La identitat dels valencians i el canvi

identitat valenciana

Gustau Muñoz

És molt fàcil caure en el simplisme de pensar i dir que, en realitat, als valencians els temes identitaris ‒que serien, per entendre’ns, la llengua, els símbols, el nom del País, la consciència col·lectiva, la nació‒ els interessen ben poc, que són secundaris davant les grans qüestions de tipus social i econòmic, les urgències relacionades amb l’atur, la dependència, les pensions, l’educació o la sanitat.

Certament, en l’ordre de prioritats dels ciutadans, en un moment de davallada econòmica que s’acosta perillosament a la catàstrofe, amb un atur aclaparador, l’empobriment que fa estralls i la marginació de la joventut, els temes socials ocupen el primer lloc. I per tant, les forces polítiques amb aspiració a governar i, en el seu cas, el nou govern que eixirà de les eleccions autonòmiques de la primavera de 2015, han de prendre bona nota.

En un context de desballestament de les institucions, de fallida financera, de desmoralització dels funcionaris i empleats públics, de necessitat urgent de recuperació en l’aspecte econòmic i de reparació en l’aspecte social, el primer ordre de preocupacions no admet discussió.

I tanmateix la realitat es presenta, com sempre, més complexa i matisada. Si hi havia cap dubte de la rellevància política del que, per abreujar, anomenem els temes identitaris, ací tenim el PP i les seues darreres actuacions en aquest terreny, com ara el nefast projecte de llei “de senyes d’identitat”, l’apropiació permanent del sentiment valencià, el coqueteig amb el secessionisme lingüístic i l’assetjament a l’AVL, els atacs de la consellera Català contra les línies en valencià a l’ensenyament i tantes altres coses, que no esgoten un panorama en el qual tan importants són les accions com la inacció. Perquè quan no es fan determinades coses sí que s’està fent, malgrat tot, alguna cosa molt important, com és refrendar i apuntalar l’statu quo amb totes les injustícies històriques i actuals que arrossega.

Em referia al començament al simplisme, en el sentit de l’error, d’un plantejament que, basant-se en evidències primàries que no deixen de tindre una dosi de veritat, bandeja el tema de la identitat i voldria oblidar-se’n, abandonar un terreny relliscós i conflictiu, no elaborar un discurs propi. Certament, el tema de la identitat valenciana, contaminat pel record de l’anomenada ‘batalla de València’, és relliscós i conflictiu. I tanmateix, és indefugible i inevitable.

Cal plantar cara, mirar-lo de front i elaborar un discurs propi. És un terreny on, també, es juga aquest procés magmàtic d’equilibris socials i polítics, fet d’interessos però també d’idees i percepcions, que anomenem hegemonia. I sense idees pròpies, sense discurs, sense canals de comunicació amb la majoria social, sense seducció i receptivitat, no hi ha hegemonia possible. Recorde ara un malaurat eslògan d’un partit, a Catalunya, que reivindicava “fets i no paraules”. Josep Ramoneda ha refutat moltes vegades el sofisma absurd que hi ha rere una formulació que, en realitat, desarma políticament. Perquè la política és acció, distribució de recursos, decisions, lleis, però també i sobretot paraula. Retòrica, si voleu. Però no retòrica rutinària i buida, si vol ser eficaç, sinó plena de contingut, amb capacitat per explicar-se, seduir, representar i convèncer. Amb capacitat per arribar al cervell i al cor de la majoria social.

Un nou govern valencià, el Govern del Canvi, haurà de ser, doncs, molt conscient del que es juga en aquest terreny. Haurà d’estar previngut i haurà de preveure i executar una sèrie d’actuacions coherents i alhora contundents. Ara bé, com s’ha d’actuar en un terreny que és especialment conflictiu i relliscós, fins al punt que sembla un camp de mines?

D’entrada, una cosa està clara. Les darreres actuacions a la desesperada del govern del PP, que no s’està de reobrir velles ferides, se li poden i se li han de girar en contra. L’anticatalanisme, el secessionisme, la utilització barroera del sentiment valencià, la manipulació desfermada, porten molts mals records als valencians. Han estat un mal negoci. La societat valenciana no es mereix això. Té una muntanya de problemes molt greus per resoldre –la redefinició del model productiu i l’encaix en una Espanya que s’ha de remodelar en termes constitucionals‒ com per qüestionar o carregar-se impunement elements de consens o fórmules que afavoreixen la convivència dels valencians. Ací trobem el fil d’un discurs potent. No a la discòrdia civil, no a l’enfrontament entre valencians. D’això n’hi ha hagut massa en el passat i ha tingut un cost molt alt, excessiu, per a la societat valenciana. És imperdonable obrir un nou front, una nova guerra al voltant de les “senyes d’identitat” o els “símbols”. La irresponsabilitat del PP en aquest terreny és molt gran, desmesurada, i haurà de pagar el preu corresponent.

El govern del canvi haurà de ser, clarament, un govern valencianista. I això s’ha de notar. S’ha de percebre en el terreny social, econòmic, cultural, cívic. Haurà de reivindicar explícitament els interessos valencians en el camp del finançament, de la política econòmica i de les infraestructures. Haurà de reivindicar un lloc escaient del País Valencià (oficialment: Comunitat Valenciana) en el mapa polític que resultarà, eventualment, d’una reformulació del pacte constitucional, preservant en tot cas les cotes màximes d’autonomia i competències. Haurà de restaurar l’orgull per l’Autonomia i l’Autogovern, molt malmès després de dues dècades de mal govern, deliri, malversació i corrupció a càrrec dels qui es permeten el luxe de presentar-se com a valedors de “lo valencià”.

¿I com demostrarà el seu valencianisme el nou govern? En primer terme, defensant, com apuntava, els interessos valencians de manera clara i emfàtica davant Madrid en tots els terrenys: finançament, corredor mediterrani, competències, mesures econòmiques, encaix institucional. En segon terme, a través d’un discurs elaborat i convincent, sincer, directe, adreçat als valencians i valencianes. El nou govern parlarà en valencià, però també en castellà. Haurà de ser integrador i incloent. No hauria de fer mai bandera de res que recorde vells fantasmes, vells enfrontaments. Haurà de treballar a partir dels mínims i precaris consensos assolits en temps anteriors, de vegades discutibles però que són la base per cohesionar una societat massa desarticulada. Es tracta d’anar sumant, incorporant, traient càrrega conflictiva.

En el terreny de la llengua hi ha molta feina a fer, que ha de passar en primer lloc per la potenciació de l’ús social i públic del valencià a tots els nivells. La qüestió no és la naturalesa del valencià, tema resolt a través d’un consens molt ampli (CVC, AVL, Universitats), sinó potenciar el seu ús, estendre’n el coneixement a les capes socials que se’n mantenen al marge i a la nova immigració, als residents estrangers, difondre’l i dotar-lo dels mitjans de comunicació absolutament imprescindibles per a la seua supervivència al món actual, i en primer terme amb la recuperació d’una ràdio i televisió públiques redimensionades i de qualitat. Caldrà fer present el valencià en les retolacions, la megafonia, en tots els àmbits socials, caldrà recuperar el temps perdut i fer complir la legalitat, la LUEV, desplegar-la. A més, caldrà revisar tota la tasca de destrossa que el PP ha fet al llarg d’aquests anys, que va començar amb la derogació del decret d’homologació de títols. Caldrà buscar l’articulació escaient i lògica amb la resta del domini lingüístic.

El nou govern, basant-se en els amplis consensos assolits, i en les posicions que les forces polítiques del seu signe han defensat aquests anys des de l’oposició, haurà d’actuar en conseqüència. Haurà de revisar i suspendre d’arrel el suport financer a les entitats secessionistes. I haurà de donar exemple, fent un ús normal i exemplificador de la llengua, per reforçar el seu prestigi social i com a instrument habitual de comunicació. Alhora, el castellà com a llengua cooficial i com a llengua històrica d’un bon nombre de comarques valencianes, ha de rebre el tracte escaient, considerat a més part substancial del patrimoni cultural valencià. Es tracta de prevenir i evitar falsos conflictes, a partir del principi de sumar i incloure, d’assumir la realitat per transformar-la en un clima constructiu, de consens i d’acceptació.

Un aspecte fonamental per a dur a terme de manera reeixida la tasca de govern en aquest terreny especialment, però també en altres, és la convicció dels governants. El nou govern ha de fer valdre la seua legitimitat democràtica emanada de les urnes. De manera clara i explícita, amb contundència i autoritat. Perquè sense l’absoluta convicció de la pròpia legitimació democràtica majoritària i sense conviccions clares elaborades en un discurs ben estructurat, els atacs i la manipulació que sens dubte llençaran les forces reaccionàries i la dreta mediàtica ho tindria molt fàcil.

Fermesa democràtica i claredat d’idees. Un discurs ben travat, capaç d’arribar al cervell i al cor dels valencians. És el que va fallar, entre altres coses ‒però aquesta és estratègica‒, en una ocasió històrica anterior.

Posaré un exemple. La dreta i més encara les franges més proclius a actituds d’extrema dreta, acomboiades sovint per grups feixistes,s’han apropiat des de fa temps de la processó cívica que acompanya la Senyera el matí del 9 d’octubre a la ciutat de València. Doncs bé, caldria que hi haguera un compromís ferm de totes les organitzacions socials, polítiques i cíviques del valencianisme progressista i de l’esquerra per recuperar la presència massiva de les seues bases socials al carrer i recuperar per a la civilitat i el bon sentit aquesta festa (que d’altra banda, hauria de ser exclusivament laica, com correspon al plantejament aconfessional i cívic que és de raó en aquestes alçades del segle XXI). Seria una mostra de la fermesa democràtica, la inauguració d’un nou cicle, el senyal que les coses han canviat.

La identitat valenciana haurà de reforçar-se en el sentit cívic i polític, en termes de ciutadania. Més enllà dels sentiments i de les evocacions ‒que no es poden ni s’han de manipular, sinó respectar‒, cal fomentar una ciutadania activa i compromesa, plenament integrada en la societat i l’entorn, ben informada. En aquest terreny, que és el de la cultura i la comunicació, del civisme i la maduració col·lectiva, l’esforç que s’ha de fer és immens. Per a vèncer la passivitat i el desinterès, la desmobilització i la desmoralització, el cinisme polític, que ha predominat aquests anys de govern de la dreta més conservadora, corrupta i rància que hem patit. Per a afavorir allò que diuen l’autoestima, un terme que no m’acaba d’agradar però que apunta a una cosa que és certa. Entre el triomfalisme del passat i la depressió col·lectiva actual, caldrà obrir camí, en aquest terreny complex dels sentiments, a una visió sòbria, lúcida, però alhora engrescadora de la nostra terra, de la nostra gent i del futur que volem, a partir de les millors energies, dels recursos humans, del gran patrimoni material i immaterial de la societat valenciana. La identitat valenciana ha de ser també projecte, visió, horitzó, entusiasme.

Però els temes més conflictius no s’han de defugir. S’han de tractar amb cura i amb sentit dels ritmes i del temps polític. D’entrada no s’ha de reobrir cap contenciós. La tasca a fer és de despenalització, perquè la censura, la tergiversació i les mesures coercitives han impregnat una tasca de govern del PP més pròpia d’un règim totalitari que no d’un país democràtic, més pròpia de Corea del Nord o de l’Iran dels aiatol·làs que de l’Europa occidental on se suposa que estem integrats. ¿A qui se li acut penalitzar l’expressió “País Valencià”? ¿O el terme “català” (tractat com si fos el dimoni)? ¿A qui se li acut establir un “Observatori” a manera de Tribunal de la Santa Inquisició per a imposar les idees parcials i les barbaritats anticientífiques d’uns incompetents? Només a ineptes calculadors de via estreta que pensen en rèdits (ara ja improbables) a aconseguir en capes socials minvants ancorades en temps pretèrits. Només a gent que no defensa els interessos valencians, que passen –i cal dir-ho sense embuts‒ per la concòrdia, l’esperit constructiu, l’obertura i la inclusió.

Incloure, sumar, cohesionar, recuperar el millor del nostre passat, vet ací pautes de la identitat valenciana en els nous temps. Així, el terme País Valencià ha de ser utilitzat quan cal i sense reserves, a l’igual que la denominació oficial Comunitat Valenciana. I com això, moltes altres coses. La Muixeranga, per exemple, ha de trobar el seu espai. El Penó de la Conquesta ha de ser reconegut. L’imaginari dels valencians com a col·lectivitat, en el seu conjunt, ha de recuperar figures de tanta envergadura com Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Carmelina Sánchez Cutillas, Joan Valls, Vicent Ventura, Ovidi Montllor, Andreu Alfaro, etc., etc. Tots ells i molts altres foren puntals d’una revifada cultural que arrenca de la Renaixença (amb Teodor Llorente i Constantí Llombart), esclata als anys trenta del segle XX amb les Normes de Castelló, arriba a la maduresa als anys seixanta, i es prolonga fins avui mateix , amb tota la gran nòmina d’escriptors, poetes, artistes, intel·lectuals, músics i creadors en actiu. Una multitud, certament, que no rep el reconeixement que mereix el seu esforç i que ha patit la censura, la marginació, l’ostracisme, i sovint fins i tot la persecució. Tot això, que té molt a veure amb els fils que trenen una identitat col·lectiva, s’ha de rectificar. S’ha d’acabar amb la invisibilitat programada i intencionada de la cultura que s’expressa en valencià. La identitat valenciana s’ha d’enfortir en el sentit cívic i polític. També en el sentit cultural, sumant, integrant. Fent-se càrrec d’aquest gran llegat sense el qual no es pot entendre el País que som.

Des de la política és molt el que es pot fer, si no tremola el pols. S’ha de recuperar la il·lusió de fer país, de fer escola, de fer cultura. Els valencians s’han de reconciliar amb el seu present i amb el seu futur. Necessitem obrir una nova pàgina, un projecte col·lectiu atractiu on cadascú puga inscriure còmodament el seu projecte personal. Sense por i sense els fantasmes del passat.

 

(Publicat al núm 0 de ‘Paraules d’Iniciativa’, revista digital de pensament d’Iniciativa del Poble Valencia)

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER