Orpesa i Alcossebre. Dos models turístics i la història d’un despropòsit

marina d'or

 Josep Sorribes

El  darrer dijous de juliol  de 2014 vaig visitar Orpesa acompanyat per  Gerard Blasco, un alumne dels darrers anys del doble grau de Sociologia i Política que estava fent pràctiques  a l’Aula Ciutat. Havíem quedat a les 8 hores enfront de l’Estació del Nord perquè Gerard és de Cullera i pensava agafar el tren de les 7:10. Però ‒coses que passen‒ s’havia adormit i al final fèiem camí cap a les 9. A Puçol entràrem una estona a l’autopista (en el tram alliberat) i després, ja a l’altura de la Vall de Segó, agafàrem la CV-10 i no la deixàrem fins  arribar al terme de Cabanes, molt a prop de l’aeroport virtual de Vilanova d’Alcoleja. La conversa durant l’hora i mitja del viatge fou monotemàtica. Jo no sabia que el meu acompanyant era  militant convicte i confés d’Esquerra Republicana i m’obsequià amb un exercici d’optimisme històric davant del qual no vaig tindre més remei que aigualir les seues expectatives.  Gerard tenia ‒i té‒ pinta de savi despistat. Prim, molt prim,  la cara neta i els ulls sempre molt oberts i amb expressió de sorpresa .

Paràrem en una benzinera a omplir el dipòsit, pixar i esmorzar i agafàrem una carretera comarcal, un “vial” en diuen, que a trams semblava una pista forestal. Vàrem travessar muntanyes per a mi desconegudes, amb un paisatge molt bonic, i al cap de  mitja hora  teníem al davant la mar  blava  i una platja adornada per  dos  grups compactes que després sabríem que era la urbanització Torres de la Sal i que era la humil contribució de Cabanes al desgavell general. En arribar a la carretera nacional  giràrem a la dreta seguint les instruccions que proclamaven que el nostre destí -Orpesa- estava una mica més al sud.

Arribàrem de seguida  i només entrar al que era evidentment el nucli “originari”, després d’aparcar, decidírem fer un tomb abans de dirigir-nos a terrenys costaners.  El “centre històric” fou decebedor. Menut i sense gaire interès llevat d’un petit Castell i d’un edifici de l’Ajuntament, tot recobert de cristall, lleig i de dimensions excessives. S’anunciava un “museu del ferro” i ens hi acostàrem. Un museu de ferreria artística que era una col·lecció privada curiosa però sense web. Hi havia també a prop un “Museu del Naipe” i  vaig enviar Gerard a recollir-hi informació. Quedàrem  en un casino  recreatiu dels anys 20 i ens donàrem uns vint minuts de termini. Jo m’havia demanat una aigua amb gas a la barra del Casino. Gerard, tardava i tardava… i jo començava a impacientar-me. Al final, més d’una hora després, aparegué  i  davant de la meua reacció un mica dura i radical, s’excusà i em donà com a raó que era molt interessant la col·lecció privada de més de 10.000 baralles  que tenia un senyor prejubilat de la famosa fàbrica de Vitòria (Heraclio Fournier, S.A.). Dos museus i els dos privats…

Ja era la una passada però jo volia vore les joies del turisme. Agafàrem de nou el cotxe i vam fer cap a la costa que està molt a prop del nucli antic. Seguint les fletxes vam anar primer a la platja de la Conxa. Orogràficament i paisatgística la platja té el seu encant, sí, però es troba  més que atapeïda d’edificacions turístiques de tota mena i condició. Recorreguérem uns centenars de metres per l’inevitable passeig marítim ple de cotxes i férem mitja volta. La platja de la Conxa està separada de la llarguíssima platja del Moro del Gos pel cap d’Orpesa i quan hi vam passar, per un instant vaig caure en l’error de relaxar-me. En un centenar de metres el Far i la restaurada Torre del Rei (una antiga torre de guaita) dibuixaven un paratge agradable amb un mar blava i infinita al davant. La il·lusió durà ben poc, però.

Només superar el cap, de nou el desastre. Literalment. Milers d’edificacions de diferents altures i “estils” (si se’n pot parlar, d’estil) componien un paisatge terrorífic i de molt baixa qualitat. Turisme massiu de sol i platja sense ni un gram d’atractiu. Milers de banyistes, milers de cases, tones d’estupidesa.  I volen continuar (Levante-EMV, 26 d’octubre de 2014).

Abans d’anar ja tenia al cap, gràcies a la publicitat, tan insistent, el binomi Oropesa-Marina d’Or. Doncs estava equivocat. Marina d’Or, un coent “resort” made in Jesús Ger, es troba al final de la recta prostituïda,  però en Orpesa no els calia l’ajut de cap visionari del turisme de masses basat en l’ocupació intensiva d’espais naturals protegits  que acaben convertits en una espècie de parc temàtic barat.  Ells a soles són capaços de destrossar una platja d’excepcional qualitat en origen. I no ho dic per llevar-li mèrit a Jesús Ger perquè “lo seu” en té, i molt: 5 hotels, 15.000 apartaments, parcs d’oci, balneari, més de 20 restaurants, esdeveniments temàtics… Podria estar al Yucatán  però  està a Orpesa… La “llàstima” és que la seua promotora ha fet fallida i el seu somni d’ampliació a Marina d’Or Gol s’ha quedat en l’estadi de maqueta (El País, 11 de maig de 2014).Ja em moria jo de gust pensant en uns  altres 35.000 habitatges entre llacs, camps de golf i una reproducció de la Torre Eiffel.

El megaprojecte era brutal. Tal com estava concebut al seu inici, però al final trencaren palletes, segurament per temes pecuniaris inconfessables, havia de tindre el suport d’un parc temàtic promogut per la Diputació de Fabra (“Mundo Ilusión”) que no es va fer i de l’aeroport “del abuelito”, que si que es va fer però que està, com tothom sap, inactiu, en una mostra perfecta de racionalitat en l’assignació dels recursos (!) Ah, si Escalante alçara el cap! (Per allò de bufar en caldo gelat…). En versió orelluda Jesús Ger no té competència. Aquest empresari català, que començà en el ram dels matalassos, és vertaderament un “tipus ideal weberià” en el seu camp d’activitats, un crack, un deus ex machina. Passat per Escalante, això sí…

Comptat i debatut, allò que sí que s’ha fet, que no és tot el que està o estava projectat, és un vertader desastre i, el que és pitjor, irreversible. Tot per incultura i voracitat insaciable. Si  almenys a Orpesa, per als seus ciutadans, nugaren els gossos amb llonganisses, la destrossa tampoc tindria justificació però sí seria un element d’allò que en els processos judicials se’n diuen atenuants. Les xifres a l’abast són poc espectaculars: un ràpid creixement de la població que es quadruplica des del 1996 però que tanmateix encara està fregant els 10.000 habitants; una presència important  de població estrangera (quasi el 42%); una oferta turística de 13 hotels, 2.362 apartaments, 4 càmpings i 119 restaurants i, com de costum, l’estadística no té en compte l’elevat nombre d’apartaments en lloguer “incontrolats”. La qüestió immobiliària tampoc presenta massa novetats: el sol artificialitzat  ha duplicat amb escreix el disponible a principi de la sèrie (351 Ha en 1990 i 460 Ha afegides fins 2011). Els 7.200 habitatges  de 1991 han acabat sent uns 25.000. I, al final, un pressupost ordinari per habitant en euros constants  des de 1996  fins 2011 de l’ordre de 1.500 euros, una mica més alt que altres municipis de l’entorn. L’única vessant on sí que sembla que s’ha notat el boom en l’àmbit de la hisenda local és en el manteniment d’una taxa d’inversió elevada: entre 2006 i 2012 s’han invertit a Orpesa uns 25 milions d’euros. En qualsevol cas, destrossar de forma irreversible un enclavament com el d’Orpesa no es justifica de cap manera amb el banal argument que això ha permés una taxa d’inversió positiva.

Amb el mal sabor de boca que ens deixà l’idíl·lic paisatge de Marina d’Or  tornàrem Gerard i jo a València. Fent repàs mental me n’adoní que encara no havíem tractat alguns indrets de la franja costanera del Baix Maestrat.

Com que em feia una mica de mandra, vaig demanar-li a Evarist Caselles  que m’acompanyés i el 16 de setembre de bon de matí ja estàvem en la carretera. Com que Orpesa ja l’havia visitada a finals de juliol ens desviàrem cap a la costa a l’altura de Torreblanca. A cadascú lo seu i per tant no m’estranyà gens ni mica que Torreblanca també haguera volgut petjada i fer la seua aportació a l’esguerro col·lectiu que es la pomposament anomenada Costa del Azahar.

Baixant de Morella jo ja havia observat una concentració de ciment significativa, massa al nord per a ser Orpesa i massa gran per a ser Alcossebre. Enigma resolt: es tractava de Torrenostra, la versió costanera de Torreblanca. Tal vegada des de Moncofa la meua retina s’havia acostumat massa, però el cas és que totes les versions del sol i platja de la terra del “xa, mone!” em semblaven (i em semblen) fills del mateix Zeus malhumorat i Torrenostra no en fou una excepció. Sense arribar -per volum- a la distòpia enervant de la  veïna Orpesa, gràcia, el que es diu gràcia, no en té. Esmorzàrem en un bar dels pocs que eren oberts, constatàrem que estàvem a terres de cerveses El Águila (sempre igual, sempre igual) i no trigarem gaire en tornar a agafar el cotxe.

Com que conduïa Evarist i, per tant, un que es coneix molt bé el País Valencià (ja m’haurà llevat punts l’Observatori de la Identitat!), no em pregunteu com però sense tornar a la carretera nacional en un  tres i  no res estàvem en Capicorb, l’inici d’Alcossebre, una pedania d’Alcalà de Xivert coneguda des de ja fa molts anys per ser l’excepció. Utilitzant un mot talismà que no m’agrada gens perquè tothom el gasta i  pocs saben per què o què vol dir, podríem dir que Alcossebre  i turisme “sostenible” venen a ser termes  sinònims. Capicorb és un petit eixint costaner on hi ha un reduït nucli residencial al costat d’una antiga caserna de vigilància transformada en discoteca. Fins arribar  al nucli més compacte d’Alcossebre i a la urbanització de Les Fonts una carretera que fa ziga-zagues deixa veure ací i allà petits nuclis de xalets, algun hotel, alguna urbanització amb noms i cognoms, és a dir, batejada. Però el conjunt té un cert aire de provisionalitat, de “perdone vosté si el moleste”. Després de alguns kilòmetres transitant per aquests tranquils paratges, arribem al “nucli dur” d’Alcossebre, al final de la corresponent desviació de la carretera nacional una mica abans d’Alcalà de Xivert. Ací si que hi ha una certa densitat  i restaurants  i xalets es fan notar acompanyant a una miríada de cartells que tracten ‘’informar al viatger sobre urbanitzacions, càmpings i hotels dels voltants.. Per altre costat, provenint com proveníem d’Orpesa i d’una destarifada Torrenostra el lector serà comprensiu: allò d’Alcossebre és “una altra cosa”. Turístic però no anguniós .

“Vull que veges una cosa” em digué Evarist mentre ens endinsàvem en la coneguda urbanització de Les Fonts, que es divisa de lluny perquè l’han construïda a la falda de la primera muntanya que anuncia la presència de la Serra d’Irta. Ja en Les Fonts, i després de dos intents, agafàrem el camí correcte. Costera rere costera (totes de força pendent) en cosa de 10 minuts arribàrem on Evarist volia dur-me: l’ermita/fortalesa de Santa Llúcia un punt absolutament privilegiat que et permet divisar tota la costa des del cap d’Orpesa, si mires a l’est, i les successives valls paral·leles a la costa  si  mires a l’oest. Un paisatge d’aquells que tenen tota la química d’una farmàcia, en feliç expressió de Genet. Un paisatge encisador –magnífic per a l’exercici de la filosofia- i un valuós  lloc d’observació en temps pretèrits. “Ací davant hi ha brolladors d’aigua dolça dels què s’abastien els pirates i que la gent de mar encara sap localitzar”,  m’informà Evarist que no parava d’enriquir-me  amb els seus coneixements d’història i geografia, molt superiors als meus.

Amb un evident sentiment de pèrdua (quan tornaré a Santa Llúcia?) reprengueren el camí cap a Peníscola i Benicarló, però d’això ja els n’he informat, benvolguts lectors.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER