Elogi dels diners

dinero

Vicent Olaso

Portem catorze anys del segle XXI, i al món occidental pinten bastos per a les classes mitjana i treballadora. Tan mal es veu el panorama, que fins i tot ens hem adonat que les classes socials continuen existint, malgrat allò que José Maria Aznar va dir alguna vegada de “la fi de les ideologies” o “la fi de la Història”. És evident, doncs, que la derrota del comunisme escenificada amb la caiguda del mur de Berlin, i la subsegüent proclamació de la definitiva victòria capitalista, no ens han dut a cap paradís, ni tan sols artificial. Es diu pertot arreu: les condicions laborals empitjoren, les cobertures sanitàries minven, els salaris s’acurten, etc. Mentre, les distàncies entre rics i pobres abasten dimensions siderals, i en els marges del sistema, països com Espanya o Grècia es desintegren socialment enmig d’un mar de corrosió moral i corrupcions de tota mena.
Les pluges fecundes que cap a 1980 ens prometien personatges tan sinistres com Ronald Reagan o Margaret Thatcher ens han dut a un fangar del qual no sabem com ens en sortirem. Thatcher ens volia convèncer per la força de les bondats del liberalisme econòmic i de la privatització dels serveis públics, amb la grandiosa fal•làcia que així serien més eficients. Reagan propugnava un reforçament del militarisme nordamericà que esborrés recents derrotes vergonyoses. Ja podem veure com està la cosa per terres de l’Orient. Alan Greenspan defensava l'”autoregulació” dels mercats financers, i no cal dir més a la vista de quin ha estat el resultat.
Reagan i Thatcher tingueren deixebles de nivell. La família Bush als EEUU i Aznar a Espanya, sense anar més lluny. Al Regne Unit, John Major no va ser capaç de subjectar les regnes amb la força de la seua antecessora, i els laboristes reprengueren el poder. La tendència neoliberal, però, no tingué aturador amb el govern de Tony Blair, com tampoc Bill Clinton o José Luis Rodríguez Zapatero, més enllà de certes mesures igualitàries i del respecte guanyat entre l’elit intel•lectual, feren gran cosa durant els seus mandats, tot i que els socialistes espanyols, una vegada perdut el govern estatal, hagen manifestat el seu penediment per la manca de valor demostrada. Llàgrimes de cocodril.
En aquestes trenta anys i escaig, la parla popular s’ha omplert de paraules que han anat designant parcel•les del nou ordre mundial. Ens hem acostumat a termes com “els mercats”, els “derivats financers”, o les “stock options”, que els noticiaris televisius ens feien escoltar mentre ens passaven per davant dels ulls imatges dels edificis borsaris, per anar fent boca. O d’altres, com “yuppie”, “neocon” o “tauró de les finances”, que assenyalaven els triomfadors, els homes i dones que s’havien deixat de desfasades utopies “hippies” i de manies progressistes per abraçar la nova religió del guany ràpid i acumulatiu. Tant s’hi feren de notar, aquests voraços jugadors de la gran partida especulativa, que els móns de la literatura o del cinema no tardaren a fer-se’n ressò. I si sobre el paper i en pantalla les seues proeses feien feredat, imagineu-vos en la realitat que sempre supera la ficció.
Ara mateix no recorde el nom d’un intel•lectual francès, que ens avisava que els neoconservadors, o neoliberals, o com vulgueu dir-li, eren, en realitat, la mateixa dreta de sempre, formada pels elements habituals i augmentada amb els conversos que acudien des de les files de l’esquerre a la crida del luxe promès. No s’equivocava gens ni mica, al meu parer. Ho podeu veure a Espanya, ara mateix, en directe les vint-i-quatre hores del dia, a tot color i en la TDT. Felipe González va anar preparant el terreny, erosionant els principis del seu propi partit amb l’excusa d’un pragmatisme que -això ens prometia- acabaria donant els seus fruits. Com va dir Cebrià Ciscar a propòsit d’un altre tema: “Donem dos passos arrere per donar-ne un cap avant” (i així, potser, ens feia creure que avançàvem). José María Aznar, legitimat per la ideologia guanyadora, ja no s’havia de molestar en amagar que la seua política seguiria el camí marcat pels coreligionaris anglosaxons. En un tres i no res, a Espanya es produïa el miracle econòmic. Ara veiem els catastròfics resultats de la disbauxa.
I quan la solsida econòmica amenaça la necessària cohesió social, a Espanya els casos de corrupció s’amunteguen i ja resulta difícil distingir-ne l’un de l’altre. El robatori assoleix quotes espectaculars, en ambdós sentits: en el de la desmesura, i en el que es podria anomenar la funció del “gran teatre del món”. Alguns dels mateixos individus que han furtat a mans plenes s’han permès recriminar els seus conciutadans, donar-los consells, jurar que ells no havien fet res de mal. La supèrbia no és nova. Els lladres de corbata i camisa blanca es creuen amb dret, pensen que els correspon a ells i no a d’altres. Se’ls han afegit els de les jaquetes de pana, àvids de poder exclamar també: “Usted no sabe con quien está hablando”. L’exercici d’autoritat, la separació de la plebs, el catolicisme militant que permet confessar els pecats i rentar-los, igual com hi ha qui creu que demana perdó i en queda exonerat. La classe alta, ampliada amb els polítics desesperats per escapar de la mediocritat petitburgesa i fer-se de notar, colze amb colze, amb els potentats. Vicis seculars d’un país on dones ministres es posen l’hàbit negre per eixir en processó, i el bisbe perdona les faltes si hi ha algun òbol per al temple. Ens ha costat més de trenta anys, però hem aconseguit regressar al punt de partida: “Europa comienza en los Pirineos”. Torna la Història, qui sap si la ideologia.

 

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER