Espanya i Catalunya: menys amenaces i més política, menys bravates i més amabilitat

Catalan vs Spanish

Joan del Alcàzar

Avui és 9 de novembre. Milers de persones participaran a Catalunya en la gran manifestació amb format de consulta electoral. Em pregunte què faran els que no se senten convidats a participar, i no m’agrada la resposta a la que arribe. Bipolarització i fragmentació de la societat catalana. Pense que arran el crescendo del conflicte que es viu entre el govern de Catalunya [i una part ben important de la ciutadania] i el govern de Madrid [i una part que no sé quantificar de la ciutadania espanyola], la situació es més tibant dia rere dia. El Govern de Rajoy està deixant podrir l’assumpte, i el Govern de Catalunya està fugint cap al davant. Crec que tots dos estan empresonats per una dinàmica que ells mateix han generat i alimentat durant anys i, senzillament, no saben què fer. Veurem que resulta de tanta incomunicació, però em tem que res de bo.

A parer meu és important parar compte que la major part dels demòcrates espanyols no en té una idea d’Espanya que no siga mig folklòrica, i això en el millor dels casos; els hi agrada l’Estat de les autonomies a l’estil de Ocho apellidos vascos. Ni saben ni entenen, ni volen tampoc, cap altra formulació que la d’una Espanya unitària amb algunes singularitats que no qüestionen eixa concepció arrodonida. No han tingut mai la necessitat de preguntar-se res a propòsit de la pluralitat d’eixa Espanya que ells veuen molt més homogènia del que realment és. Els grans partits, vull dir els d’abast estatal tampoc [la seua responsabilitat és infinitament major], i no tenen una línia pròpia d’actuació davant el que està passant a Catalunya. La prova és que des de l’època Aznar l’independentisme ha anat creixent a un ritme insospitat abans.

És de veres que l’esquerra espanyola no sap què fer, però no està molt lluny de l’esquerra catalana que no és estrictament independentista. Parle d’aquella que va embarcar-se massa alegrement amb Mas i companyia. Pel que fa a la sobiranista, la que està per la independència de Catalunya, no són menors les insuficiències. Un dels errors més importants, segons entenc, és confondre Espanya amb la caricatura grotesca que ara representa Rajoy i els seus corruptes. Convindria, doncs, no trencar més ponts amb la gent que n’hi ha tant més enllà de l’Ebre com a la gent de dins Catalunya que no està a favor de la separació, tot i que ara siguen gairebé invisibles.

El 24 d’agost de 1944 les primeres tropes aliades que van entrar a París van ser les de la Columna Dronne, de la 2ª Divisió Blindada de la Novena Companyia del Regiment de Marxa del Tchad, popularment coneguda com La Nueve. El primer oficial de les tropes aliades que va arribar a l’Ajuntament de París va ser el valencià Amado Granell, i amb ell entraren un bon grapat de veterans de la Guerra d’Espanya: catalans, castellans, valencians, asturians, gallecs, andalusos, … i entre ells el barceloní Luis Royo Ibáñez. Ell conduïa un semioruga que duia escrit un nom: Madrid; altres es deien Guernica, Teruel, Cap Serrat, Brunete, Ebro, Guadalajara, Santander…

Franco va pressionar els francesos conforme va poder i a De Gaulle i companyia ja els va vindre bé silenciar la presència dels republicans espanyols en l’alliberament de la capital. A tots dos els hi convenia. Passaren seixanta anys i, en 2004, després que es van publicar els diaris del capità Dronne –qui comandava La Nueve-, a París es va retre homenatge a aquells valents que havien contribuït a la derrota del feixisme.

Només quedaven dos supervivents per a rebre el reconeixement. Un d’ells era el barceloní Luis Royo Ibáñez. En ser entrevistat i preguntat pel seu paper com a espanyol en l’entrada aliada a París, Royo matisà al periodista: “Republicano español, no español; republicano español, que no es lo mismo”. Entenc perfectament el que volia dir l’ex combatent. Ell era una classe d’espanyol distinta dels de Franco, aquells que havien establert a sang i dolor una dictadura negra com la nit més negra. En som uns quants els qui podríem dir avui el mateix que explicava Royo Ibáñez.

No sé si Sergi Pàmies voldria estar dins d’aquest grup, però escrivia ahir a La Vanguardia: “En la meva condició d’espanyol disciplinadament contribuent i sense antecedents penals, a qui li dóna pànic viure els estralls de discòrdia que van sofrir els meus avantpassats o sumar-me a fratricidis, boicots i dogmatismes induïts, pregunto a l’autoritat espanyola que tant alardó fa de vetllar per les meves garanties democràtiques: si només s’ofereix negació jurídica i no s’exploten altres alternatives consultives, podem considerar-nos demòcrates? De debò creuen que aquesta garantia tindrà valor si en la pràctica la majoria desitja separar-se d’Espanya al més aviat possible i com més lluny millor?”. No puc estar més d’acord.

Segons entenc, no n’hi ha més que una alternativa per a salvar la fractura entre Espanya i Catalunya. És el federalisme asimètric, i caldria definir-lo. Ja no pot ser l’Estat de les Autonomies, ja no pot valdre el cafè para todos. Catalunya és distinta, però cabria dins d’una Espanya que s’acceptara heterogènia i plurinacional, moderna, oberta i europea. Tanmateix, això no s’aconseguirà amb urgències ni amb els dirigents polítics actuals. Cal reformular el pacte constitucional, cal obrir els ulls a la realitat. I no serà fàcil. Veig que la situació és cada cop més tibant i veig massa miopia en les dues vores de l’Ebre.

El divorci està en marxa, i arribarem a ell si no som capaços de trobar vies de comunicació, de pacte, de comprensió i de lleialtat. I el divorci, ho sabem, sempre és traumàtic. Està clar que és millor que una convivència insuportable, però caldria, convindria, anar amb més calma, explorar altres possibilitats. Tots. De moment, servidor, com Sergi Pàmies, també exigeix el govern d’Espanya que rectifique. És el govern de l’Estat i, per tant, és el que té la major responsabilitat. Paral·lelament, convindria demanar a totes dues bandes menys amenaces i més política, menys bravates i més amabilitat.

Publicat en bloc Escriureenlaire

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER