De manifestos i esquerres

Espanyolíssims

Joan B. Culla

 

La cosa té antecedents remarcables. Ja en una data tan remota com el gener de 1981 -amb l’autonomia catalana a les beceroles i la política lingüística de la Generalitat encara als llimbs- es va fer públic l’anomenat Manifiesto de los 2.300 intelectuales, una alerta preventiva contra qualsevol intent de qüestionar l’hegemonia de la llengua castellana en la vida pública d’aquest país. Importa subratllar que els impulsors del document (els més coneguts, Federico Jiménez Losantos i Amando de Miguel) es proclamaven aleshores d’esquerres, situats en l’òrbita de revistes com El viejo topo i Ajoblanco, i que, tot i designar-se intel·lectuals, els signants eren sobretot mestres i professors de secundària inquiets davant la possibilitat d’haver d’aprendre català. El mateix Jiménez Losantos es guanyava aleshores la vida com a docent a l’Institut Puig Castellar de Santa Coloma de Gramenet.

He pensat en aquest episodi llunyà arran de la recent aparició d’un altre manifest, el que porta per títol Per la unitat del poble treballador. Decidim. No a la independència!, subscrit -cito de la premsa- per “prop de 300 personalitats de l’àmbit de l’esquerra catalana”. I m’ha semblat que valia la pena entretenir-se a analitzar-ne una mica tant el contingut com els signants.

Pel que fa al contingut, crida l’atenció que un text redactat des de l’esquerra, o fins i tot des de l’extrema esquerra, accepti amb tanta naturalitat i submissió, sense cap esperit crític ni voluntat de qüestionar-lo, el marc de referència estatal, que és el de l’establishment i el de tots els poders fàctics: “els catalans, amb la resta d’espanyols…”, “el poble català, amb la resta del poble espanyol…” Quin manament de la llei de Déu -o de la llei de Marx, o de la de Mao- dicta que els catalans siguin espanyols, que el poble català formi obligatòriament part del poble espanyol? ¿Per ventura el poble treballador català no té prou gruix, prou consistència, prou tradicions de lluita per defensar els seus propis interessos, i ha d’anar forçosament de bracet dels treballadors d’Andalusia, les Canàries o Extremadura?

El manifest en qüestió culpa de “les retallades que patim” no Madrid, sinó “Washington i Berlín a través de la troica ”. Si això és així, ¿no seria més coherent cridar a la unitat del poble treballador europeu, a la solidaritat amb els assalariats grecs, portuguesos, italians, etcètera? ¿Per què aquesta fixació tan convencional, tan joseantoniana, tan poc internacionalista en la unitat del poble treballador, però precisament de l’espanyol, ni més gran ni més petita?

El text insisteix també que “Mas i Rajoy són les dues cares de la mateixa moneda”, i que el primer actua a Catalunya seguint “els dictats de l’FMI i Merkel”. Potser sí; però, ¿qui ha dit -a banda de La Razón, Abc, El Mundo i companyia- que el procés sobiranista tingui per objectiu complaure Artur Mas? On està signat que una eventual Catalunya independent estaria governada per Mas o per persones de la seva mateixa tendència política? Per què “una Catalunya millor, més justa, amb plenes llibertats i reconeixement de la seva identitat pròpia” només serà possible “en el marc d’una Espanya sobirana i de progrés”? ¿Això ho dictamina alguna llei física, o és simplement el prejudici ideològic d’uns pretesos esquerranistes que -conscientment o no- operen amb les mateixes categories conceptuals que el PP?

Si ens fixem ara en els signants del manifest, hi trobarem desenes de noms tan respectables com perfectament desconeguts, ciutadans que s’autodescriuen com a “votant d’esquerres”, “fotògraf i comunista”, “metge i comunista”, “actor i anarquista”, etcètera. El concepte de “personalitat” amb què hom els ha volgut presentar en bloc es pot aplicar amb prou feines a mitja dotzena de noms: Paco Frutos, el paper del qual en la crisi del PSUC il·lustra bé quines eren, ja fa tres dècades, les seves tesis pel que fa a la relació Catalunya-Espanya; Ramon Fontserè, l’actor favorit d’Albert Boadella; l’advocada feminista Lidia Falcón O’Neill, que -segons la seva pròpia confessió- ja l’any 1963 era contrària que els comunistes commemoressin clandestinament l’Onze de Setembre, i a la qual no s’ha sentit dir mai ni una paraula en català; el dramaturg José Sanchis Sinisterra, que a finals dels anys 60, a Terol, havia estat professor de batxillerat de Federico Jiménez Losantos, i les escriptores Antonina Rodrigo i Clara Usón.

És clar que, amb aquestes dades, no pretenc desqualificar ningú, sinó només situar cadascú al seu lloc. Vull dir que si -segons el vell aforisme- quan un gos mossega un home, això no és notícia, tampoc no hauria de ser-ho gaire o gens que persones com les esmentades estiguin en contra de la independència; és el que els pertoca.

I sí, certament, es pot ser o dir-se d’esquerres i també defensar a mort la unitat d’Espanya. El partit marxista-leninista-maoista Unificación Comunista de España, per exemple, fa anys que té com a ídols Rosa Díez i Albert Rivera.

 

Publicat a l’Ara, diumenge, 18 d’octubre de 2014

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER