Morella, icònica i reeixida

morella

Josep Sorribes

En el nostre recorregut per les comarques de Castelló, i ja se’ns perdonarà, deixarem de costat la fantàstica Tinença de Benifassà (tan desconeguda per a molts valencians centrals i meridionals), a la qual Cavanilles li dedicà algunes perles literàries:

“ocupa ésta lo peor y lo más septentrional del Reyno…la suma total se compone solamente de  336 vecinos …perecerian sin duda de no ser por su  miserable sobriedad y las limosnas  diarias del Monasterio….En otras partes podrán juzgarse perjudiciales al Estado semejantes limosnas, por contribuir a la holgazaneria: allí son necesarias para que se conserve la población…”

I ens centrarem en Morella, la primera i més important ciutat de les terres del Maestre i que, a més, comença l’articulació d’aquesta mena de boomerang que dibuixen Morella, Vinaròs, Benicarló, Peníscola, Alcossebre, Torreblanca i Orpesa, ciutats a les quals caldria afegir Alcalà de Xivert.

El primer que cal aclarir és que Morella és centre indiscutible i no qüestionat d’una comarca (els Ports, als quals cal afegir la Tinença de Benifassà) on els petits nuclis que l’envolten no són rellevants en termes demogràfics però són importants per a comprendre la dinàmica del territori tant en un passat no massa llunyà com a hores d’ara. Com que l’ordre dels factors no altera el producte, m’he estimat més començar per la situació actual i els reptes de futur. Temps hi haurà de tractar de comprendre la transició històrica (del fracàs del tèxtil a les dificultats de viure del turisme cultural) i de glosar els indubtables atractius d’aquesta ciutat icònica del país i dels seus voltants.

Posats a parlar de l’ara i ací començaré per compartir amb el lector les impressions que vaig treure de la meua darrera excursió a Morella el 20 d’agost del 2014, i de les lliçons rebudes pels meus sempre amables amfitrions. Com que el meu company en aquesta estranya i apassionant aventura, Nèstor Novell, tenia un bon amic a Morella li vaig demanar que férem una excepció (ell fa unes ciutats i jo en faig unes altres i cadascú es busca els interlocutors) i m’acompanyara. Vingué ben enjorn de Gandia, deixà el cotxe a València i agafàrem el meu. Cap a les onze, amb una mica de retard, ja estàvem a Morella i el nostre amfitrió Andreu Ferrer (Arrúa per als amics) ja ens esperava a la porta de Sant Miquel. Tot passejant pel carrer dels porxos el primer quart d’hora fou pre-alimentici. Andreu anà fent parades en dos o tres comerços i, en un tres i no res, dúiem una gran barra de pa, tomaques, pernil, cecina i formatge de cabra. A més, Morella estava en festes, els carrers plens de gent, turiates que pujaven en autobusos i en cotxes particulars des de la costa, joves que anaven fent ruta aprofitant la xarxa de cases rurals de la comarca. En ple migdia el carrer dels Porxos no tenia res a envejar, ni en quantitat de gent ni en varietat de l’oferta turística, a cap ciutat de les nostres costes.

Arribàrem a sa casa (un casalici preciós de 1595 on el pare d’Andreu tenia una fàbrica tèxtil annexa, que ara està buida, i on encara es pot “llegir” on hi havia les màquines) i baixàrem a les profunditats, passàrem per una estança on s’estaven, temps era temps, els cavalls (ací arreglem el país, digué  l´Andreu) i arribàrem a un terrat descobert (i ací se’l bevem) on l’Andreu (alt, de molta envergadura i que sols gasta l’esquerra) es posà a la feina de preparar un esmorzar de luxe amb el que havíem  comprat i l’assistència d’una ampolla de Santa Rosa. Tallà el pa en trossos d’un pam, el refregà amb la tomaca, posà en un plat el formatge i el pernil i va treure el vi. L’esmorzar i la conversa s’allargà fins a passada la una del migdia.

Com sol passar, parlàrem sense ordre ni concert, sobre Morella i una mica –no massa per al trio que érem- de política general. Pel que fa a Morella, varen eixir un fum de coses interessants. Quan li vaig dir que havíem inclòs a Morella en el pla de treball, malgrat que era lluny dels 10.000 habitants que fixa l’estadística internacional per a parlar de  “ciutats”, i que ho havíem fet per raons simbòliques o icòniques, s’apressà a dir-me que si li deia a un de Morella que allò no era una ciutat em llançaria la cadira al cap. Parlàrem també de la limitació del mercat laboral morellà i que Morella era una mica com la Sueca de Castelló, una ciutat amb molts “il·lustrats” (gent amb estudis) que ha de fugir i “colonitza” altres ciutats. Aquest, comentàrem, era un tret comú a moltes ciutats mitjanes on la gent jove  estudia i no torna.

Eixí a conversa l’esquifida població de Morella que va minvant poc a poc i Andreu ens confessà que hi havia molts morellans que estaven empadronats a Morella per raons sentimentals però que vivien fora habitualment. Per tant -ens digué- la població a l’hivern de Morella no deu ultrapassar els 1.500. Mala cosa. Aparegué també el tema de l’abundant colònia de romanesos (uns 200) i que el darrer programa de festes s’havia fet també en romanés. Camí de Vinaròs Néstor i jo coincidírem que aquestes pràctiques “d’integració” són, com a mínim, discutibles. Després jo vaig dur la conversa cap a un tema  històric que  considere no resolt: l’explicació del fracàs del tèxtil a Morella i en altres llocs de l´interior de Castelló. No aclarirem gran cosa però em vaig assabentar que un vell conegut, Adolf Sanmartín, estava acabant un treball gruixut sobre el tema. Tant de bo si ens ajuda a fer una mica de llum en la foscor.

De la història passàrem, és clar, al present i concretament a la font principal de renda de la qual viu Morella: el turisme cultural d’interior. L’Ajuntament i el Patronat Municipal de Turisme continuen  treballant de valent i millorant l’oferta turística però Andreu ens reconegué que no manquen els problemes. L’Hotel de la Fàbrica Giner ha tancat (massa petit, digué Andreu, i tot per culpa de la “poètica” d’alguns tècnics de València) i el gran tema del Parador està en un impasse: el forat per a l’aparcament  soterrat previst està fet però les obres no continuen. En un context de revisió de Paradores Nacionales la cosa no pinta massa bé si no hi ha canvis en Moncloa. I aquesta era  l’aposta  més important per a consolidar el turisme a Morella i de generar una exigència de qualitat del servei. De tota manera Andreu ens reconegué que el problema de la demanda rau en la baixa densitat de la comarca  (7 habitants per Km quadrat) i que Vinaròs està a 62 Km. I la petita indústria d’hostaleria de la ciutat no té capacitat d’acollida  per a excursions organitzades.

Sense deixar el tema del turisme a Morella, fent un incís, tres setmanes més tard, el meu amic Evarist Caselles m’acompanyà a Benicarló i en el viatge parlàrem del tema, que ell també coneix prou bé. En la seua opinió, a Morella hi ha dos problemes bàsics. El primer és la molt escassa  “integració” comarcal (Morella i la resta de municipis dels Ports parlen poc i van per lliure) cosa que havia estat aprofitada intel·ligentment per Carlos Fabra (ciutadà exemplar segons Rajoy a punt d’entrar en la presó) en crear la Fundació Blasco de Alagón (que agafa els Ports del País, d’Aragó i de Catalunya) i aconseguir que Ibercaja  s’implicara, amb la qual cosa havia reforçat el divorci. I els recursos turístics de Forcall, Mirambell i companyia no són escassos. El segon, relacionat amb una demanda esquifida, podria tindre solució, en opinió d’Evarist, si es  “vengués” Morella i el seu entorn a les pistes de neu d’Aragó i si es podia imitar el que fan al Priorat (utilitzar el vi com a  recurs turístic) encara que l’oli (que podria ser l’excusa als Ports) té, certament, menys potencialitats.

Siga com vulga, el futur turístic de Morella no està mancat de perills i seria d’agrair que hi haguera consens i política de suport per part de la Generalitat. Però Morella i Ximo Puig s’identifiquen massa i ja se sap que l’estupidesa humana no té límits. Perquè, és clar, Morella té altres fonts de renda però no son comparables al turisme. Han desaparegut més de la meitat dels masos i les granges de porcs i pollastres no generen massa ingressos. I el tèxtil és residual o inexistent.

La conversa agafà un caire més informal i li toca el torn a la tòfona. Andreu ens posà al dia de la llegenda -quasi segur que és certa venint de qui venia- de com començà la història. Sembla que els anys 60 arribaren a Morella uns catalans que s’hostatjaren a la Fonda Elíes (avui desapareguda) i que es passaven el dia fora. La dona del propietari, encarregada de netejar les cambres, que estave prenyada de molts mesos, li comunicà al seu marit que la cambra dels catalans feia molta pudor i que  tenia por que això afectara la criatura que duia a dins. L’home entrà i comprovà que no es podia aguantar la mala olor, i trobà sota el llit unes bosses de plàstics on guardaven la tòfona els forasters. Ací començà la història i encara avui, malgrat que ha disminuït la quantitat per excés d’explotació (com sempre), a Morella funciona a la tardor durant unes setmanes el mercat de la tòfona, tot en negre per descomptat. S’il·lumina una cambra d’un bar com a senyal i a les nits hi ha una processó que entra i surt. El preu actual és d’uns 600 euros el Kg. i encara hui hi ha negoci. La tòfona negra – res a veure amb la blanca- és recol·lecta amb l’ajuda de gossos ensinistrats perquè el relleu no és per a porcs. S’ha tractat de conrear tòfona artificial infectant les carrasques del fong però el procés triga de 8 a 10 anys, i la cosa va fent (no sols a Morella, també a l’Alcalatén).

I de la tòfona a l’autoestima. Molt alta, no cal dir-ho, i com a prova un verset tradicional:

 

Els d’Alcoi, alcoians

Els de Morella, morellans

i la resta valencians

Uns valencians que tenien mala fama i que, com diu la dita popular, “se’n duien fins la borseta de poliol “, prova evident de que no es gastaven ni un duro. Andreu opinava que la malícsia anava minvant i que Canal 9  havia servit per a suavitzar molt l’enfrontament. Va eixir també el tema de l’escassa vegetació que hi ha a Morella i els voltants en contrast amb el que passa a la Tinença i terra endins, camí de Terol. Sembla que la causa n’és la duresa del microclima perquè a Morella, ens informà Andreu, fa un fred que pela i a l’hivern no s’hi pot fer cap mena de conreu. La prunera que té Andreu al jardí fa prunes cada 15 anys i a Morella encara se’n recorden quan un any que nevà a València, i els mitjans de comunicació cridaren al poble per a preguntar si “allí también se habían helado las plantas”, pregunta que fou contestada com cal: “senyor, aquí a Gener l’únic que es gela és la planta dels peus”.

Arribà l’hora dels licors i pogueren tastar un magnífic aiguardent de la marca SARGAS (blanc, d’herbes i envellit) i em vaig assabentar que hi ha una herba anomenada “gitain” que li dóna un to amarg, si es vol. Parlàrem també, ja posats, del famós conyac de  Xert (marca SEGARRA) que Andreu se’n prenia de jove quan no tenia diners per al SOBERANO i que avui assoleix preus de luxe.

Com que eren la una passades i havíem de baixar a Vinaròs, donàrem per tancada la conversa i l’inoblidable esmorzar. Vam eixir al carrer, pujàrem per un carrer tot costerut que em recordà la meua artrosi de maluc, passejàrem de nou el carrer del porxos, arribàrem a la plaça dels Estudis i enllaçarem amb un passeig circular que va a eixir a l’aparcament de Sant Miquel i que jo no havia recorregut en altres viatges anteriors. Des del magnífic passeig s’hi pot apreciar l’Institut i el Centre de Cultura  dissenyats per Enric Miralles i que són un exemple d’integració amb el paisatge. Per cert, que a la plaça dels  Estudis -un lloc encisador- Andreu ens recordà el miracle de Sant Vicent (el de la dona que havia posat al seu fill trossejat a l’olla perquè no tenia res per a  oferir-li al Sant). També  ens féu caure en l’efemèride que acabaven de celebrar: el  15 d’agost de 2014 es compliren 600 anys  de la visita a Morella de Sant Vicent  Ferrer i el Papa Luna.

Això, i no és poc, és el que donà de si la curta, sucosa i ben remullada (Andreu no beu) conversa. Com que li hem pegat varies voltes al tema del turisme i del futur de Morella, convindrà deixar damunt la taula els temes ja esmentats de la deficient integració comarcal i de la demanda efectiva, per a apressar-nos a dir que primer que cal es reconèixer l’èxit de la marca Morella i els indiscutibles i encisadors atractius de la ciutat. Paisatge, ambient, edificis i carrers, gastronomia local, una manera de ser especial… Qui no haja anat a Morella, ja pot anar preparant l’equipatge.

Ja només el valor paisatgístic –des de moltes perspectives – justifica el viatge. Morella és única, irrepetible i bella pels quatre costats. El turó amb el Castell i la fortalesa dominant i el poble envoltat de muralles i recollit al seu recer fa les delícies del fotògrafs. I si es poseu la disfressa de “flâneur” i  passegeu amunt i avall pels seus costeruts carrers, el plaer s’acreix. A un servidor li dóna vergonya fer qualsevol mena de relació  dels valors patrimonials de  Morella: són prou i massa evidents. Seria fàcil, molt fàcil començar la lletania: l’Església arxiprestal de Santa Maria la Major als peus del Castell, amb la seua portalada gòtica dedicada a les dones verges presidides per santa Úrsula i a l’interior el cor –una obra única; el Convent de Sant Francesc, també una joia del gòtic català del XIII i XIV, com l’Església de Sant Nicolau avui convertida en Sala d’Exposicions; les sis portes i catorze torres de la muralla; l’aqüeducte de Santa Llúcia; el magnífic edifici gòtic de l’Ajuntament; la Casa del Estudis i les cases i palaus nobiliaris. No cal estendre’s més: aneu i mireu.  No pregunteu. Camineu i observeu, embadalits. I quan estareu ja esgotats, fruïu de la calòrica gastronomia del lloc, visiteu les tendes, compreu  fins que la butxaca es buide: oli, formatge, tòfones, pernil, artesania. Si se vos fa curt el dia serà bon senyal, però no vos preocupeu: podreu dormir i continuar l’aventura l’endemà. I quan ja estigueu amerats de Morella  comenceu l’altre viatge. Forcall, Mirambell, fins i tot Cantavella (quants diners devia deixar la llana!). Allò és com un petit Kurdistan: els Ports del País, d’Aragó i de Catalunya. I abans de tornar a casa encara vos queda la Tinença i les dues vores de la Sénia. Allargueu-se a Alcanar i comproveu quanta gent de Pego i rodalies s’hi van establir perquè coneixien la cultura de l’arrós i com molts han acabant sent viveristes d’èxit al Baix Maestrat. Demaneu un mes de permís: just vos vindrà.

Tornem a Morella a exercir l’ofici més prosaic i menys  poètic de cronista, notari o comptable, tant se val. De la història, les festes i costums ja en parlarem després. El primer que cal dir és que, a hores d’ara, la població de Morella frega els 2.700 habitants “oficials”, amb tendència a la  baixa com ja hem dit adés. El terme té  una mica més de 413 Km quadrats i la densitat és molt baixa (6´59 hab./Km. quadrat). La vila (o ciutat) de Morella és el cor d’un ample conjunt d’entitats menors o denes (quinze), moltes abandonades i que tracten de convertir en establiments hotelers o serveis públics. ¿Els noms?. Doncs, la Vespa, els Castellons, Xiva de Morella, Primera del Riu, Segunda del Riu, Font d’en Torres, Herbeset, Muixacre, els LLivis, Coll i Moll, Morella la Vella, Ortells, la Pobla d’Alcolea i la Roca. I també a un tir de pedra, amb permís de barrancs, rierols i muntanyes (amb quatre cims que superen els 1.200 metres i un de 1.114), la resta dels municipis “valencians” de Els Ports.

A més de centre d’aquest nodrit, despoblat  i encisador entorn, al terme de Morella no els manca l’aigua i al seu terme neixen  rius que sempre van a parar, en superfície o per sota,  al Mare Nostrum. El Bergantes, el Calders que es reuneix amb  aquest a Forcall, el Cèrvol  que acaba a Vinarós, la Rambla de Cervera i l’espectacular Rambla de la Vídua, que mor al Millars. La generositat hídrica de Morella no es veu corresposta amb una accessibilitat raonable. A 64 Km. de Vinaròs, els ports de Querol i Torre Miró tenen un efecte descoratjador i de poc li val donar a la Carretera Nacional  N 232 que comunica Vinaròs amb Saragossa i Logroño. A  Vinaròs em digueren que  l’autovia del tram Vinaròs-Alcanyís  ja estava adjudicat. Ja veurem. De moment, l’aïllament  (relatiu però contundent) és el que mana  i limita. I a tot això cal afegir que la connexió entre la N 232 i l’AP7 no està ben resolta i és complicada.

Fem ara una ullada a les estadístiques (actuals) de què disposem. Un estancament cridaner de la població (2.779 hab. en 1996 i 2.737 hab. en 2012) amb un increment significatiu de la població immigrada (del 0´21% el 1996 al 12´85% el 2012) que tanmateix no ha modificat substancialment una piràmide de la població  força envellida.

Una modesta oferta hotelera i un predomini aclaparador dels serveis (és del 70%) dibuixen un perfil de centre comarcal amb lleugera especialització turística

Un pressupost mitjà per habitant en euros constants que s’ha reduït de l’ordre de 500 euros des de 2009 (de 1304 en 2009 a 760 en 2013) i un pressupost d’inversions regressiu  no són precisament bones noticies per als morellans

Data Inversions reals Deflactat Nom index
2012 444.655,00 € 307.256,61 € 32,89
2011 533.950,00 € 384.444,00 € 41,15
2010 707.635,00 € 526.480,44 € 56,35
2009 1.072.448,00 € 830.074,75 € 88,85
2008 924.263,00 € 722.773,67 € 77,36
2007 1.211.715,00 € 964.525,14 € 103,24
2006 557.160,00 € 466.900,08 € 49,97
2005 526.500,00 € 455.422,50 € 48,75
2004 0,00 € 0,00 € 0,00
2003 412.798,00 € 385.553,33 € 41,27
2002 973.217,00 € 934.288,32 € 100,00

 

D’altra banda, un sector immobiliari que no ha estat afectat per la bombolla especulativa no és, evidentment, una mala noticia perquè  sols així Morella ha pogut conservar els seus actius turístics.

Com es pot veure, les escasses estadístiques disponibles i alhora fiables, no ens ajuden massa i, si de cas, corroboren el que es podia esperar després de l’observació en viu.

Arribats en aquest punt el lector es preguntarà quan parlarem d’història, de la història de Morella. Doncs ara. I començaré no per les troballes arqueològiques sinó per consignar el que digueren de Morella dos il·lustres antecessors com Cavanilles i Madoz. De Cavanilles podem extreure alguns paràgrafs que sens dubte ens sonaran familiars:

 “Es Morella  uno de los mayores pueblos  del norte del Reyno, sano, frío y bastante provisto; logra aguas excelentes, que le llegan por el largo acueducto sostenido por una serie  de elevados arcos y murallas. En este siglo se ha doblado el número de sus habitantes: cuéntanse  960 vecinos, los trescientos esparcidos en cortijos o sea masías; de los que habitan  dentro de los muros hay muchos  distinguidos por su nobleza  ó caudales, los demás casi todos se ocupan  en diferentes  fábricas de lana. Estas son la  causa principal del aumento y prosperidad de la población y contribuyen  no poco a que la miseria  no se apodere de muchos lugarcillos  a tres y quatro leguas  de distancia, cuyos moradores  despachan fácilmente  las frutas y demás artículos  de la industria rural y  se llevan porciones que  hilan en sus casa. Benefician  anualmente los morellanos de diez a doce mil arrobas  de lana. Cogen en su término solas  tres mil, las restantes traen de afuera, recurriendo alguna vez a los monopoilios de otro reyno.  Si todas doce mil  las manufacturasen hasta reducirlas a texidos,  seria  muy grande la ganancia; pero apenas  emplean la mitad  en faxas, mantas, cobertores y  estameñas, que son sus principales artefactos; la otra mitad se reduce a estambres , para venderlos luego a otros que ganan infinito. Mas de 200 vecinos  se ocupan en cardar lanas y como unos 150 en texer. Hay corrientes más de  200 telares, en que por lo regular se texen  anualmente 4@ cobertores o mantas para camas; 8@ faxas para hombres; 6@ mantas para caballerías;y 5@ varas de estameña, cuyo producto final no llega a medio millón de reales. El mucho estambre que  se prepara en Morella  dexa a la verdad poca ganancia, pero ocupa un crecido  número de vecinos. En el hilado se emplean  las mujeres y niñas, las que no quieren servirse del torno, máquina de  poco costo y grande utilidad, y prefieren la rueca, porque con esta al cinto buscan conversación y visitas”.

La Morella de Cavanilles. Una Morella tèxtil. Alcoi també estava molt mal comunicada.¿Què hi va fallar? Explicacions, si us plau.

Vegem què en diu Madoz, cinquanta anys després:

“La de Morella (la industria y comercio) ha tenido  una época de rápido crecimiento: sus hermosas fajas y mantas eran conocidas y apreciadas en todo el país y más de 2.300 obreros encontraban trabajo y jornales en la multitud de telares que estaban distribuidos en la v. Actualmente esta industria ha decaído mucho: la falta de confianza no ha  permitido a los  fabricantes sustituir a los  medios bruscos  que emplean en el día los que el arte moderno hace indispensables si bien conserva elementos para rehacerse. Con algunos años de paz el vapor podrá tener aplicación y este artefacto necesario en nuestro país se espenderá con más economía y ventajas. Hasta tanto aun se ve con gusto que el año 1846, se  han  construido en Morella más de 45.000 mantas ordinarias y encarnadas, y 9.800 docenas de fajas, consumiéndose 7.500 a. de lana y 560  de aceite. El número de fabricantes es el de 47 y  el de tejedores , mugeres que hilan y chicos que  se ocupan en el servicio de telares  4.498, los cuales ganan desde un real hasta 7 según la clase de trabajo…..A más de este comercio y el de exportación del trigo sobrante, hay….una feria todos los años  en el mes  de septiembre….el objeto de más importancia y el que le da todo su valor  es el ganado lanar del que se reúnen algunos años 120.000 cab. Que vendidas por lo regular  a 56 y 60 rs. forman un cap. de cerca de 7 millones …”

Com es pot comprovar, a mitjan del segle XIX la industria tèxtil de Morella mostrava símptomes d’estancament que Madoz atribueix principalment  al retard en l’adopció de noves tecnologies tot i que també el clima bèl·lic (les guerres carlistes) s’apunta com a causa coadjuvant. Madoz, tanmateix és optimista perquè parla de l’existència d’elements  per a refer-se’n. Hi ha una base productiva consolidada, un ofici aprés i una demografia que faria enveja als actuals governants: 5.180 ànimes.

Si deixem a banda, de moment, els problemes històrics del fracàs de la industrialització i ens  aturem una mica en la història de Morella, haurem de remuntar-nos a l’originaria Castra Elia,  a la vora de la qual  el general romà “sediciós” Sertorius instal·là el seu campament. Després -com no- fou una població important sota el domini àrab fins que el 1234  començà l’època cristiana. La història antiga de Morella és prou més complexa. Com a fets cabdals que paga la pena retenir direm en primer lloc que les pintures rupestre de Morella la Vella, les sepultures de les Solanes i els hipogeus de l’Hostal Nou permeten fixar la fundació de Morella en el període eneolític. Abans del romans deixaren la seua petjada a Morella la tribu celta dels beribraces i també els grecs  que  ens deixaren  el famós Tresor de Morella. Els cartaginesos no pogueren  sotmetre als ilercavons, descendents dels beribracers i Annibal hagué de pactar amb ells. Els visigots i els vàndals ocuparen Morella des del 476 a.d.C. fins a la conquista berber del 714. De ciutat romana a ciutat musulmana, com passa a tantes altres ciutats del País. No tingueren tanmateix els àrabs  massa tranquil·litat en passar el mil·lenni perquè el 1088 el Cid  guanyà al Pla del Rei la batalla a una mena de “consorci” format pel rei moro de Tortosa i el rei cristià Sanç I d’Aragó i Navarra. Mort el Cid tornà la dominació àrab però poc després, el 1117, Alfons I d’Aragó la reconquistà i la va perdre de seguida. Sols amb la victòria  de les tropes comandades per Blasco I d’Alagón es consolidà el domini cristià com demostra la carta pobla de Morella del 1233, carta que fou anul·lada per Jaume I, qui atorgà a Morella el privilegi de la fidelitat amb una nova carta pobla el 1249.

Altres  fets d’interés són sense dubte la greu epidèmia de 1672  d’on provenen les Festes Sexennals  des que  els regidors de la Vila decidiren el 1673  celebrar una novena cada sis anys per agrair la intercessió de la Verge de Vallivana  en la fi de l’epidèmia. Quan no és la sequera és una epidèmia, però les verges mai hi manquen. L’origen, per tant del famós i magnífic  Sexenni de Morella rau, com no podia ser d’altra forma, d’un acte de pietat religiosa.

A Morella el conservadorisme polític té molt de predicament com ho demostra la presa de partit per Felip V a la Guerra de Successió i sobretot la virulència  en aquelles contrades de les guerres Carlines que tingueren a Morella una de les seues places fortes i al Tigre del Maestrat, Cabrera, com un dels principals líders de la revolta carlina, una revolta on  es produí la confluència del poble menut, l’aristocràcia  i l’Església front als ascensos del liberalisme. Malgrat la importància que les guerres carlines tingueren  per aquelles  terres del nord de Castelló, comprendrà el lector que no ens endinsem en una matèria sobre la qual hi ha  abundant bibliografia. ¿Fou el carlisme i les guerres carlines un actor d’endarreriment socioeconòmic i polític? Aquesta és la pregunta que pot ser escaient contestar i que demana  més espai i altre tipus de treball.

Arribats ací, a més de la riquesa patrimonial ja ressenyada en parlar del turisme i de les festes sobradament conegudes (el Sexenni i l’Anunci, la Fira Agrícola i Ramadera, la Pregària al Santuari de Vallivana, el Corpus Christi, Sant Julià i Sant Antoni…), hi ha tres fets que, com una mena de cloenda, m’agradaria subratllar.

El primer es podia considerar una grata anomalia. En un context sociopolític marcadament conservador cal parar esment al triomf electoral d’un personatge singular – Ximo Puig- artífex de la llarga durada del govern socialista de Morella. Tot i que el 1991 ja canvià el signe polític amb el nomenament de Xavier Fabregat Antolí com a alcalde, Ximo Puig hi ha estat alcalde pel PSPV des de 1995 de forma ininterrompuda fins que el 2011 deixà l’alcaldia en mans del seu segon Rhamsés Ripollés per haver de fer-se càrrec de la secretaria general del PSPV-PSOE. Una anomalia  aquesta que es mereixeria un estudi més detingut  del personatge i de les raons del seu èxit.

La segona qüestió és una constatació. Morella s’ha reinventat a ella mateixa fent un complicat trànsit de nucli  tèxtil “fracassat” a  icònica ciutat turística d’interior. Un trànsit complicat i un destí d’arribada ple d’incerteses però que va surant. Sembla com si Morella volguera donar la raó a aquells que defensen que l’èxit econòmic d’una ciutat  rau en la quantitat i qualitat dels recursos materials i humans que és el que li permet abordar canvis en la seua estructura productiva sense enfonsar-se quan la principal activitat exportadora fracassa.

La tercera i darrera qüestió té a veure amb  aquest  inveterat costum de cadascú en sa casa i Déu en la de tots. Morella no ha pogut o sabut  fugir d’aquesta atàvica maledicció, la qual cosa complica el futur de la pròpia ciutat si no s’arriba a polítiques consensuades amb tota la comarca dels Ports. Tot i que hi ha hagut iniciatives interessants com la Taula de la Sènia, Morella no pot permetre’s fer el camí en solitari. No es tracta de determinar qui té la culpa sinó de superar l’entrebanc. Tots, i Morella en primer lloc, guanyarien. I els valencians tenim en Morella una ciutat de referència que tampoc ens podem permetre el luxe que no tinga tot l’èxit que mereix i que no afronte les dificultats que ens pot deparar un futur previsiblement complicat sense els recursos escaients.

Per seguir el costum finalitzarem aquest dibuix de traç gruixut de Morella amb les gotes d’humor que ens proporciona Sanchis Guarner en la seua  divertida i il·lustradora síntesi del que parlen uns dels altres (els pobles valencians).

Adiós, Morella a la vella,

adiós, Forcall socarrat,

que per no tindre diners

jo me n´he d’anar soldat.

 

A Morella no aniré

Per no pujar la costera,

me n’aniré a Vilafranca

que ja han fet la carretera.

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER