El [fals] mite de la dreta polida i eficient

Mato canvi

Joan del Alcàzar

Els mites s’enfonsen, a voltes fins i tot es desintegren, quan són confrontats de manera racional amb la realitat. Generalment, aquests mites provenen de narracions imaginàries que han arribat a convertir-se en creences majoritàriament acceptades. Alguns aconsegueixen a constituir-se quasi com a axiomes que no admeten discussió, fins i tot entre persones assenyades i mitjanament formades.

La majoria d’eixos mites, i entrem ja en el terreny de la res publica, tenen èpoques d’esplendor i unes altres en les quals semblen finalment superats. Alguns, no obstant això, han esdevingut incombustibles, eterns, i han aconseguit la categoria d’inqüestionables. Hem de tenir en compte que aquestes anades i vingudes, aquestes llums i ombres, aquells aparents finals de cicle no són, les més de les vegades, producte del lliure joc de les idees. Algunes d’aquestes fabulacions aparentment certes són el resultat d’hàbils treballs de propaganda, quan no directament de màrqueting tòxic que obeeix a interessos molt concrets i amb freqüència foscos.

Un d’aquests mites en matèria política és aquell que sosté que la dreta partidària és més eficaç i més polida i, per tant, menys propensa a ficar la mà en el calaix dels diners fiscals com a gestors dels assumptes públics.

S’ha repetit molt que com ja són persones que han arribat a la política menjats i ben menjats, per aplicar la gràfica forma en la qual ho va descriure recentment el conseller de sanitat de Madrid, no són propensos a apropiar-se d’allò dels demés. A més, -sempre s’ha dit-, els menjats i ben menjats s’han distingit perquè posseeixen patrimoni i ho gestionen amb profit. Eficàcia i netedat en la direcció dels assumptes polítics, en el control i acompliment de la cosa pública, tal com ho fan en la seua vida privada. Així resa aquest mite sobre la dreta política.

Doncs resulta que no. Que no és així de cap manera. Ni són polits, ni són eficients. Són, si hem de qualificar-los així, amb rapidesa i amb una paraula, cobdiciosos: sempre volen més; per més menjats i ben menjats que estiguen, procuren abassegar-ne més i més, no importen els mitjans que hagen d’utilitzar per a aconseguir-ho. Pel que fa a l’eficiència, a les proves podem remetre’ns, i per a mostra un botó: el percentatge d’inútils entre, sense anar més lluny, els ministres del Govern d’Espanya és paorós.

Qui ha ficat la mà en el calaix dels diners? Pel que sembla, tot el/la que ha pogut. També persones procedents de l’esquerra política i de, fins i tot, el sindicalisme de classe. Però aquests són la part minoritària, proclame el que proclame la derechona mediàtica, disfressada o no de lagarterana. L’epidèmia de corrupció que ens afligeix, que ens està ensorrant sense respectar institució alguna, arranca de la Real família, passa per ministres i alts dirigents partidaris estatals i regionals, consellers d’administració de grans empreses i comandaments militars opacs a la justícia, patums empresarials que no són sinó depredadors de l’erari públic, i arriba fins a alcaldes i regidors que trauen el que poden, que la vida són quatre dies. Aquesta dreta tenim; la que no distingeix entre els recursos públics i l’acumulació de beneficis privats. Aquella dreta que amb una mà no vol saber res de les responsabilitats polítiques fins que la justícia es pronuncie, mentre que amb l’altra obstaculitza, entreté i procura avortar les causes judicials que els afecten. No, no són precisament polits.

De la [suposada] eficiència també es pot parlar molt. Els seus quadres són el resultat de la selecció negativa de personal que els afligeix, amplificada per una meritocràcia inversa, que fa del més maldestre o del més incapaç l’idoni per a ocupar un càrrec, sempre que siga obedient als seus majors i impermeable davant les crítiques. Qui va dir que la dreta gestiona bé, i que és millor que governe en els temps difícils?

Gestiona bé els seus interessos, no els que són generals. Així podem apreciar-ho si parem compte: des del Banc d’Espanya cec i sord davant els excessos en les Caixes d’estalvi a l’esclat de la bambolla immobiliària; des de l’augment dramàtic de la desocupació a la política privatitzadora de la sanitat pública; des de l’ús ideològic i partidista de l’educació a la potenciació sense fre de l’ensenyament privat; des de la jibarització de les prestacions socials a la privatització de serveis essencials; des del descrèdit dels mitjans de comunicació públics a la crisi de l’ébola.  En aquests tres anys amb Rajoy al capdavant, tot el que ha passat per les mans d’aquells gestors suposadament eficients ha acabat en el desastre. En el desastre que no és incompatible amb els beneficis dels seus amics polítics o empresarials.

Però, això sí, sempre la culpa i la responsabilitat és dels altres: de l’herència, de la malvolença, de la irresponsabilitat, de la perversitat dels seus adversaris. I quan no pot ser així, quan es demostra que algú de la seua tribu ha sigut un corrupte o simplement un inútil, es tallen amarres amb ell [o ella], i es desmenteix qualsevol responsabilitat del grup en la seua actuació delictiva o dolosa. Sense pestanyejar. O pestanyejant, com Rajoy.

Perquè aqueixa dreta franquistoide que patim segueix gastant massa en gomina, anant a missa els diumenges i pensant que l’espai públic és el seu cortijo. Viu instal·lada en la supèrbia que li impedeix acceptar els drets dels ciutadans com a inalienables, i actua com si el que és de tots fóra seu. Aquesta dreta és la que ens va caure com una plaga fa tres anys. Farà falta que arribem amb vida al final de la legislatura i puguem expulsar-la a les tenebres exteriors perquè no torne mentre no curse amb aprofitament un màster internacional sobre democràcia de qualitat i amb eficàcia social.

 

Publicat en el bloc Escriureenlaire

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER