Mèxic i la doble vara latinoamericana

mexico-iguala-guerrero-massacre-student-update-body-image-1412628978

Rubén Garrido           

   Mèxic torna a ser notícia. Ja no sols per la violència morbosa que surt normalitzada totes les setmanes pels mitjans de comunicació.  Aquest cop entre microretalls de diaris i seqüències al telenotícies, la desaparició dels 43 estudiants de Ayotzinapa commou i aterra als espectadors/lectors, almenys durant unes dècimes de segon. Les imatges es subsegueixen, les notícies a les altres i tot acaba siguen emmagatzemat dintre del sac de “coses que passen a països que no són com el nostre”. Horrors inacceptables, on les responsabilitats acaben diluint-se davant la normalitat quotidiana de la barbàrie. No obstant això, el cas dels estudiants de Ayotzinapa presenta una profunditat que els mitjans de comunicació no han reflectit en les seues notícies.

              Aquests estudiants són coneguts com a “Normalistas” perquè van cursar els seus estudis superiors en la “Escuela Normal Rural Raúl Isidro Burgos”. L’escola Normal es troba emplaçada al municipi de Tixtla, en l’Estat de Guerrero. Actualment, hi ha al voltant de 540 alumnes que estudien per ser professors d’educació primària i bilingüe. Aquestes institucions formen part d’aquell esperit de reforma, unitat nacional i modernització que s’estén pel Mèxic postrevolucionari de la mà d’intel·lectuals com José Vasconcelos o Moisés Sáenz[1]. Les escoles “Normales” tenen un sentit àmpliament transformador en  intentar aplegar a aquells joves d’ambient humil, indígena i rural per tal d’oferir-los una formació superior. Aquestes escoles van anar convertint-se, com altres tantes organitzacions, en llocs de trobada, organització i reflexió per aquells aparats del sistema. Escoles que van quedar marginades de les prioritats del govern federal, especialment pel que fa en recursos, finançament i programàtica. Aquestes necessitats es suplien en noves iniciatives per part de l’alumnat i els docents, fomentant un sentiment d’autonomia i col·lectivitat que els vinculava entre si. A mesura que el panorama llatinoamericà va anar articulant-se i estenent-se el marxisme i la lluita revolucionària, moltes d’aquestes institucions van anar adquirint un pensament polític i compromís social més enllà dels postulats paternalistes i desenvolupistes dels quals van partir. Enfront d’un ambient convuls “Los estudiantes y egresados de las Normales Rurales fueron víctimas propicias, pues su condición de hijos de campesinos, su pobreza, su militancia política y su capacidad intelectual los volvían “un peligro” ante los ojos de un régimen político anquilosado y cada vez más autoritario y represor. Las comunidades de las Normales Rurales acrecentaron su resistencia y se encerraron en sí mismas frente al embate de las autoridades.”[2] Dins d’aquest no és d’estranyar l’aparició de moviments armats que naixen com a iniciatives de defensa i pressió davant de la repressió de cacics locals davant de l’activisme i acció sindical. En el cas paradigmàtic de la Normal de Ayotzinapa tenim la figura de Lucio Cabañas, mestre rural i líder estudiantil, que acabaria formant el “Partido de los Pobres” (PDLP) i la seua expressió guerrillera “Brigada Campesina de Ajusticiamiento”[3].

              Si concretem sobre l’episodi de la seua desaparició hem de remuntar-nos al dia 26 de setembre a la ciutat d’Igualada, on els estudiants normalistes s’havien traslladat per recol·lectar diners per a pagar el viatge a ciutat de Mèxic per la commemoració de la “massacre de Tlatelolco” en 1968 (tràgicament famosa per l’assassinat d’estudiants universitaris per part del grup paramilitar “Escuadrón Olimpia” i amb en consentiment de l’Estat Mexicà davant de les imminents Olimpíades en Mèxic). El municipi d’Iguala, comercial i estratègic, presenta una situació privilegiada en trobar-se en una situació cèntrica i ben comunicada amb carreteres federals i el corredor que connecta els municipis rurals, convertint-se en un lloc clau on els enfrontaments entre càrtels (ja siga mitjançant desaparicions, execucions o segrestos). Per altra banda, trobem una corrupció endèmica, especialment clara amb vincles amb el narcotràfic. Un tàndem format per l’actual president municipal d’Iguala, José Luis Abarca Velázquez, perredista (PRD) i la seua dona, María de los Ángeles Pineda Villa, germana del cap del cartell “Guerreros Unidos”, creant un “narcomunicipi” on els caps dels càrtels tenien plena llibertat i protecció institucional a canvi de beneficis econòmics i alguna feina bruta: “Desde su ingreso, las organizaciones sociales locales lo acusaron de desatender servicios sociales y obra pública en colonias populares, de hostigamiento a vendedores ambulantes en el centro de Iguala, del robo del dinero público y más tarde, de la ejecución de sus principales adversarios políticos, como el primer síndico de Iguala, Justino Carbajal Salgado. La regidora del ayuntamiento de Iguala, Sofía Mendoza, la única que mantuvo una postura crítica frente al presidente municipal, lo acusa del secuestro de siete miembros de la Unión Campesina Emiliano Zapata (UCEZ) y del asesinato de su esposo, el agrarista Arturo Hernández Cardona, de Ángel Román y de Rafael Bandera”[4].

          En aquesta situació, on les forces públiques del govern (com demostra la implicació dels policies municipals dins dels tirotejos[5]) demostren una complicitat totalment directa i estreta amb les forces dels càrtels es fa evident, no ja sols una fractura dins de la visió de l’estat liberal, sinó que deixa veure la violència i repressió cap a la classe més humil des de les altes esferes del poder, tant polític com econòmic. Cada vegada queda menys dubte d’aquella línia que separa un factor popular, sense més opció que lluitar o emigrar, d’una extracció que viu de la putrefacció de l’estat mexicà, tant com del narco com de l’estat subsidiari a ell. Com va declarar l’abans nomenada Sofía Mendoza: “Antes, el crimen organizado financiaba a los politícos. Hoy los políticos son del crimen organizado”[6].

          Si bé tot allò que hem exposat anteriorment, no és per a concloure amb una visió de les més idealistes, com compartirien aquells mitjançant dels que partíem criticat. Ara és el moment de traure a relluir la doble vara de mesura que s’exposa a qualsevol país llatinoamericà. Si bé, per a molts obi, per a molt altres, molest. Si analitzem el tractament d’aquesta notícia, com a moltes d’altres que tracten sobre Mèxic ens quedaríem amb una explicació de corrupció en un país on hi ha una violència normalitzada. En la nostra quotidianitat per què mai no hem pensant com i qui ha generat aquesta violència? Com a humanitat moderna no hem tingut tanta informació l’abast i per contra, tan poca memòria.

          Primerament, hem de començar per girar la balança. Preguntem a qualsevol, socialdemòcrata o liberal, sobre quin és el mal endèmic a Mèxic. Corrupció, crim organitzat, violència etc. Però poques voltes escoltarem parlar de misèria com idea central. Una misèria que apel·la a les necessitats materials del poble mexicà el qual a trobat moltes voltes amb el narco aquell detentor de la raó d’estat, amb un caire més populista. La pobresa, el nombre d’atur i l’educació formen part d’un esquema central on es nega la falta d’oportunitats. Si bé, dels anys 70 trobem un gran paper de Mèxic com a ruta de pas i “col·locació” a l’altra part de la frontera de la cocaïna provinent de Colòmbia, no serà fins a finals dels 80 i durant tots els 90 quan els cartells mexicans es consolidaran com els principals actors del drama[7]. Si bé, aquest canvi en l’assentament del narcotràfic va paral·lel amb un canvi que afecta la classe treballadora mexicana: “Desde los 70, los ingresos de las familias dependen cada vez menos del trabajo formal y de la actividad empresarial regulada y registrada, y cada vez más de actividades informales, la migración y el ejercicio de prácticas ilegales y criminales. Esto es consecuencia del bajo crecimiento de la economía de las últimas décadas, la reducida tasa de creación de empleos formales y la precarización derivada de la flexibilización laboral, en una etapa de la historia demo-gráfica del país marcada por una amplia oferta de trabajadores jóvenes.[8]” Si intentem contextualitzar històricament, trobarem una estreta relació entre l’ascens del narcotràfic i la desigualtat econòmica mexicana, especialment a partir de la crisi del 1982 (entesa com a part de la crisi del deute llatinoamericà davant del default de certes economies davant d’un deute extern lligat a les taxes d’interés i del dòlar que són infinites[9]), allò que anomenem LaDécada pérdida[10], reforçant-se en la crisi de 1994-1995,  també coneguda com l’error de “diciembre” (produïda per la insostenibilitat del canvi elevat i del finançament del dèficit comercial per capitals de curt termini). En aquests moments és quan podem apreciar una participació major per part del FMI i la política d’austeritat. Aquesta dinàmica acabarà reforçant-se en l’aplicació de polítiques neoliberals en els 90[11], on la política aperturista tant en el comerç com en les finances acabaria produint un augment en els nivells de desigualtat entorn la distribució de l’ingrés i concentració de riquesa[12]. En aquest moment, va bé recordar unes paraules del Mexicà Hugo Rosell (representant del “Centro de Investigación) Laboral y Estudios Sindicales”): “Al consolidarse el modelo neoliberal en México, el estado fue adelgazándose y promoviendo un sistema que privilegia las ganancias de los empresarios por encima de cualquier otro elemento. Para lograrlo fue preciso ir arrebatando a millones de personas los servicios sociales, el trabajo y sueldo dignos; la mayoría tuvo que convertirse en mano de obra barata para garantizar la competitividad. )Todo esto fue ampliando la pobreza de modo tal que la gente, entre las premuras económicas y la presión, se dejaron influir por las promesas del crimen, que proponía trabajos mejor pagados. Si un campesino sembraba amapola (opio) o marihuana, en lugar de sus cultivos tradicionales, sería recompensado mucho mejor, aunque esto cerrara la brecha de vínculos con el narco, y acabara en muchos casos con las producciones básicas nacionales. (…) las comunidades recibieron los servicios de infraestructura que el gobierno no les da”[13].

          Sense determinar tot el sentit al factor econòmic, resulta més que curiós que  l’anomenat Estat fallit mexicà també va relacionat amb una economia que a primat el vincles de relació perifèrica i asimètrica,  d’acumulació del capital transnacional, hegemonitzat pels Estats Units com queda plasmat TLCAN[14]. Com l’Estat de Mèxic, continua debilitant-se amb el funcionament de les polítiques neoliberals, a la vegada que un major nombre de població és obligada a la misèria per les mateixes polítiques. Deuria de començar a ser prioritari quan  parlem del Narco-estat, no com a un fenomen de la “maldat humana” sinó com a fruit de la desregularització econòmica i per tant, de l’abús i el deteriorament de les condicions de vida de la gran majoria de la població.

Tornant al cas de Ayotizinapa, no és casual la mort i desaparició d’aquests estudiants els quals eren forces vives del canvi. No és signe de la violència sense control ni enfrontament esporàdic. És una mostra més de la complicitat d’aquells que es beneficien de la inexistència de control i justícia. De tots aquells que indirectament o directament han dessagnat a Mèxic interessats en la impossibilitat de l’alternativa. Els estudiants de la Normal són unes de les tantes forces motores del canvi, que cada vegada més conscients de la dicotomia mexicana, saben que la violència estatal és la mateixa que la del narcotraficant, la d’aquells que reprodueixen el sistema pel seu propi benefici. D’aquesta evidència, la d’un sistema neoliberal que reparteix la misèria i s’assegura amb la repressió la seua persistència, sols queda entreveure la visió cap a un salt qualitatiu dins dels moviments socials i les forces polítiques mexicanes. Algunes veus ressonen,  el que explica la por abans de la tronada: “Somos dos bandos. Lo que voy a decir tal vez haya quien lo considere como un discurso del pasado. Es la lucha de clases. No hay más”[15]. Una última pregunta em recorre com una fiblada el cor: Com haguérem rebut aquesta notícia si haguera estat altre país llatinoamericà on tot açò hagués passat com ara Cuba o Veneçuela? Ací ens trobem la doble vara llatinoamericana.

 

[1]     Adjunte una serie de enllaços oficials que parlen sobre la vida d’aquestos educadors per a entendre la complexitat pedagògica aquestos projectes. http://www.sep.gob.mx/es/sep1/Semblanza_Jose_Vasconcelos#.VEqrM9_6vFI http://rotonda.segob.gob.mx/work/models/Rotonda/Resource/contenidos/P92t.html

[2]     Camargo, Siddharta. “La combativa historia de las Normales Rurales” Tribuna Milenio

[3]     Bellingeri, Marco. “Del agrarismo armado a la guerra de los pobres. Ensayos de guerrilla rural en el México contemporáneo”. Ediciones Casa Juan Pablos, México, 2003 pp 173- 248.

[4]    Adame C, Miguel Angel: “Iguala, Ayotzinapa y la podredumbre del neoliberalismo en México” Rebelión. 23-10-2014

[5]    Molt interessant l’article “5 Claves para comprender la Masacre de Ayotzinapa” Adrian Flores per a saber la cronologia del fets. http://www.rebelion.org/noticia.php?id=191157&titular=5-claves-para-comprender-la-masacre-de-ayotzinapa-

[6]    Extret del reportatge de Peter Sonnenberg per al Tagesschau. (Min 5:00). http://www.youtube.com/watch?v=jyv2wpw8tzk#t=300

[7]    Contretas, Oscar. “La evolución del Narcotráfico en México

“, OC Velasco. pp 14-20

[8]    Judisman, Clara. “Desigualdad y política social en México”.Nueva Sociedad No 220,

marzo-abril de 2009

p.193.

[9]    Chesnais, F. (comp). “La mundialización financiera”. Buenos Aires, 2000. p. 298

[10]   Com la propia CEPAL explica: “En la década de los ochenta se libró una

 

batalla en torno al tipo de modelo que debían seguir los países de la región para salir del marasmo

 

económico y atenuar la pobreza creciente(…). En esencia, la

 

discusión se refería al peso que debían tener los elementos que conforman la relación estado/mercado;

 

como ya se demostró anteriormente, unos planteaban más estado que mercado, mientras que otros abogan

 

por más mercado. En 1990 John Williamson comunicó que los gobiernos habían aceptado ampliamente la

 

posición de las agencias internacionales; así nació el denominado Consenso de Washington

(…). La idea central detrás del conjunto de medidas que caracteriza a las políticas de reforma o ajuste

estructural, impulsadas por el Banco Mundial, consiste en basar el crecimiento económico en que el

mercado asigne los recursos, que los precios reflejen la escasez o abundancia y las decisiones se tomen de

acuerdo con la rentabilidad económica en el marco de las ventajas comparativas de los países”.

Cortés, Fernando. “Desigualdad económica y poder en méxico” CEPAL 2011

[11]   Solís Gonazales, José. “Neoliberalismo y crimen organizado en México:El surgimiento del Estado narco” FRONTERA NORTE, VOL. 25, NÚM. 50, JULIO-DICIEMBRE DE 2013 pp. 7-34.

[12]         Aquesta argumentació és basa amb el index de desigualtat del ingres monetari, el index GINI.  Op. Cit. CEPAL 2011. p. 20.

[13]   http://m.rlp.com.ni/articulos/3109

[14]   El Tratado de Libre Comercio de América del Norte (TLCAN) o North American Free Trade Area (NAFTA), firmat el 17 de desembre de 1992.  Entrant en vigència el 1 de gener de 1994.

[15]   http://www.jornada.unam.mx/ultimas/2014/10/11/tras-la-noche-de-iguala-el-movimiento-va-para-largo-normalista-sobreviviente-8226.html

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER