Vaga a l’educació, una altra volta…

vaga

Juli Capilla

Hui comença una nova vaga educativa, en aquesta ocasió d’estudiants, i fins al proper dijous. Tres dies de protesta contra les nefastes polítiques educatives perpetrades pel govern del Partit Popular. En aquest sentit, no hauria d’estranyar ningú que els sindicats d’estudiants convoquen el jovent a una nova vaga perquè, des que va arribar al poder, el govern del PP no s’ha estat de prendre totes les mesures possibles encaminades a la privatització de l’educació i al desmantellament de l’educació pública.

Si el govern popular fos civilitzat… Més encara, si no responguera a interessos privats, no hi hauria vagues ni protestes per part de la comunitat educativa. Però els estudiants, el professorat i els pares i les mares dels alumnes han vist com els darrers anys, i d’una manera vertiginosa, s’han anat retallant drets i s’ha devaluat l’escola pública en benefici de la concertada-privada. Les retallades en educació, l’augment de la ràtio i de les hores lectives han massificat les aules i han deteriorat la qualitat de l’ensenyament de manera radical. És fàcil fer demagògia amb aquestes qüestions. Ho és quan hom fa afirmacions agosarades i inconscients, i del tot gratuïtes, sense conèixer la realitat educativa de hui dia. N’hi ha que es remunta a èpoques passades, fins i tot al franquisme, quan les aules sobrepassaven ben sovint la quarantena d’alumnes, per tal de justificar l’augment de la ràtio. Era una altra època, clar. Una època amb una realitat específica més homogènia i un ensenyament molt marcat marcialment, vertical, en què l’alumne pràcticament no tenia res a dir, més enllà de les repeticions estereotipades que “el mestre” hi imposava. No hi havia possibilitat de dissidència, ni tan sols de diàleg. Ara, però, el docent és un professional que defuig l’autoritarisme i pondera les característiques específiques de cada alumne, i l’atén d’acord amb la seua particularitat. Actualment, als centres s’estimula la participació activa dels joves i es fomenta la capacitat crítica. S’escolta els alumnes perquè se’ls contempla com a persones amb un potencial poderós que pot beneficiar el conjunt de la societat –i a cadascun d’ells, clar, a la persona.

Al govern del PP, però, no li interessa l’esperit crític; no li interessa que ningú pense, no fa res per estimular la individualitat de cada alumne. El que realment pretén a través de l’educació és adotzenar futurs productors i consumidors satisfets. I li interessa també traure rèdit d’aquesta activitat o necessitat bàsica, com és l’educació. Per això ha imposat la LOMQE, sense consens, manu militari, una llei discriminatòria que pretén instaurar la cultura del préstec i del copagament en l’ensenyament no obligatori. Una llei que imposa la privatització de l’educació pública. Que inculca la religió. Que introdueix proves vexatòries per a l’alumne, classistes, reduccionistes i simplificadores. Que menysprea la diversitat en nom dels resultats. Que converteix l’educació en una cursa absurda de proves externes que redueixen els professionals de cada centre a mers preparadors d’exàmens.

La progressiva privatització que està introduint el PP en el sistema educatiu ha provocat ja que molts estudiants queden fora del sistema per una qüestió merament pecuniària, amb taxes de matrícula desorbitades i màsters creats ex professo per a allargar el periple educatiu més enllà del que és veritablement necessari o raonable. L’any passat vora 45.000 alumnes es van quedar fora de la universitat simplement perquè no tenien recursos.

En el context de corruptela política i financera que vivim, els atacs sistemàtics contra l’educació pública constitueixen una autèntica aberració. I, encara pitjor, un error imperdonable. Perquè sense una educació pública, laica, gratuïta, crítica i en valencià, no hi ha un país veritablement democràtic. I no hi ha futur per a ningú. El model del PP afavoreix els de sempre: una elit minoritària. La resta amb prou feines podrà accedir a una educació completa, a una formació com cal –si no és que se la paga; i, en conseqüència, tindrà l’accés al mercat laboral molt més travat. Sense una bona educació, l’Estat, sia el que sia, està condemnat al fracàs, a l’atur crònic, a una fuita sagnant de joves cap a països més civilitzats.

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER