Josep Sorribes
El títol pot semblar un punt provocador però, en aquestes alçades de la historia, defensar que la divisió administrativa en províncies ideada el 1833 pel senyor Javier de Burgos és artificiosa i no s’ajusta gens ni miqueta a les dinàmiques reals del territori valencià no hauria de semblar cap heretgia.
I això és vàlid –o pot ser-ho- no sols per a la província de Castelló, sinó també per a les de València i Alacant.
Penseu, si més no, a quina mena de “racionalitat” subjacent pot obeir el fet que Sagunt forme part de la província de València i Sogorb de la de Castelló o que Ontinyent estiga sotmès al diktat de la Diputació de València i Alcoi a la d’Alacant. O penseu, també, en la marcada heterogeneïtat de l’anomenada província d’Alacant. Només a martellades (o forçant molt la realitat) es pot trobar un comú denominador a realitats tan dispars com les del Baix Segura, l’Eix del Vinalopó, la ciutat d’Alacant i la seua àrea metropolitana i la “muntanya” d’Alacant (és a dir, l’Alcoià i el Comtat i parts de les Marines Alta i Baixa). I, per últim, l’escassa receptivitat i les traves de les diputacions d’Alacant i València han estat, per dir el mínim, la raó de la sobtada defunció d’una proposta tan plena de sentit comú -amb tant de trellat- com la de les Comarques Centrals.
I si parlem de la província de Castelló –que és el que m’ha ocupat els darrers temps, com es pot comprovar en la sèrie d’articles publicats en aquesta mateixa web- convindrà el lector que, amb tots els matisos que es vulga, l’Eix del Palància té una dinàmica pròpia clarament diferenciada de la del nucli dur de la Plana, i aquest té molt poc a veure amb les terres septentrionals, que miren molt més a l’Ebre. Per acabar-ho d’adobar, les terres de l’Alt Millars, l’Alcalatén i l’Alt Maestrat, per bé que no disposen de ciutats rellevants (l’Alcora gravita clarament cap al districte del taulellet), tenen una personalitat històrica i territorial que els proporciona una altra “narrativa”. Quatre espais, per tant, força diferents que suporten malament l’intent homogeneïtzador provincial.
Comptat i debatut, hem d’arriscar-nos i tractar cada un d’aquests espais ( i les ciutats que els articulen) amb el màxim respecte i sense fugir de les seues narratives singulars. A l’inici de la gran obra d’Antoni Josep Cavanilles, les Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia (1795-1797), al Llibre Primer -“Norte o tierras septentrionales el Reyno de Valencia”-, hi ha un paràgraf realment brillant on s’esplaia sobre el relleu accidentat d’aquesta part del País, i diu Cavanilles:
“La grande idea que se tiene de lo fértil, ameno y poblado del Reyno de Valencia, parece exagerada y falsa si se entra por Aragón. A cada paso se ven pruebas evidentes que la destruyen, y se multiplican al recorrer el norte del Reyno. Erizado de montes los más altos y fríos, sembrado de cerros que dexan entre sí barrancos y cañadas, privado en fin de las aguas que podían facilitar mejoras en los campos, cuenta con pocos vecinos para su extensión, y estos reducidos a mantenerse con un corto número de producciones. La Sierra de Espadan que empieza en las inmediaciones de Almenara, sigue aumentando de latitud y altura hacia el norte declinando al poniente: permite estrechos y tortuosos pasos a los los ríos de Millares y Villahermosa y cerca de esta villa se funde con el monte de Peñagolosa. Extiende este sus raíces y se introduce en Aragon por el poniente; se derrama por el norte hacia Morella y Benifazá sin interrupción hasta el Ebro y siembre de asperezas buen parte del Maestrazgo de Montesa. Otras series de montes empiezan en el desierto de las Palmas y Borriol, con dirección al norte: la oriental, interrumpida más allá de Oropesa, renace luego en Alcalá y batida siempre por el mar se termina en Peñíscola. Otra, casi paralela a la primera corre por Villanueva de Alcolea, las Cuevas y Cervera para formar intrincados laberintos. En fin la Sierra Engarcerán queda como aislada entre Vilafamés y la Salsadella, bien que sigue continuada con los montes del norte hasta confundirse con los de Morella y Benifazá. En medio de tanto monte y aspereza se ven llanuras de bastante extensión. Ocupan algunas las cimas de elevados cerros como las de Zucayna, Vistabella y Moll.; otras entre las raíces y faldas de los montes como las de Vilafamés, Cabanes, Sant Mateo, Alcalá y Adzeneta; y a la orilla del mar en fin se ven las de Vinaroz, Benicarló y Torreblanca. Estas llanuras y la mayor parte del señorío de l´Alcalatén, son las privilegiadas de la naturaleza, y en donde se descubre la industria rural, no pocas veces con esfuerzos que asombran. Pero si atravesado el Maestrazgo de Montesa se intenta salir hacia el norte, se aumenta la aspereza, se disminuye la población y la corta cantidad de frutos que se cogen apenas basta para el sustento de los habitantes…..”
Muntanya i diversitat. Cap referència a res que recorde ni de lluny a allò que alguns anomenen, o anomenaven, el Levante Feliz. Seguirem, així doncs, les passes de l’il·lustre botànic Cavanilles i farem cas al proverbi xinés que diu que no hi ha injustícia més gran que tractar com a iguals els desiguals.
