Jordi Pujol i després l’estat nou

 

Miquel Sellarès

Quan el diari El Punt Avui em va demanar una reflexió sobre l’afer Jordi Pujol no vaig poder evitar recordar que fa unes setmanes, quan vaig publicar les meves memòries Construint un Estat nou (Angle Editorial), vaig patir un cert boicot informatiu per part, fonamentalment, dels estómacs agraïts de l’stablishment del pujolisme, tant dels mitjans de comunicació com de la classe política.

Però vaig tenir també moltíssimes felicitacions per part de grans sectors de la societat civil, i sobretot allò que més em va impressionar és que els companys de lluita i el sector històric de CDC –molts d’ells pujolistes de soca-rel– tot i tenir un profund respecte per Jordi Pujol creien que el missatge de les meves memòries havia d’haver-se produït abans i que alhora era molt oportú. Era oportú per tal de poder començar un nou cicle i deixar de banda els tics i les xacres que també ha tingut el catalanisme polític en les últimes dècades.

Podria, doncs, acabar ràpidament aquest article reproduint el capítol número 15 d’aquestes memòries titulat “Destapar els sectors dels negocis i les clavegueres de CDC”, on explico la meva denúncia sobre la pedagogia de la corrupció que s’estava fent des d’un sector de CDC i el perquè se’m va expulsar del partit. Ho faré, en part. Però no vull fer llenya de l’arbre caigut.

Perquè jo també sóc hereu de Jordi Pujol, del pujolisme. Com ho vaig ser també de Josep Benet, el meu mestre. I si m’emprenya ara mateix alguna cosa és que hagin estat les clavegueres de l’Estat i els seus aparells els que han fet rebotar el passat per tal de creure’s que així faran avortar el procés sobiranista imparable del nostre poble.

També, quan sento les barbaritats de la premsa, ràdio i televisió espanyoles que, en una gran coral mediàtica fan el pim-pam-pum indiscriminat contra la figura de Jordi Pujol, jo no puc afegir-m’hi. Perquè totes aquestes acusacions, les reconegudes pel propi president i les insinuades que han fet dels seus entorns, en cas que siguin veritat, ¿per què no van sortir a la llum fa uns mesos? O uns anys? Segur que estaven al sarró de l’Estat per treure-les quan fossin necessàries per defensar els seus interessos.

També hi ha una altra particularitat que em frena –i jo podria deixar-me anar perquè tothom pot reconèixer que jo finalment he tingut raó i vaig ser el gran represaliat per les pressions del “sector dels negocis”, uncopyright pel qual encara no he cobrat ni cinc cèntims, com em deia un important periodista fa uns pocs mesos. Però també em frena el respecte pels milers i milers de pujolistes que d’una forma desinteressada, sense rebre res a canvi i amb una gran honestedat van ser motivats per Jordi Pujol i pel seu discurs per tal de reconstruir Catalunya.

I és que Jordi Pujol podrà haver comès o no delictes o errors. Hauria estat bo que una Catalunya sobirana ho hagués pogut esbrinar sense necessitat que una metròpoli interessada el vulgui fiscalitzar i jutjar. Però Jordi Pujol és moltes coses alhora. És un símbol del catalanisme, de la resistència contra el franquisme, és l’arquitecte –junt amb Josep Benet, Max Cahner, Miquel Roca i Junyent i tants altres– de les estructures d’estat creades durant el pujolisme i que han estat bàsiques per construir les bases del nou i contundent sobiranisme actual: el model d’ensenyament, la CCMA, la policia de Catalunya i el model de sanitat que avui trontolla.

Per això és molt difícil per a un catalanista i sobiranista afegir-se a la coral de detractors que ara volen destruir la persona de Pujol, i pitjor encara, la seva obra i les estructures febles, si es vol, però de les quals ens va dotar i que són les úniques que, ara per ara, encara tenim a Catalunya.

Reconec que no m’hi he entès, amb Jordi Pujol. Que jo coneixia per ell mateix la seva ambivalència: allò que ell volia i pretenia ser i allò que realment era. I aquí vull parlar de dos catalanistes històrics: Jaume Casajoana i Jaume Rafart, puntals per a mi en la meva activitat pel país.

Quan jo tenia dubtes sobre el tarannà de Pujol i el seu egocentrisme i la seva conducta ells em deien: “Miquel, no hi ha líders perfectes. Jordi Pujol no és més que un home que té els mateixos defectes i virtuts que qualsevol. Tu, que des de molt jove has estat al seu costat, el vas idealitzar.” Aquests dies he recordat aquestes persones i he recordat també moltes reflexions de Miquel Esquirol, company de lluita i de servei al país durant més de 40 anys. Per respecte a tots ells, avui encara sóc prudent.

Sobre l’afer Pujol d’aquests dies tots n’hem de treure conclusions. Sobre la transició nacional que ara estem vivint, l’afer Pujol no ens ha de condicionar perquè ell no hi ha participat, ni tampoc n’és el promotor: ell va fer la seva feina fa uns anys, ara s’ha limitat –i ha sigut important—a no situar-s’hi en contra i a donar-hi suport. Per això avui les declaracions de Pujol i allò que pugui venir més endavant, sigui o no sigui veritat, no ens ha d’afectar. Potser sí en els sentiments per tal de no creure mai més en messianismes ni en el clàssic lliri blanc amb què anem els catalans.

Però els pobles, a pesar d’allò que passa ara i allò que pugui venir, tenen referents com Pujol que en un moment de la seva història poden haver fallat o equivocar-se. Però això no l’inhabilita la feina feta ni tampoc no ha de desanimar els centenars de milers de persones, potser d’unes determinades generacions, per les quals Jordi Pujol va ser més que un símbol.

Construint un Estat nou titulo nou perquè era conscient que podien passar coses com l’afer Pujol i com moltes altres que puguin venir, i rellegint el llibre aquests dies m’he adonat com n’eren d’encertats alguns dels plantejaments transcrits amb intel·ligència i fidelitat per Marina Llansana.

Avui, demà i demà passat, potser, estarà a l’ordre del dia abatre el pujolisme i Pujol: la quinta columna espanyola té una borratxera d’alegria. Però haurà d’anar en compte que no s’ennuegui i s’ofegui davant del vot massiu pel dret a decidir. Perquè aquest poble ha canviat i ja no beu a galet.

 

Publicat a El Punt Avui, dijous, 31 de juliol de 2014

País Valencià, Segle XXI © 2024 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER