Javier Cercas i la ximpleria

cercas

Sal·lus Herrero

A l’espai setmanal de Javier Cercas a la revista o suplement d’un diari madrileny, en una secció titolada “Palos de ciego” (mai millor dit!), vam poder llegir el seu article “Un incidente ferroviario”. Explicava Cercas el que li que va passar en un viatge des de Barcelona a Flaçà. Abans, però, de contar-nos un incident banal amb una xica que parlava pel mòbil i el desconcentrava de la lectura, ens il·lustrava amb un article d’Albert Branchadell amb la finalitat d’advertir greument la ciutadania catalana. I afirmava: “Quan el lector constata les coincidències entre els discursos de Macià o Companys als anys trenta i els de Mas o Junqueras en aquesta legislatura, no pot deixar de temer que la consulta del 9-N es puga convertir en un gran 6 d’octubre”.

Com recorda Cercas el 6 d’octubre de 1934, davant la proclamació de la República Catalana, l’Estat i l’exèrcit espanyol tragueren els canons i els fusells, i no dubtaren a obrir foc, a Barcelona, per mantenir “la ley y el orden”, en aquest cas republicà, uns anys abans monàrquic o absolutista. Sempre contra Catalunya i més encara contra els Països Catalans. Diu Cercas que “encara tremolant de terror”, el que segons ell li va “provocar” la “rebel·lió” de la Generalitat contra la “legalitat”republicana, es posà a llegir una novel·leta de Joseph Conrad, “El duel”, que conta la història de Feraud i D’Hubert, dos oficials de Napoleó que a causa d’una disputa absurda consumeixen la seua vida en una enemistat sense sentit.

Ell, mentre llegia, com que una xica parlava al mòbil i el molestava, li va demanar que marxara del vagó perquè estava molestant a tots; la xica li va etzibar, que havia de “parlar per ell” i no per tots els viatgers, però com que un altre viatger li va donar suport a Cercas, la xica se’n va anar furiosa, i el senyor Cercas va reflexionar que, potser, la xica tenia raó, perquè no hi havia cap llei que prohibira parlar pel mòbil al tren, només recomanen discreció i educació. Llavors, diu Cercas, que se’n va recordar d’una frase d’Espriu (“Tots som esclaus de la llei, perquè poguem ser lliures”), que potser vé d’un vers de Goethe (“i únicament la llei ens dóna la llibertat”) i pensà que “si Mas hagués llegit Espriu en comptes de limitar-se a usar-lo políticament, mai hauria ‘amenaçat’ amb saltar-se la llei, cosa que prova que no sap gaire res de democràcia, i no seriem on som”. A més de fer servir Espriu en un sentit contrari al del poeta de Sinera, quan parla de la llei justa contra la dictadura, insinua Cercas, falsament, que Artur Mas només hauria de parlar per ell i no per tots. I reflexionant una mica més, ens ve a dir que les lleis estan per a canviar-se, la de l’ús del mòbil als trens, no la del reconeixement del dret a decidir perquè el 9-N la ciutadania de Catalunya puga expressar-se a les urnes. I pensant en la xica, en Kafka, en la novel·la de Corad, s’exclama: “Com és d’absurd… Que estúpids que som: per una cosa així es pot u amargar la vida, pot esclafir una enemistat per a sempre, o un conflicte idiota”.

I per tal d’acabar amb un final feliç, la xica maca quan arribaren a l’estació final, se li acosta amb un somriure i una mirada ‘il·luminada’ i li va dir: “Tenies raó. I perdona pel que t’he dit”, com una princesa, més llesta que Feraud i D’Hubert. Conclusió final de Cercas: això és el que Mas li hauria de dir a Rajoy i tot solucionat. Una ració més d’humilitat i de submissió a l’estat espanyol perquè imposen les sentències del TC, la llei Wert, una fiscalitat espoliadora i trepitgen, des de Madrid, els drets d’una ciutadania que se sent menyspreada perquè les lleis s’han fet i s’apliquen, de manera molt injusta, contra la ciutadania catalanoparlant [i castellanoparlant] dels Països Catalans. Però, com que Cercas es dirigeix a la seua clientela madrilenya i extremenya, per a atemorir els catalans i tranquil·litzar els ‘espanyols’ els explica el conte que les reivindicacions de Catalunya són “tonteries”. Ximpleries absurdes, capricis de Mas, que només hauria de parlar per ell però no per la majoria de Catalunya.

La llei es pot ‘canviar’, però no per a què la ciutadania catalana puga expressar-se i canviar les coses que no van gens bé, si no per a oprimir i dominar encara més a Catalunya [i el País Valencià i les Illes], perquè allò important és fer servir “la llei i l’ordre” per a mantenir-nos esclaus, en interpretar que només és vertadera llei la que emana de Madrid interpretant la Constitució a la manera immobilista dels hereus del franquisme. Potser el problema és que -quan es redactà, el 1978- els poders fàctics incorporaren, essencialment, lleis de la dictadura que romanen sagrades en un model d’estat i en unes lleis i normatives manifestament millorables, com no siga que l’opció nacional castellanoespanyola, poc reflexionada i assumida, de Cercas li impedeixen observar la realitat catalana amb objectivitat i des d’una perspectiva democràtica. Perquè a penes té en compte i sembla que menysprea del tot la voluntat política que s’expressa al Parlament català en demanda de més democràcia, de més participació, llibertat, drets i del dret a decidir.

Potser diu tot això perquè pensa Cercas que l’única voluntat autèntica i vertadera, la que li cal a ell, vulguen o no vulguen la majoria dels catalans, és la del Parlament espanyol; l’única llei i l’únic ordre sagrat, única voluntat ‘primacista’ a tenir en compte; “los españoles primero”, la resta absurditats, ximpleries, coses d’idiotes. Perquè com afirmen els intel·lectuals espanyols, adés i ara, Unamuno, Ortega, Savater, Cercas, etc., els catalans són uns ximples, absurds, capriciosos, s’inventen greuges ficticis, ferides imaginàries… i no tenen cap dret a tenir drets a no ser que es subordinen a les lleis espanyoles, dictades per Madrid a la manera d’Aznar, Aguirre i Rajoy o de Rubalcaba, González, Guerra i, més endavant, Pedro Sánchez.

Perquè, enmig de tanta citació literària, tot l’article de Cercas es podria resumir en: “qué tontos son los catalanes”; i al contrari: “qué llestos són els espanyols”… Els tòpics de sempre -de la rància tradició espanyola- sense cap bri de capacitat de reconeixement dels drets, de la llibertat i de les llengües dels altres. Com deia Salvador Espriu mentre intentaven el genocidi de la llengua, la cultura i la nació catalana. Adés i ara.

Tot i que Cercas vulga fer servir els poemes d’Espriu, la realitat és que malda per apuntalar l’esclavatge dels catalànics, balears i valencians i el sotmetiment a unes lleis del tot discriminatòries i injustes que prohibeixen que els Països Catalans es puguen federar o confederar per tenir la mateixa llengua, i per consegüent un interés vital per articular-la, promocionar-la, i defensar-la. Ara que, és clar, ja s’afanyen des dels poders de l’estat i els seus suports, com el PP, a fraccionar el català contra tot criteri científic (LAPAO, Valencià, Mallorquí, Menorquí, Català…). Una bona mostra de com ens tracta Espanya, de la seua voluntat anorreadora i gens convivencials, malvestats de les quals mai sentireu queixar-se Cercas i tutti quanti. Perquè estan en un altre tema. En la seua clientela, castellana o extremenya.

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER