Bourdieu i Schneidermann contra Jordi Pujol

denguin

Francesc Viadel

La vila de Denguin, de poc més de 1.400 habitants, no té res d’especial. Al centre es conserven quatre carrers mal comptats amb algunes de les típiques construccions bearneses, algunes de molt antigues. Val a dir que les cases tradicionals del país són una perfecta combinació de llar confortable i funcional i unitat de producció agrària on no poden faltar els jardins, sempre d’una gran exuberància, la pròpia d’un clima humit. A la plaça hi ha la Mairie, un auster monument aixecat en homenatge als caiguts per França i l’església amb el seu cementeri a cel obert espicossat per un centenar llarg de tombes a ras de terra. El poble serva un cert esperit rural tot i que la seua proximitat a Pau, amb els seus lletjos badalls industrials, i la tronada carretera departamental 817 que el travessa i a la vora de la qual treballen un parell o tres potser de tristíssims hotels i alguns bars d’una modèstia sumària, desfiguren notablement aquest aura. Denguin, per ara i des de temps immemorials, ha donat dos noms il·lustres. Pierre Merlou, bigotut i efímer ministre de finances a primeries del segle vint i el sociòleg Pierre Bourdieu, considerat junt amb els seus contemporanis Jacques Dérrida i Michel Foucault un dels tres pensadors més influents del Planeta. El cas és que les seues idees m’han ocupat bona part del meu temps durant els darrers anys i encara ara llegint les darreres pàgines del seu Esbós d’autoanàlisi (PUV),un text -si es vol- testamentari, adreçat a futurs sociòlegs que va escriure entre octubre i desembre de 2001, poc abans de morir a París d’un fulminant càncer de pulmó. El sociòleg i amic Rafa Xambó és qui em va prescriure Bourdieu just en el moment de començar la meua incerta, dolorosa i, alhora, emocionant aventura cap al doctorat de sociologia que va tenir la paciència de dirigir-me. D’ací, doncs, l’interès de la visita a Denguin que junt a la veïna Lasseube, on el seu pare va fer de carter i on ell aniria a l’escola, formen part de l’univers bearnès del pensador, del món més íntim al qual sempre va tornar o, millor, d’on mai no se’n va acabar d’anar del tot. L’escola de Denguin, moderna, de parets blanques, enfront de la diminuta biblioteca local i a pocs metres de l’estafeta de correus, du avui el seu nom. A Lasseube, han posat el seu nom a un carrer important. No és gaire cosa si pensem en la influència de Bourdieu, en Bourdieu com un exemple pur de la meritocràcia, com un èxit de l’educació pública, malgrat ell. Bourdieu, fill d’un arrendatari de terres pobre convertit a carter… Bourdieu, de l’escola del recòndit Bearn passant per l’internat de Pau com a becari a les més altes esferes del reclòs, inaccessible univers acadèmic francès i d’ací, encara, al reconeixement mundial. Bourdieu o l’èxit contra els col·locats o el triomf dels mediocres de bona família en un món de relacions i sobreentesos. Tota una proesa a França i un impossible a les latituds hispàniques.

A Navarrenx, a pocs quilòmetres de Denguin, en una atrotinada llibreria del carrer principal, entre una muntanya de còmics de segona mà i llibres de cinc euros ‘rehabilitats’ amb unes sòlides tapadures de color roig, trobe un exemplar rebregat de Du jornalisme après Bourdieu de Daniel Schneidermann. El llibre fou publicat el 1992 quan el llavors cronista de Le Monde era conegut a tota França pel seu programa Arrêt sur images emès per France 5. Schneidermann carrega duríssimament contra el sociòleg a compte del seu assaig Sur la télévision, una radiografia descarnada del periodisme i del periodista. Per a Bourdieu els periodistes treballen condicionats pels propis pressupòsits i prejudicis, per la urgència, en la perspectiva de la simplificació, des de l’autocensura, la connivència amb el poder, sotmesos als interessos polítics, als gustos del públic, als diners… Schneidermann acusa al petit boursier –al petit becari- d’haver caigut, des del seu academicisme encarcarat, en els mateixos defectes que critica de la professió. Li retreu amargament haver caigut en l’instint gregari, la generalització o la utilització desenfrenada de la promoció amb l’únic objectiu d’obtenir un gran impacte. Schneidermann s’hi defensa amb acritud. Estima el seu ofici i creu que, malgrat les crítiques de Bourdieu, el periodisme no és tan abjecte. El periodisme és tot plegat el camí de la Vérité.

Les meues lectures, la de l’Esbós i la de Schneidermann, coincideixen de ple amb l’afer Pujol. Pense en què haurien dit i escrit Bourdieu i el cronista agrejat. La notícia és una autèntica detonació enmig de l’univers sentimental d’amples sectors de la societat catalana confiats a la imatge d’una Catalunya i d’un catalanisme pietós que encarnava com ningú Jordi Pujol i que mai no ha existit. Altrament, confirma –per si de cas algú encara no se n’havia adonat o no volia veure-ho- l’existència d’una casta amb unes pràctiques i una moral que a l’hora de perpetuar-s’hi, no se’n sap de sentimentalismes patriòtics, de música de flabiols ni de novenes. La confessió de Pujol és només el principi d’un temporal de merda perfecte i la premsa catalana, que ho sap, de moment es mira la cosa amb una barreja de consternació mentre exhibeix una tan exagerada com intencionada prudència. Potser caldria dir, covardia?. Només cal veure com un gran nombre de columnistes centren la seua atenció més en les conseqüències indesitjades de l’afer que en la causa si és que de cas es veuen obligats a parlar-ne. La causa és, ai, las!, la clau de tot l’assumpte.

Fet i fet, per als que voldrien una Catalunya alliberada –sobretot de dialectalismes hispànics- i “progressada”, aquesta premsa de dissimulació, amb les seues contracròniques de la corrupció ibèrica i els seus viatges ‘softs’ al paisatge familiar de la tragèdia, pot resultar un tedi, una decepció més en un context de desolació moral i misèria com no havíem conegut en moltes generacions. Per altra banda, l’escàndol ha excitat també sobre manera la premsa ‘nacional’ que voldria ara fer passar tota la realitat catalana per un tèrbol assumpte financer o per una maniobra de ‘famiglia’ mentre ignoren deliberadament, amb desvergonyiment, el nivell de rateria en què s’ha situat la fallida Espanya democràtica dels Gürtel, Urdangarin i ‘tutti quant’i. Premsa en diuen… quina premsa, però?.

Em costa molt d’imaginar davant d’un fet tan greu com el que ens ocupa, amb totes les seues greus derivacions, Bourdieu o Schneidermann fent malabarismes en la corda fluixa del llenguatge correcte, practicant una dissimulació exquisida o encara una mena de pietat civil tan hipòcrita com oportunista, i això ni encara que fos en nom de la causa espiritualment més elevada, socialment més justa. Irreverents i altius, imprudents, segur que haurien causat una autèntica commoció en els àmbits de l’incendiat oasi català. Com siga, mai no sabrem si els haurien deixat publicar en pàgines centrals o bé formar part de les rodes de tertulians dels mitjans de comunicació i no de manera ocasional, no, sinó tantes vegades com calgués, fins al punt d’avorrir amb els seus arguments l’audiència. Com diu Bourdieu, la veritat s’ha de merèixer. Ja ens la mereixem prou, nosaltres?

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER