Espanya, Escòcia i socialdemocràcia

peeps

Alasdair Gillon


Mai no he estat un partidari aferrissat de la independència. Vaig créixer a Fife als anys vuitanta i noranta i sempre vaig pensar que l’autodeterminació tenia un dring atractiu, però com seria? Què faria Escòcia amb la independència? Les veus en favor de la independència sovint expressaven un sentiment de queixa o sonaven anti-angleses. I això mai no m’ha fet el pes. Ni m’ho fa encara.

Com han canviat els temps! Una de les coses més excitants del referèndum de 2014 és com està tenint lloc el debat. Perquè no és només sobre la independència. Ni sobre ell mateix. És sobre el que podríem fer amb ella. En particular, entre els partidaris del Sí es parla molt de socialdemocràcia. I d’això és del que jo també voldria parlar ací.

En primer lloc, cal dir que és un debat seriós, cosa que jo diria que és una raó per a l’optimisme en ella mateixa. Durant la major part de la meua vida, el terme “Social­democràcia” sonava com si vingués d’una llengua estrangera i no fos més que una broma de Westminster. Però ja no és una broma, almenys a Escòcia. El referèndum sobre la independència ha vist com passaven a un primer pla socialdemòcrates amb energia i passió, idees i capacitat. Bona part d’aquesta empenta ve del “Common Weal” [el Bé Comú] i de la Fundació Jimmy Reid, les propostes polítiques dels quals recolzen en la recerca social i econòmica que han publicat on line i que estan assolint un ampli suport. La seua visió per al futur és (a) radicalment diferent al que el Regne Unit ofereix socialment, políticament i econòmicament, i (b) estar comunicats de manera clara i efectiva per tal d’estendre la informació entre els seus partidaris.

Crec que això és magnífic i us diré per què. El referèndum ha centrat l’atenció arreu d’Escòcia, amb votants indecisos que es mouen cap al sí o el no, i gent que estava decebuda amb la política i que ara es compromet. Potser és perquè ens pregunten què volem i perquè aquesta vegada, per variar, els polítics han fet que realment això compte. Potser és perquè estem anant més enllà de la independència per a parlar sobre quina mena de societat volem. També ha ajustat els meus pensament, però d’una manera sorprenent. Evidentment, he estat pensant en si votar sí o no, però no és només això. El que la qüestió del referèndum, amb l’obertura del debat i tot el qui ha en joc, m’ha deixat clar és qui sóc realment. Sóc un socialdemòcrata.

“Què farem amb la independència?” és ara la qüestió clau i la raó per la qual aquesta votació és tan important. A més, encara que és principalment sobre Escòcia, és molt més que això. I encara que podria remodelar la política arreu de les Illes Britàniques, també ultrapassa els límits de Gran Bretanya.

En els últims quatre anys, m’he mogut entre Escòcia i Espanya per raons de feina. Vivia a Barcelona en 2011 quan un moviment polític anomenat els “Indignados” va ocupar la plaça de Catalunya, en el centre de la ciutat. La seua protesta no va ser flor d’un dia ni era només sobre Barcelona. Els “indignados” transformaren els centres de les ciutats d’Espanya en festivals 24/7 [24 hores al dia, set dies a la setmana; és a dir, permanents, NdT] d’activisme polític i tempesta d’idees. Vivien, menjaven i treballaven en les places i s’hi van estar durant mesos (vuit mesos a Barcelona), abans que les autoritats detectassen finalment feblesa i els expulsassen brutalment. Els “indignados” estaven protestant contra la bretxa cada vegada més gran de la riquesa i l’ús per part del govern de diners públics per a rescatar bancs i financers criminals mentre retallaven serveis clau i atacaven la democràcia civil. Protestaven no sols per la fallida en crear llocs de treball, sinó també per l’augment del nombre de treballadors que es trobava en una situació de pobresa. No us sona familiar?

Sí, estaven indignats, però els “indignados” també eren sincers i cívics. La seua protesta s’inspirava en part en la “Primavera Àrab” de 2010 i era aclaparadorament constructiva i creativa en el to. El 15 d’octubre de 2011, convocaren un dia de protesta global, que va ser quan es va propagar arreu del món: Occupy Wall Street, Occupy London, Occupy Edinburgh i Glasgow. “Occupy” va ser la fase II, protestant contra el mateix sistema trencat, contra la mateixa desídia que mostren els governs pels seus propis ciutadans, contra les mateixes injustícies econòmiques. “Occupy” emprava els mateixos mètodes que els “indignados”, posant l’accent en la cooperació, la generació de solucions als problemes i les mateixes xarxes socials per a la comunicació. Fins i tot tenien eslògans adients:

La gent primer que els beneficis. Som el 99 %

Descobreix el moviment polític Common Weal [el Bé Comú], si encara no ho has fet. Els paral·lels són fàcils de detectar i crec que, de fet, ens diuen una cosa molt important: el que està passant a Escòcia no està passant en un buit. La gent de tot el món està buscant solucions als problemes provocats per governs que estan massa lluny de la gent i massa prop de les finances globals. Els “indignados”, “Occupy” i el “Common Weal” comparteixen la mateixa indignació i recolzen mitjans similars d’acarar les injustícies i els problemes a què ens enfrontem.

Parlant en termes generals, això és el que entenc per Socialdemocràcia. Hi ha un desig palpable per un canvi important en la política i no hi ha escassesa d’idees sobre com fer-ho. Un canvi que pose la gent en primer lloc, en comptes dels diners. I això, ara mateix, és més visible a Escòcia. Però el desig és present arreu del Regne Unit, d’Europa i del món.

Als partidaris de la unió els agrada parlar sobre això, i sens dubte ho continuaran fent en el que queda fins a setembre. Diuen que com que els problemes que ens afecten són globals, necessitem de totes totes mantenir-nos en la unió. Però a part de l’il·lògic d’aquesta posició (des del moment que tots els països s’enfronten als mateixos problemes i no estan en la unió), el problema és que la unió que defensen ni tal sols comença per adreçar-se al desig bàsic i àmpliament estès de veure la gent tractada amb dignitat i respecte. En canvi, el Regne Unit ens ha arrossegat en direcció contraria. Una vegada i altra, el paper de Gran Bretanya en el món és exacerbar els problemes provocats per l’economia neoliberal, no trobar-hi solucions. Si votem No en setembre, continuarem recolzant això.

L’altre problema és que, de moment, la situació a Escòcia no és ben bé la mateixa. Els “indignados” i “Occupy” es limitaren a protestar, però la gent d’Escòcia no. La gent d’Anglaterra, Gal·les i Irlanda del Nord que vol un canvi important es veuen limitats a protestar, però la gent d’Escòcia no. Com a ciutadans del Regne Unit, la gent que viu a Escòcia es veu limitada a protestar, però el 18 de setembre i potser després d’aquesta data, no.

No m’entengueu malament: la protesta és molt important. Però també és completament bàsica i condemnada sempre a reaccionar a fets que ja estan tenint lloc. “Occupy” i els “indignados” vingueren i se n’anaren (encara que les eleccions europees de 2014 van prendre un tomb revelador a Espanya), perquè, malgrat les seues idees sobre com millorar la societat, tot el que podien fer era protestar. El que dic és que prenguem el dret a protestar i seguim endavant, perquè el que Escòcia té el setembre de 2014 és molt més rar. Tenim l’oportunitat d’actuar per a modelar el nostre futur i contribuir-hi al més alt nivell, i tenim l’oportunitat de fer-ho ara.

La Primavera Àrab el 2010, els “indignados” el 2011, “Occupy” el 2012 i Escòcia el 2014. És tot massa inversemblant? Una sèrie de moviments arreu del món que demanen als governs que posen la gent per davant i deixen de cedir a les demandes de les finances globals? És Escòcia el pròxim lloc on la gent es plantarà i acararà seriosament els temes que semblen locals però que són de fet completament internacionals? Llevat del cas d’Escòcia, no serà a través de la protesta sinó de la construcció de l’estat? Sense un bri de lluita violenta, amb només un allau de creus en trossos de paper el 18 de setembre?

Abans de deixar-nos portar, recordem que hi ha contra arguments. Algunes veus prudents i sensibles de l’esquera apunten que una Escòcia independent no esdevindrà un nirvana socialdemòcrata per defecte. I tenen raó. Diuen que l’electorat escocès no és més radical que el d’Anglaterra, i de nou tenen raó: els laboristes, els liberal-demòcrates, els conservadors i el Partit Nacionalista Escocès no són tries radicals. Si estàs indignat per la injustícia social i econòmica i exasperat pel consens neoliberal a Westminster, diuen, aleshores perquè no continuar al Regne Unit i lluitar junts amb grups esquerrans en Anglaterra, Gal·les i Irlanda del Nord? Per què no votar No i treballar junts?

Bé, a part del que ja he dit abans, no tinc una resposta definitiva a això. M’encantaria veure com Anglaterra es torna una societat més equilibrada, tant socialment com econòmicament. I estic amb els meus amics d’allí que senten el mateix. Però succeirà això realment? Especialment si els escocesos voten No i recolzen la unió el 18 de setembre? Deixeu-me que us recorde que molts esquerrans d’Anglaterra i Gal·les recolzen de manera entusiasta la independència escocesa (Billy Bragg és un exemple). El Regne Unit ens fa a tots més febles, en la seua opinió, i cooperar amb les veus angleses dins del Regne Unit per a demanar al parlament que tracte de governar quatre països diferents al mateix temps és massa lent i complicat. Potser podríem cooperar millor internacionalment. Això no va aturar els “indignados”.

El meu sentiment instintiu és que tenen raó. És la meua opinió i no espere convèncer ningú. Però el que sé és que la independència no significa girar l’esquena a la gent fora d’Escòcia. Depenent del que fem amb ella, podria suposar tot el contrari. En les recents eleccions europees, el Regne Unit, Alemanya i França es capgiraren brutalment cap a la dreta. Els treballadors amb ingressos baixos i els pobres d’arreu d’Europa han pagat per una crisi financera que no crearen, i estan disgustats. Espanya va ser diferent. Girà a l’esquerra. El nou partit que sorgí en maig de 2014 és ara un contendent seriós i els principals partits s’han vist sorpresos amb la guàrdia baixa. És un grup socialdemòcrata anomenat “Podemos” (Yes, We Can), que tracta explícitament d’implantar la visió dels “indignados”. Els seus membres porten la bandera del que va ser la socialdemocràcia més avançada que ha vist Europa: la República espanyola de 1931-1936. Per tant, un moviment de protesta de 2011 que molts menyspreaven com a somniadors idealistes, al final, estan en marxa amb els seus representants pels corredors del poder a Brussel·les.

No sé si una Escòcia independent seguirà la mateixa via i aplicarà solucions socialment justes als enormes reptes que afrontarà. Però sé que la indignació que ha mobilitzat protestes creatives i esperançadores arreu del món des de 2008 està totalment justificada, i que la mateixa indignació i esperança està ara jugant en el debat sobre la independència escocesa. Sé que l’eloqüència i la sinceritat dels “Indignados”, “Occupy” i altres moviments que busquen la justícia social es reflecteix en la manera adulta en què està duent-se el debat sobre el referèndum escocès. Sé que Escòcia no està sola. I sé que els ulls del món estaran sobre nosaltres el 18 de setembre.

Alasdair Gillon


nationalcollective.com

National Collective. Artists and creatives for the Scottish independence.

National Collective was founded by a small group of artists and writers based in Edinburgh in 2011. Since then it has grown significantly across Scotland with over 2,000 members. It is the non-party movement for artists and creatives who support Scottish independence. 

Our organisation was founded with the aims of arguing the positive case for Scottish independence and imagining a better Scotland.

We have local groups growing in Edinburgh, Glasgow, Dundee, Stirling, Inverness and Aberdeen. Yet we hope to reach every Scottish city, town, village and community before September 2014. Our local groups provides National Collective members with the opportunity to meet each other, collaborate and to contribute creatively to the wider Yes campaign.

In April 2013 we rose to notoriety after we stood up to the world’s largest oil trading company, Vitol Group, when they and No campaign donor Ian Taylor threatened to take legal action against us in an attempt to silence us. They backed down.

We support independence because of the opportunity that comes with the ultimate creative act – creating a new nation. And we believe that to get there, we need to inspire and engage the people of Scotland in a way that has never been seen before.

From small beginnings, the National Collective website had over 80,000 visitors in April. It has the potential to inspire a tidal-wave of change, confidence and creativity across Scotland.

With your help our movement will grow.

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER