Paraules en solidaritat amb Mònica Oltra

monica oltra

Joan Romero

En el moment de celebrar aquest acte, Juan Cotino, que passarà a la història negra d’aquest país, entre moltes altres coses, com “l’oncle Juan”, per allò de: “el meu oncle Juan em va dir que li explicàrem el projecte, que ell parlaria amb Paco”, segueix sent president de les Corts Valencianes.

I Paco segueix sent diputat.

Mentrestant, Mònica Oltra no pot asseure’s en l’escó en el qual una part del poble valencià va voler que estiguera per representar-lo. Vet ací la paradoxa. Alguns dels qui en les Corts disposen de plens drets per exercir la seua funció, manquen de legitimitat moral per representar-se ni tan sols a ells mateixos amb dignitat. I aquesta diputada, a la qual se li han arrabassat eixos drets, ens representa malgrat haver estat estranyada. Mentre que alguns diputats mancats de legitimitat moral segueixen allí, emparats, parapetats, aforats –en alguns casos per dilatar l’acció de la justícia–, Mònica Oltra no pot exercir com a diputada perquè els diputats de la dreta interpreten la democràcia a la seua manera, autoritària, prepotent i clientelar, i entenen el funcionament del parlament com a mer aparador i com a refugi.

A porta tancada. ¿Però hi ha res més contradictori que Parlament i “a porta tancada”? “Parlament i porta tancada” és gairebé un oxímoron. Evidentment, una contradicció insuperable.

Quan Mònica Oltra fou suspesa com a diputada, prenent com a pretext un incident irrellevant del qual, a més, es va fer una interpretació tan parcial com de dubtosa constitucionalitat, vaig tindre un atac d’indignació. Es tracta d’un fet gravíssim. Tant que no té precedents.

Per això estic ací. Perquè com a ciutadà d’aquest país adolorit i contradictori em sent concernit, em sent també agredit. Encara que no l’haguera votada. Estic ací perquè l’atropellament intolerable que ha sofert Mònica Oltra és un atropellament a les regles més elementals de la democràcia representativa. Aquesta és la raó que, ben segur, anima també a tantes amigues i amics que han volgut deixar constància de la seua indignació adherint-se a un senzill però molt sentit manifest. Un manifest que remet a una forma d’entendre i d’exercir la democràcia que avui, més que mai, Mònica Oltra representa.

He coincidit amb Mònica Oltra en poques ocasions. Venim de tradicions polítiques diferents. Però tenim el mateix origen: a baix i a l’esquerra. I la procedència pesa més que el camí que hàgem transitat per arribar fins ací. I això és essencial. Perquè encara que les nostres trajectòries hagen anat en paral·lel, han tingut idèntic rumb i compartim objectius, valors i formes de ser i d’estar. Compartim la defensa radical de valors essencials i profunds. Com altres centenars de milers de valencianes i valencians.

Prou sabem que mentre que la dreta està en desacord en allò fonamental però sempre estan d’acord en l’accidental, l’esquerra sol estar d’acord en allò essencial però les qüestions accidentals són motiu de desacord. En aquest cas, diferències en qüestions accidentals, si n’hi haguera, no són de cap manera obstacle perquè Mònica Oltra no em represente. I em representa per diverses raons:

– Per la seua forma d’estar en la política. Autonomia, independència,  dignitat i honestedat són al meu judici les seues virtuts més excel·lents. Vaja, que no la imagine acceptant diners públics per a un pla de pensions gestionat per una Sicav a Luxemburg.

– Pel seu compromís amb aquest País.

– Per la seua manera insubornable d’entendre la democràcia: participació, transparència en la utilització de recursos públics i lluita contra la corrupció.

– Per la seua manera d’entendre el bon govern.

– Pel seu compromís irrenunciable amb la justícia social i la responsabilitat de l’esfera publica per millorar les condicions de vida de les persones.

Tan sols li demane que malgrat les cotilles, òbvies, que tota organització pretén imposar, no abandone mai eixa forma de ser i d’estar en la política. La seua defensa radical de la transparència, de la democràcia, de la igualtat.

És possible que tinga responsabilitats de govern a mitjà termini. Hi haurà coses que no podrà fer, però moltes altres coses si. Tenim els mateixos problemes, però patologies específiques que ens obliguen a situar la nostra agenda en un punt fins i tot anterior a la distinció esquerra/dreta.

-Ací espera, en primer lloc, una tasca formidable de desenrunament i regeneració moral en un país políticament desmoralitzat, socialment fragmentat i culturalment menystingut.

Restaurar la imatge i la reputació del País i retornar la dignitat a les seues institucions, començant per les Corts, haurà de ser, doncs, la primera tasca. Diferents Governs conservadors han conduït aquest País al col·lapse, i això que han governat durant el període d’expansió econòmica més llarg de la història recent. Successius Governs han degradat l’acció de govern, malbaratat de forma irresponsable i temerària i destrossat l’estructura de govern creant en paral·lel desenes d’organismes, empreses i fundacions públiques per emprendre projectes ruïnosos, eludir el control de la despesa i per col·locar a milers de persones afins en detriment de funcionaris de carrera que han quedat bandejats. Han posat les bases d’un deteriorament institucional de conseqüències incalculables . Són massa els episodis d’utilització indeguda de recursos públics, de creació de xarxes clientelars i d’intolerància, com para no veure-hi un profund substrat autoritari que aflora amb incontenible facilitat en un estil de govern. Parafrasejant a Ermanno Vitale, s’han fet constitucionalment immunes, “sostraient-se en la pràctica a qualsevol forma de control eficaç i sobrepassant impunement els límits que els imposen les normes fonamentals”. És el cas que avui ens convoca ací.

Després de gairebé 20 anys de governs conservadors el país està intervingut, ha perdut la capacitat de dirigir les palanques de la recuperació econòmica, especialment el seu sistema financer propi. És un país incapaç de fer sentir la seua veu, fins i tot per demanar allò que en justícia li correspon, com un millor finançament. És un país en fallida, humiliat, sense autonomia política, en el qual les elits polítiques al Govern dificulten amb els seus continus episodis de corrupció i imputacions, fins i tot l’activitat d’empresaris i professionals honestos que han de continuar exportant i treballant malgrat aquest entorn institucional tan advers.

Aquesta gent que diu que ens governa, que es diuen liberals, en realitat són una versió pobra i falsejada del liberalisme. Són ultraconservadors tan radicals com a ignorants o estúpids. La versió d’una dreta autoritària, clientelar, amoral i cínica, que no creu en res, que s’embolica hipòcritament en la bandera regional alhora que és incapaç de defensar allò que és nostre. Que no defensa valors sinó interessos privats, tot sovint inconfessables i opacs. Una dreta que no té empatia, obsessionada a polaritzar a la societat, que està incapacitada per a l’acord i el pacte. Una dreta obsessionada a retallar drets i jibaritzar la democràcia fins a reduir-la a una caricatura grotesca. Que amenaça, que estigmatitza, que forma expedient, que sanciona, que redueix els espais d’expressió, que reprimeix.

– Assentar les bases contra les fractures socials (mig milió de famílies valencianes afectades per l’exclusió social severa) i retornar una mica d’esperança a les joves generacions, imagine que seran altres de les seues preocupacions si té oportunitat de fer-ho. Fa temps que m’acompanya un text escrit per un jove, un text en el qual diu que tenia un “Sentiment estrany, el de no pertànyer ni al lloc ni al moment”. Aquest sentiment que avui acompanya a centenars de milers d’aquesta nova classe social que en diem el precariat. Tenim l’obligació de proporcionar alguna cosa tangible als “fills de la democràcia”. Alguna cosa millor que el color gris. No es tracta només de criticar, sinó d’escoltar i de proposar.

Aquest País necessita una “legitimació d’urgència”, en paraules de Claus Offe. I Mònica Oltra serà un actor polític –en aquest cas, una actriu- rellevant en aquesta tasca col·lectiva que no admet ajornament. Potser per això han pretès bandejar-la. Però precisament per això estem ací. Per contribuir a fer-la possible.

(Paraules pronunciades per Joan Romero en l’acte de presentació del Manifest en Suport a Mònica Oltra a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, de València, dissabte 28 de juny de 2014).

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER