La Vall del Palància

palancia

 

 

Josep Sorribes

Com ja vàrem fer als treballs introductoris de “Les Marines”,  “Les ciutats de la Plana” i “El districte del taulellet”, els autors d’aquesta petita aventura (Nèstor  Novell i un servidor) ens proposem oferir, abans de copsar –o almenys d’intentar-ho- allò més substancial de les viles i ciutats seleccionades, una mena de dibuixos (curts o llargs, de pinzell o de traç gruixut, segons els casos) de l’entorn en què es troben i on fan la la seua funció. No són, en sentit estricte, “introduccions comarcals” perquè les  comarques “oficials” de vegades tenen delimitacions més aviat complicades i perquè tampoc en aquesta vessant ens proposem cap finalitat enciclopèdica. Es tracta, tan sols, d’una contextualització que voldríem útil.

Dit això, ara li toca el torn al Palància, un riu que marca de forma prou ferma la dinàmica territorial i socioeconòmica d’uns espais  “governats” – i això és un fet indiscutible‒ per les dues ciutats que hem inclòs en aquest treball: Sagunt i Sogorb, “capitals” de les comarques del Camp de Morvedre i de l’Alt Palància respectivament. La Vall del Palància és un espai situat entre la Serra Calderona i la Serra d’Espadà que té una clara funció estratègica dins el sistema urbà valencià: fer de baula entre l’àrea urbana de València i la de Castelló. Si no existira aquest eix Sagunt-Sogorb i si Sagunt no tinguera una petita àrea d’influència (la Baronia i la Vall de Segó), les dues àrees urbanes adés esmentades formarien ja, a hores d’ara, una conurbació. Tot és discutible i pot haver-hi qui consideraria “més eficient” comptar amb una macroàrea urbana València-Castelló, una mena de gran semicercle que abastaria des de  Gandia fins a Orpesa. En la meua opinió aquest paper de baula (que, en un altre nivell, també fan les comarques centrals com a àrea intermèdia, en aquest cas, entre València i Alacant) permet una estratègia territorial policèntrica on un conjunt d’àrees urbanes ben connectades poden ser tan eficients com una gran àrea i, a més, amb uns costos de congestió menors.

Aquesta és, però, una visió  “macro”, de  “planificador” ben intencionat, que cal complementar  amb la diversitat evident de l’eix del Palància i amb la dificultat, també evident, que plantegen els interessos “propis” dels governs locals corresponents i els arrelats particularismes. Per dir-ho de forma breu, estem encara molt lluny de trobar una certa identitat comuna a la Vall del Palància.

Parlem, en primer terme, de la diversitat objectiva. D’entrada, com veurem més endavant amb un cert detall, el primer i més important dels dos nuclis urbans que “manen” a la Vall (Sagunt) presenta una forta dualitat/conflicte entre el nucli originari, Sagunt poble, i el Port de Sagunt, una colònia industrial o company town que començà el seu itinerari històric el 1905 però que a hores d’ara té més població que la històrica ciutat de Sagunt. En propietat, doncs, caldria parlar dels “dos Sagunts”. Però si això és un problema, també és gran la dificultat de parlar, com si fos una realitat estructurada, de l’eix del Palància, fins al punt que qui ho fa té molts números per a ser titllat de bufanúvols.

Ara bé, la diversitat va molt més enllà. Abans de referir-nos a l’Alt Palància (un altre punt gros de discussió), caldrà esmentar si més no l’existència, al bell mig d’aquest espai, d’un nucli urbà, Canet d’en Berenguer (antiga alqueria àrab i entorn rural que ha esdevingut avui un important focus turístic). I caldrà fer esment també de les peculiaritats que presenten els dos subespais que conformen la mini àrea urbana de Sagunt:  la  Vall de Segó al nord fins al límit d’Almenara  -que com a nucli fronterer depèn alhora de Sagunt i de Castelló- i la Baronia, camí de Sogorb i de Terol, el límit de la qual també és difícil de fixar perquè ja se sap que la influència de dos nuclis urbans en àrees intermèdies és directament proporcional al “pes“ de cada nucli i inversament proporcional al quadrat de la distància. Per tant, on comença a “manar” Sogorb? A Torres Torres o a Algímia d’Alfara?

Parlant de Sogorb i de l’Alt Palància, sembla que tots els planetes s’hagen arrenglerat per a fer encara més difícil la tasca de parlar (i defensar) l’eix del Palància. Primera complicació: l’Alt Palància pertany a la província de Castelló  mentre que el Camp de Morvedre és província de València. Són ben conegudes les “meravelles” de la gran obra de Javier de Burgos quan li encarregaren el 1833 la divisió territorial de l’Estat espanyol en províncies… Malgrat la resistència constatada de Sogorb enfront de Castelló (ja en parlarem, i tant!) els  fets “administratius” (les “bromes” administratives, que en deia Joan Fuster) acaben per tindre molta importància i qualsevol temptativa interprovincial és durament castigada.

Hi ha un altre obstacle que no és administratiu però que tanmateix pesa, i molt: la llengua. A l’Alt Palància parlen castellà i al Camp de Morvedre (amb l’excepció de Port de Sagunt,  amb una gran majoria de població d’origen  immigrant) es parla valencià. El problema no és tant el multilingüisme com el fet que a l’Alt Palància, parlar  castellà sembla un tret identitari important que teòricament en reforça la singularitat. De fet, en un opuscle de l’antic cronista de Sogorb (Jaime Faus y Faus, Desde mi comarca castellano parlante del alto Palancia, Sogorb,  1980)  s’hi  fa una defensa aferrissada d’aquest tret, com si estigués en perill (!), la qual cosa no lleva que l’autor ens regale una completa relació de paraules d’origen valencià (o català en general) d’ús habitual a la comarca:

aca, almasera, allar, amerar, amprar, ansa, apegalosa, arreplegar, asorrar, badar, badallar, bascollá, borinot, bromera, bufa (ampolla), cabut, cacau, cacagüero, cachirulo, calbot, carabasá, carchofa, corbella, corfa, cosí, cucar, chafardero, chopar , embafar, empomar, envidia, enruna, envolicar, espenta, espigolar, espolsar, esporgar, faltar (morir), foguer, galta y galtá, gallet (beber a), garba, garrofera, grandás, guantá, herba, mangrana, mare (estar de mare en el juego), márfega, mascarar, melsa, ñespla, musol, panasa, pataqueta, pebrera, pellorfa, plegar (recoger),  pica (pila de fregar), piñol, prou, rabosa, rabosero (tramposo), rebuchar, rebuch, regirar, reglotar, rodal, rosá (escarcha), safa, semar, soca, sucar, suro, tamboriná, torrós, tosolá, tramusos, tremiolar, vasenilla  i vóra.

La província, la llengua… i, és clar, la “cultura” de la singularitat de cada municipi, de cada poble, de vegades amb rebotiga complicada, com ara entre Sogorb i Altura. Superar el cantonalisme municipalista costa i costarà perquè ú es pot quedar afònic de tant de repetir que una cosa és el manteniment de la identitat de cadascú (tan important en l’època de la globalització), de les seues festes i tradicions, de la seua cultura, i una altra de ben diferent és posar-se d’acord per a gestionar conjuntament els interessos comuns. De moment, tret d’alguna  excepció en forma de consciència comarcal/mancomunitat, és predicar en el desert. Aquesta  comprensible  tendència al particularisme és aprofitada pels governs locals, que no sols  no  volen cap problema amb la població sinó que entenen que aquest sentiment popular reforça la seua autonomia política i allunya el perill que podria comportar, hipotèticament, una gestió supramunicipal pel que fa a la continuïtat d’alguns llocs de treball “polítics” (racionalització i eliminació de solapaments) i per a la preservació dels coneguts interessos clientelistes.

Aquesta és, per tant, una batalla perduda (almenys a curt termini) la qual cosa no exclou que l’eix del Palància funciona i hauria de funcionar encara  més i  que  reaccions irades (constatades en un passat recent) davant la humil petició d’un servidor  en el sentit que els alcaldes de Sogorb i Sagunt incrementaren les seues relacions de col·laboració mútua,  no  fan sinó posar de relleu una preocupant miopia política. I també que aquest tema està encara molt verd.

Però el que dic ací del Palància és d’aplicació general al conjunt de les ciutats del País (parlem d’Elda- Petrer, per exemple?), tot i que –és clar- sempre amb les excepcions de rigor.

 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER