El nucli dur de la Plana (2). Castelló, Vila-real, Almassora i Benicàssim

CASTELLO

 

Josep Sorribes

CASTELLÓ DE LA PLANA

Com es pot llegir al magnífic text introductori de  Ramon Ferrer Navarro (“El naixement d’un Poble” a Història de Vila-real, Ajuntament de Vila-real 2010, pp. 3-43):

 “Amb anterioritat a la conquesta del país per les tropes  de Jaume I, Borriana era l’única plaça fortificada amb caràcter urbà de la Plana, espai constituït per una planura tancada a través d’una sèrie d’altures dominades pels castells de Castelló, Borriol, Alcalatén, Fanzara, Onda, Nules, Uixó i Almenara. Més enllà de les muralles de Borriana s’estenia un vast espai rural esguitat per una sèrie d’alqueries de dimensions variables com ara Carabona, Còria, Alcosayba, Vinarragell, Mantella entre altres.”

 Per tant, en el seu origen, Castelló  era, per la proximitat, el “castell” de Borriana. Com que aquestes coses dels orígens sempre son una mica tèrboles no està de més recórrer a un detallat  i complet estudi que féu Eugeni Burriel el 1971 (“Desarrollo Urbano de Castellón de la Plana”, Estudios Geográficos, 1971) que  ens aprofitarà més d’una vegada. Pel que fa als orígens de Castelló, el paràgraf de Burriel que reproduïm és prou aclaridor:

“Antes de la reconquista hay mención de Kastilgón (en 1095) y varias veces de Castilgone, que estaba ‘ripa di mare’ y cerca de Montornés (58, pgs. 28-29). En 1178 Alfonso III hizo donación a la Catedral de Tortosa  del castillo de Khadrel o Adrell (Fadrell), zona todavía musulmana  pero tributaria ya del rey; sus tierras ‘desde Fontcalda al mar, hasta el río de Burriana, hasta el término de Borriol y hasta la montaña de Montornés’ coinciden con los municipios de Castellón y Almazora. Pero tras la conquista, Jaime I  olvida la donación de su antecesor y da Fadrell a la Orden de Calatrava y el Castillo al infante  don Sancho. El consiguiente pleito con el obispo de Tortosa que reclamó sus derechos, condujo al laudo de tres obispos  (Tarragona, Huesca y Valencia) en 10 de Junio de 1242: señaló  para el obispo de Tortosa el castillo de Almazora  y la alquería de Benimocar, según los límites  de ambas fincas  en tiempos de sarracenos y para el rey el Castillo de Castellón y lugar de Fadrell, así quedaron divididos los actuales términos de Alamzora y Castellón”.

 El turó de la Magdalena, proper  al castell  de Fadrell o de Castelló no constituïa cap nucli urbà (malgrat els vestigis  prehistòrics i romans) però s’hi havia instal·lat alguns pobladors que baixaren al pla quan el 1251 Pérez de Arenós obtingué del rei la llicència de trasllat. Un trasllat (representat per la mitologia local com una epopeia dels orígens)  que consolidà una alqueria en el pla dita de Benirabe,  que de vegades apareix esmentada en comptes de Castelló. Amb el dret a celebrar una fira o mercat atorgat el 1269 neix d’alguna manera “Castellón de la Plana, del pla, del camp de Burriana” i comença el periple medieval de la ciutat. Aquest descens de la muntanya al pla serà l’origen d’una celebració que s’ha mantingut des del 1269 i que ha esdevingut la festa major de la ciutat, les festes de la Magdalena, l’acte central de la qual és la famosa Romeria de les Canyes.

Deixaré de moment el relat d’Eugeni Burriel perquè ja que parlem dels orígens de la ciutat convé introduir ací dos elements clau com són les ermites que situades al llarg del Caminàs i  la mitologia fundacional de la ciutat que, malgrat haver estat elaborada en època recent, es refereix lògicament  a aquells temps.

Pel que fa  a les ermites la informació és tan abundant com difícil de sintetitzar. Si fem ús d’un treball sistemàtic de la UJI (http://mayores.uji.es/proyectos/proyectos2006/LasErmitasdeCastellon.pdf)  podem concloure que malgrat que el “cens” de les ermites de Castelló és d’onze elements només tres  (les de Fadrell, la Magdalena i la de Lledó)  tenen relació amb els orígens de la ciutat , perquè la resta han esta construïdes en temps posteriors:

“Empezaremos por el mismo nombre del camino. Con el topónimo Caminás, aumentativo de camino, se conoce al menos desde 1398 un largo itinerario castellonense con un trazado diferente de la antigua Vía Augusta, después camino real, que recorría el término por poniente. A lo largo de este camino encontramos, como ya hemos dicho, diversas ermitas que, en su mayor parte, se han erigido en lugares ocupados en épocas antiguas: la Magdalena, Sant Francesc de la Font, Sant Roc de Canet, Lledó, Sant Josep y Sant Jaume, estos topónimos van acompañados, en algunos casos, del apelativo de la partida donde se encuentran: Sant Francesc de la Font, Sant Roc de Canet, Sant Josep del Censal y Sant Jaume de Fadrell; mientras que en otro caso es la propia ermita la que da nombre a la partida: la Magdalena…

Respecto a su historia, no está muy documentada y sus orígenes son confusos; encuentros de imágenes enterradas, en Lledó, favores recibidos en tiempos de pestes y calamidades -en el caso de Sant Roc de Canet-, la antigua historia de Castellón en Fadrell y la Magdalena, o las devociones particulares y concretas de Gremios y Cofradías que cristalizan en la construcción de Sant Francesc, Sant Joseph y Sant Isidre. Las fiestas honrando a los titulares se celebran en la misma ermita, con misas, procesiones, cantos de los gozos y “porrat”. Las principales ermitas del termino de Castellón y situadas al abrigo del Caminás son: Sant Jaume de Fadrell, Sant Roc de Canet, Sant Franscesc de la Font, Sant Joseph, Sant Isidre y el Santuario Basílica del Ledó. Otras ermitas son la de la Font de la Salut, en la partida de la Magdalena, documentada desde 1693, aunque su estructura actual corresponde al siglo XVIII, con una planta central con cúpula ciega sobre conchas y decorada con esgrafiados y pinturas murales. La ermita del Salvador, en la partida Benadresa, junto a la rambla de la Viuda, de 1782, que formaba parte de un intento de colonización del comerciante castellonense Salvador Català “El mercader”. Sant Joanet del Riu Sec, fundada en 1914, destruida en la guerra civil y recientemente restaurada y la ermita del Carmen, en el secano”.

 

Pel que fa a la mitologia fundacional de la ciutat basada en la narració contemporània (anys 30) de Josep Pasqual Tirado, la wikipèdia (http://ca.wikipedia.org/wiki/Tombatossals) aporta algunes pistes:

 

“Tombatossals és un llibre de Josep Pascual Tirado (Castelló de la Plana18841937) que recull, en forma de conte o rondalla, les aventures del gegant Tombatossals, un personatge que segons la mitologia castellonenca és un gegant de bona ànima que amb l’ajuda dels seus amics va fer possible la fundació de la ciutat de Castelló de la Plana. Josep Pascual Tirado publica Tombatossals. Contalles de la Terra al 1930. Uns anys enrere, el mateix Tirado i altres membres de la Societat Castellonenca de Cultura havien estat publicant al seu Butlletí diverses narracions que són considerades l’embrió de l’obra.[1]. La història es basa en antigues llegendes romanes que explicaven l’existència de gegants en la comarca de la Plana, que van ser arreplegades l’any 1489 en el llibre Magnum Innominandum, que va desaparèixer.[2] Encara que no es tracta exactament de la mateixa història, Pasqual Tirado arreplega l’essència dels gegants per crear Tombatossals. Aquest personatge i les seues històries s’han convertit en un referent cabdal de la mitologia castellonenca, està present en moltes situacions durant les festes de Castelló i fins i tot té dedicat un monument a l’Avinguda de Lledó de la capital de la Plana. De l’heroi mític s’explica que va nàixer a la partida de Bovalar durant una forta tempesta produïda per en Bufanúvols, fruit de l’amor sorgit entre la Penyeta Roja i el Tossal Gros.[3] En aquella tempesta, tots els vents excepte la Tramuntana per eixelebrada i perillosa foren convocats, i s’arremolinaren en el cel descarregant un gran xàfec que arrossegà un munt de còdols cap a la vall que els separava. Del munt de pedres i còdols, s’alçà amb els primers raig del sol, el seu estimat fill Tombatossals, que com el seu nom indica, tenia la força suficient per alçar o ensorrar els turons i les muntanyes. Amb el temps va arreplegar una bona colla d’amics també gegants establint-se tots a la Cova de les Maravelles. Així en Tombatossals, el seu gran amic Cagueme, en Bufanúvols i l’Arrancapins van viure com a bons germans dins la cova fins que els fills del Rei Barbut en van sol·licitar el seu ajut per arreglar els assumptes agraris del regne, però la cosa es complicà i tots ells es van veure embolicats en una gran aventura.[4]Cagueme: És un dels integrants de la colla del Rei Barbut, juntament amb Bufanúvols, Tragapinyols, Arrancapins i Milhòmens entre d’altres. Com altres amics seus representa un arquetip de personalitat. Amic del protagonista, el gegant Tombatossals. Cagueme és el personatge més petit i lleig, que protesta sovint. L’autor el defineix com ‘apocat voluntariós’. És, però, intel·ligent, assenyat i prudent i és potser per això que a Castelló de la Plana ser un ‘cagueme’ és sinònim de ser un poruc.”

 

Com a complement a aquesta descripció podem oferir un encisador text (http://caminarbcn12-13t.blogspot.com.es/2012/12/la-historia-de-la-plana.html) que diu:

“Mentre que Barcelona ha d’agrair la seua esplanada a Montjuïc ja que la seua situació va contribuir a la retenció de sediments que van fer possible la seua consolidació, podem explicar una part de la història de Castelló des de dos dels seus tossals més propers: el Tossal Gros, a 354 msnm, i el de Penyeta Roja, a 288 msnm. El primer conservat verge, el segon molt més urbanitzat.  Precisament van ser aquests tossals els pares de la llegenda fundadora de Castelló, el Tombatossals. Dues muntanyes, de la pedregosa terra del Bovalar (partida del terme de Castelló de la Plana situada a l’oest que forma part de muntanya i secà), que es coneixien perquè sempre havien viscut una al costat de l’altra. La Penyeta Roja era delicada i graciosa i el Tossal Gros gran i seriós. Els dos estaven molt enamorats! Els vents suaus feien de missatgers entre els amants, Tossal Gros enviava a Penyeta Roja aromes d’espígol i timonet, de poliol i murta. Ella li corresponia fent-li arribar perfums de romer, de malves i de te. (…) L’encisadora Penyeta Roja mostrava el seu cos una ferida ben marcada. Un immens clivell que quasi li deixava les entranyes a la vista. Va ser per aquella esgalladura per la qual va eixir la roca de la llegenda! El rocam que mancava del ventre de Penyeta Roja va conformar una enorme criatura, el gegant Tombatossals de poliol i murta. Ella li corresponia fent-li arribar perfums de romer, de malves i de te. (…) Tombatossals  és un gegant de bona ànima que com el seu nom indica, tenia la força suficient com per alçar o ensorrar els turons i les muntanyes. Amb el temps va arreplegar una bona colla d’amics també gegants: Cagueme, Bufanúvols, Tragapinyols i Arrancapins. Van viure tots plegats dins La Cova de les Meravelles fins que els fills del Rei Barbut van sol·licitar el seu ajut per arreglar els assumptes agraris del regne. Tots ells van fer possible la fundació de la ciutat de Castelló de la Plana! Farà uns dies, en commemoració del 75é aniversari de la mort de l’autor, es va estrenar un llarg metratge, de Nereida Animation Films que dirigeix Manuel J. García, al País Valencià explicant amb imatges aquesta invenció literària del paisatge. Malauradament, no en valencià tot i que el llibre de José Pascual Tirado, datat al 1930, ho era, i com també continua sent una de les nostres llengües.

 -Això quina llengua és? –digué Bufanúvols.

-Valencià del bo, del que es guarda en conserva com

les llonganisses del frito  per a dia de batuda –afirmà Cagueme.(…)

Si bé la pel·lícula encara no l’he vist, el llibre el recomane, i molt, a tots aquells que gaudisquen coneixent mites, històries i tradicions de les ciutats, en aquest cas, de la meua ciutat, Castelló de la Plana: I que eixe esperit siga en nosaltres, que lo seu exemple ens anime, que mai ens abandone mentres quede un morteràs en los fonaments del nostre benamat poble.”

 Les ermites i el Tombatossals complementen les erudites aportacions d’Eugeni Burriel sobre els orígens de Castelló. Erudició que s’estén a tota la història medieval i moderna de la ciutat i que aconselle al lector especialment interessat.

Fem ara una ullada a la demografia. El mateix Burriel (pp. 211-212) ja ens posa avisa del fort creixement demogràfic del segle XVIII (de 1.262 hab. el 1735 a 11.739 el 1786), creixement que s’alentirà després (19.945  hab.  el 1857) però que experimentarà nous increments a les darreries del segle XIX i als anys 30 del segle XX. Després, a partir de 1960 (62.493 hab. el 1960), el creixement serà explosiu: 93.968 hab. el 1970, un increment de 31.475 persones en tals sols una dècada. L’evolució posterior és ben coneguda: 126.464 el 1981, 138.489 el 1991, 147.667 el 2001 i 180.114 el 2011. Comptat i debatut, Castelló de la Plana passa de 62.493 hab. el 1960 a 180.114 el 2012. La població s’ha triplicat en mig segle i aquesta evidència fa palès un indubtable èxit com a ciutat i que, com és lògic, té el se corol·lari en una considerable extensió física de la ciutat que és encara més cridanera degut a les moderades densitats amb què ha crescut la ciutat. Un creixement que va reomplint els buits deixats pels successius recintes emmurallats i que troba al Pla de Traver de 1925, primer, i al Pla General d’Ordenació Urbana de 1963 una certa guia. En ambdós casos, però, la planificació esdevé incapaç de posar ordre en un creixement caòtic (fins a fa no molts anys, Castelló es posava com exemple de mal urbanisme), creixement caòtic al qual no es aliè ni el laissez faire  a la marjaleria ni la proliferació dels “grups”, als quals ja ens vam referir, que són especialment importants a Castelló i que en 1965 suposaven ja una cinquena part de la població.  Parlant dels “grups”, Burriel (pp. 244-45) en fa una anàlisis acurada. Per a ell “las agrupaciones espontáneas del extraradio o ‘grupos’”:

“No llega a tratarse de chabolismo. Más bien son viviendas de pueblo, de construcción extremadamente sencilla y sólo de uno o dos pisos…. la pobreza de materiales es otro rasgo… se agrupan una a continuación de otra formando filas paralelas separadas por una calle estrecha… las calles carecen de pavimentado y desagües… los comercios son mínimos,  reducidos a la alimentación más básica y poco más…  a ellos se dirige el grueso de los inmigrantes… ésta (la ciudad) terminará  por crecer hasta ellos y absorberlos. Sólo una ploítica de viviendas baratas  racionales y en barrios organizados puede  cortar el avance  de los ‘grupos’ que  amenazan con hundir a Castellón en un caos urbanístico sin solución.”

Toca ara referir-nos una mica a les “funcions” de la ciutat. Pel que fa a la funció agrícola, els “masos” de l’oest amb conreus de secà  i una certa dimensió continuen existint  com també es poden trobar (molt disminuïts en extensió pel creixement de la urbanització) espais de tarongerar malgrat que aquest no té ni de lluny la importància que assoleix a Nules, Vila-real o, sobretot, Borriana.

La funció administrativa, comercial i de serveis és tota un altra cosa. Per bé que ja al segle XIV  Castelló fou constituïda com a cap de la governació de l’Uixó a la Sènia i, per tant, desenvolupà les activitats lligades a aquesta prefectura, és indubtablement després de ser declarada capital de la província el 1833 que Castelló  es consolida com a centre direccional i terciari  que té com a àmbit d’influència la pràctica totalitat de la província tret de la subàrea de Sogorb (que també volia se capital, com veurem) i les contrades que graviten sobre l’Ebre (Vinaròs, Benicarló, Peníscola, Alcalà de Xivert… o que s’ubiquen al llarg de l’eix que comunica Vinaròs i Morella (com Sant Mateu). El caràcter de centre polític- administratiu duu aparellada l’aparició i desenvolupament d’instal·lacions hospitalàries, centres d’ensenyament i també espais d’oci i monuments- dels quals en parlaré tot seguit- però també el desenvolupament de serveis personals (metges, advocats, tècnics, arquitectes…).

De forma semblant , la funció comercial (que comença amb la concessió de Fires i Mercats Francs als segles XIV i XV) experimenta un creixement continu i a hores d’ara compta amb un establiment d’El Corte Inglés (que no sembla massa reeixit) i, sobretot d’un espai comercial (La Salera) que és lloc de destinació de tota la comarca i que gaudeix d’una excel·lent localització i accessibilitat, qüestió aquesta que sembla explicar el seu èxit.

Aquestes funcions de capitalitat estan servides per una densa xarxa de comunicacions viàries i ferroviàries (malgrat la desaparició el 1963 del trenet conegut com la Panderola).

Finalment, la “funció industrial” està avui reduïda a la ceràmica, a  FERTIBERIA (que s’instal·là al Nord del Port amb una forta polèmica els anys  60 http://www.elperiodicomediterraneo.com/noticias/castellon/todos-fertiberia_446563.html) i a la petroquímica del Port (REPSOL) malgrat  que fins al creixement del taulellet (ja present de forma tímida als anys 20 però que no esclata fins a la dècada dels seixanta del segle passat), era la tradició artesanal  vinculada al cànem i les espardenyes la que marcava el pols industrial de la ciutat.

Deixaré les “funcions ” per a parlar dels aspectes culturals i patrimonials que, com ja he dit tenen prou a veure amb la pròpia capitalitat.

Per tal d’abreujar  i seleccionar allò més interessant m’ha semblat oportú recórrer a la informació oficial (http://en.comunitatvalenciana.com/sites/default/files/doc/publicacion/2013/castellondelaplana.pdf) oferint de pas al lector la possibilitat d’aprofundir. Al document de referència s’hi pot trobar  àmplia informació sobre els elements patrimonials destacables: La Plaça Major, l’Ajuntament, la Concatedral de Santa Maria, El Fadrí, la Llotja del Cànem, el Mercat Central, el Museu Etnològic, el Museu de Belles Arts, l’Auditori i el Palau de Congressos, l’Espai d’Art Contemporani de Castelló (EACC), el Casino Antic, la Porta del Sol, l’edifici de Correus i Telègrafs… També  hi ha informació sobre espais públics d’interés com ara el Parc Ribalta, el Pinar del Grau i algunes places (Sogueros, de la Independència, de la Pau, del Fadrell, de les Aules, de Maria Agustina, de Na Violant, del Mar…). Al centre de la ciutat (Carrer Major i Plaça Major,  Carrer Cavallers, Enmig , Alloza [carrer d’Amunt], Isabel Ferrer i Colom) hom pot trobar a més de dos esglésies d’interés (Sant Miquel i Sant Nicolau) un bon grapat d’edificis d’indubtable interés arquitectònic (Edifici Dàvalos, Casa de les Cigonyes, Casa dels Caragols i les cases de Forés, Garcia Petit, Giner, dels Quatre Cantons, Navarro, Fabra, Pardo…. D’altra banda, les Illes Columbretes i el Desert de les Palmes són petites aventures a l’abast de tothom. Per als amants de la platja les del Pinar, Gurugú i Serradal són una bona opció i, com no, la ruta de les ermites té prou predicament. Les escultures de Ripollés (conegut com el ‘beato Ripo’, i sobretot per les visites al matrimoni Aznar a les platgetes de Bellver i per la inefable escultura dedicada a Carlos Fabra al seu Aeroport) sovintegen a la ciutat i fins i tot el document de referència parla del “la Ruta Ripollés” en un exercici més aviat sobrer de megalomania.

Castelló s’ha modernitzat força les darrers dècades, tant des del punt de vista urbanístic (la ronda  i el creixement de l’oest propiciat pel soterrament del ferrocarril) com des del punt de vista dels equipaments: la Universitat Jaume I (UJI) i els fruits del programa Castelló Cultural (l’Auditori i el Palau de Congressos, l’EACC), un seguit d’actuacions que, afortunadament, no ha arribat a incloure la demencial Ciutat de les Llengües però si la igualment demencial VIU (http://www.elperiodicomediterraneo.com/noticias/castellon/educacion-no-resuelve-uso-antigua-sede-viu-castellon_878619.html) venuda a principi del 2014 a l’editorial Planeta.

No tindria perdó de Déu deixar de costat la gran aportació que a la cultura del País  feren  tant  la Societat Castellonenca de Cultura com -fruit d’aquest renaixement cultural  que començà els anys 20- les Normes de Castelló de 1932, referència indispensable per a la normalització lingüística del País Valencià (http://ca.wikipedia.org/wiki/Societat_Castellonenca_de_Cultura). Les Normes de 1932, adaptació de les Normes de Pompeu Fabra, constitueixen una fita cabdal de la unitat de la llengua i de la cultura del País, una fita lligada indestriablement a la ciutat de Castelló, que en guarda orgullosa memòria.

Comptat i debatut, i després d’haver-li pegat tantes voltes al nano, roman oberta la qüestió del futur i de què fer. La ciutat de Castelló mana i continuarà manant previsiblement d’un ample espai on no hi manquen els problemes però tampoc els actius per a fer-hi front. Tanmateix, la Plana (consorciada amb els municipis de la muntanya que graviten sobre el pla) hauria de fer un salt qualitatiu, trencar una negativa dinàmica d’entotsolament i projectar-se al futur com a àrea metropolitana, regió metropolitana o governació, tant se val. El que no té sentit és el cantonalisme municipalista vigent. I per dimensió i funcions, a Castelló li correspon tocar a sometent i encapçalar un projecte de futur.

 

 

VILA-REAL

Al llarg de les pàgines precedents han eixit sovint informacions sobre la ciutat de Vila-real bé com a fruit del viatge realitzat o bé en el marc de la anàlisi comparativa que hem fet de les quatre ciutats que conformen el nucli dur de la Plana. A l’igual que a Castelló ara toca endinsar-se una mica més en algunes especificitats (històriques o actuals) que puguen servir de complement.

Abans, però, d’entrar en matèria se m’acut fer una consideració prèvia entorn a un fet cridaner. Malgrat la forta diferència poblacional (51.357 habitants front a 180.204 habitants)  i malgrat l’acumulació de serveis i elements patrimonials que acompanyen a la capitalitat provincial de Castelló, Vila-real pot presumir de tindre un nivell de coneixença, o de projecció, molt semblant tant al país com a la resta de l’Estat. La raó d’aquesta anomalia és, d’antuvi, ben senzilla: l’impacte mediàtic de comptar amb un equip de futbol de primera divisió  que, a més, duu una trajectòria excel·lent,  mentre  que el Castelló CF es dilueix des de fa molts anys en segona divisió. És aquesta l’única raó? Potser és la més determinant -amb diferència- però no l’única perquè no s’han de menystenir d’altres, com ara la presència de PORCELANOSA o el fet, del qual parlarem més avant, que en les darreres dècades Vila-real s’ha consolidat com un centre de prestació de serveis “qualificats” d’àmbit comarcal. Bé siguen aquestes raons o unes altres que ara mateix  no podem copsar, crec que hi ha un consens prou general sobre el fet cabdal: la diferència entre Castelló i Vila-real és prou menor que el que suggeriria la demografia i la capitalitat. Dit això, anem per feina.

Si a Castelló comptàvem, entre altres fonts, amb el minuciós treball del geògraf i ex conseller Eugeni Burriel, a Vila-real la sort també ens ha acompanyat en forma d’un gruixut llibre institucional ja citat  (AADD, Història de Vila-real,  Ajuntament de Vila- real 2010), que és de fet un magnífic  i documentat reader  del qual en faré un ús molt limitat per raons d’extensió.

Tot i que s’ha dit adés,  no serà sobrer recordar que Vila- real neix com a ciutat -per privilegi reial com indica el seu nom- gràcies a la preocupació  explícita de Jaume I, manifestada en data tan primerenca com el  l270  sobre  l’escassesa de pobladors en les terres de reialenc. Sols quatre anys després, el 20 de febrer de 1274  Jaume I atorgava la carta de poblament a un nou  nucli ubicat al terme de Borriana, en el camí reial de València a Barcelona. La carta de poblament separa amb nitidesa els termes de Borriana i Vila-real recolzant-se en l’existència d’una finca anomenada Misquitiella, finca que molt probablement  coincideix amb  una  de l’època romana  coneguda per La Torrassa en la partida del Pla Redó, que comptava a més amb  una casa forta o torre.

La nova ciutat es localitzà a l’oest, en el secà però a la vora d’un fèrtil pla on prompte arribaria l’aigua del Millars. La creació es fa ex novo però no ex-nihilo: hi ha constància documental del reconeixement el 1269 per part de l’Infant Pere, senyor de Borriana, de la compra de masies i estadis  feta per Jaume Alemany i pel jueu Abraham de la Torre. Aquestes propietats prèvies no interfereixen en la construcció ex novo de Vila-real seguint el clàssic pla  hipodàmic, ortogonal o de tauler d’escacs (l’herència de Roma) que adopten moltes de les noves ciutats creades a Europa des del segle XII. Una ciutat dividida en quatre part iguals pel Cardus i el Decumanus que s’encreuaven a la Plaça Major on es troba el pou, la Casa de la Vila, la Botiga del Forment i els altres obradors i botigues i on es celebra el marcat setmanal i la fira anual.

El 1294 s’obté el permís de rei per a la construcció de les muralles i el 1348 es celebra ja una gran festa per a commemorar  el cinquantenari. L’altre element estratègic -l’aigua- no trigà gens perquè el 1282 ja està finalitzada la sèquia que prenent les aigües del Millars regava les terres de Nules, Borriana i Vila-real. El nomenament de sequiers l’any 1307 demostra que  ja hi havia un sistema de reg en plena activitat. El repartiment d’aigua entre Castelló, Almassora, Vila-real i Borriana fou, lògicament motiu de conflicte i caldrà esperar a l’arbitratge de Pere de Ribagorça el 1347 per a fixar els drets de cadascuna de les quatre ciutats.

Vila-real hagué de fer front a una gran quantitat de desastres a partir de la segona meitat del segle XIV (Ferrer Navarro pp.25-33). La Guerra de la Unió de 1348 i la Guerra dels dos Peres (entre Castella i Aragó) van afectar successivament i seriosa a la ciutat que, a més,  hagué de suportat la gran pesta de 1348. El segle XV, malgrat ser considerat el Segle d’Or a la ciutat de València, no  fou gens benigne a Vila-real. La pesta tornà a aparèixer una trentena de vegades en la centúria i coincideix amb un fum de malalties infectocontagioses com el tifus, la tuberculosi, el xarampió i,  és clar, la fam. Malalties, guerra i fam: una triada letal i continua. A Vila-real no li afectà massa la guerra d’Alfons el Magnànim contra Castella (com passà a les terres del sud del País) però sí la guerra civil catalana que fins i tot obligà a tancar les portes de la ciutat  el 1466.

Malgrat les creixents limitacions a l’autonomia municipal per part de la Corona, no sempre les ciutats reials secundaven  les decisions del rei. Per exemple, quan Joan II ratificà la donació de Sogorb a l’Infant Fortuna, Vila-real  envià gent  armada d’ajuda a Sogorb i  hagué de fer obres defensives a la muralla per por a les possibles represàlies.

Tanta desgràcia junta provocà una seria davallada demogràfica (Ferrer Navarro, pp. 32-33). El conjunt de la Plana perdé al llarg del segle XV el 50% de la població i Vila-real passà de 590 focs  el 1379 a  290 focs el 1499. Al mateix temps s’obrí un abisme entre els llauradors rics i els jornalers i els artesans i la forta mobilitat social afectà també als artesans  provocant la desaparició d’alguns i l’enriquiment d’altres.

En 1535 Vial- real comptava amb  297 cases i una població estimada de  1218 hab. (Vicent Gil Vicent, op. cit.,   pp. 45-55). Una curta expansió demogràfica fou interrompuda  el 1558 per una altra epidèmia de tifus i pesta bubònica. Com deia la suplicació de l’època: “de  fam, pesta i guerra allibereu-nos Senyor”. El final de segle  estigué presidit per una nova epidèmia el 1592 (amb la mort de Sant Pasqual Bailón, patró de la ciutat) i la pesta europea de 1625- 1631 fou  un mal presagi de la crisi general que es pateix entre 1647 i 1652. Tota súplica estava justificada, ítem més quan l’expulsió dels moriscos el 1609 havia deixat la societat sense actius. Amb la guerra de Successió, Vila-real arribà al seu mínim poblacional. L’assalt a sang i foc i els exilis i empresonaments  fan perdre a la ciutat un 20 % dels seus efectius i la ciutat sols té entre 650 i 750 habitants a principi del XVIII.

Tot aquest rosari de desventures no impedien que la vida continuara. Una agricultura de subsistència i autoconsum basada en la trilogia mediterrània (blat, vi i oli) coexisteix amb una extensió del regadiu que el 1733 ja assoleix la considerable xifra de 25.200 fanecades front a sols 1.200 fanecades de secà en producció. El cànem i la morera van estenent-se  i la trilogia cedeix el pas a una agricultura de cultius comercials i plantes d’ús industrial. A mitjan segle XVIII els horts de moreres a Vila-real són els primers productors de seda de la Plana, comercialitzen 12.508 lliures i  abasteixen  46 torns de filar. La crisi posterior de la sederia obliga a cercar una altra especialització: el cànem i la fusta  amb l’Armada com a client monopolista. Més tard al cànem el substituirà la taronja.

La  vila o ciutat  reflectia en l’ocupació de l’espai la forta diferenciació social. Ja el 1626 un projecte de Llei de les Corts Valencianes dividia la societat local en sis nivells de riquesa. A Vila- real la distribució del rics i pobres pels carrers i filloles de la vila i els ravals posa de relleu  que les diferencies entre els habitants dels voltants del carrer Major  i els dels ravals son consistents. I així serà…  fins avui? A la p. 60 de l’article citat de Vicent Gil trobem una sucosa relació de prohoms i els seus “oficis”. Al segle XIX es conformarà una nova burgesia que substituirà a la  classe dirigent anterior. Els Puchol, Sarthou i, sobretot, Polo de Bernabé fan la seua aparició a escena. Pel que fa  a aquest darrer, no és excessiu reflectir aquí la biografia d’aquest conegut prohom (treta de la wikipèdia):

 

“Josep Polo de Bernabé i Borràs fou un polític i terratinent valencià nascut a Quartell (Camp de Morvedre) el 12 de desembre de 1812, on la seua família s’havia refugiat, fugint durant la guerra del Francés. Des de molt jove, estudiant de Dret a la Universitat de València, va sentir-se atret per la política, intervenint en actes públics i mítings de tendència lliberal a Vila-real, i el 1843 va formar part de l’Ajuntament de València, com a tinent d’alcalde de la corporació presidida per José Campo. En 1846 va arribar al Congrés dels Diputats, on va ser triat secretari de la taula presidencial, reelegit durant diversos anys, i ocupant la vicepresidència en les últimes Corts d’Isabel II. Des de 1840 a 1850 va militar al Partit Moderat, en l’anomenada “oposició conservadora” a Narváez, però al 1856 va ingressar al partit “Unión Liberal” que ja no va abandonar fins a la caiguda de la monarquia. Amb la Restauració d’Alfons XII va formar part del Partit Conservador i va presidir a les Corts la comissió de la llei electoral. El 1880 va seguir els centralistes passant-se a la “Fusión Liberal” i, més tard, al 1883 es va afegir a l’escissió de l’Esquerra Dinàstica. El 1881 va ser nomenat senador electiu pel districte de les Balears, passant després (1883) a ocupar el càrrec amb caràcter vitalici per designació del seu amic Posada Herrera. Al costat d’aquesta gran activitat política va atendre les nombroses propietats agrícoles heretades dels seus pares, recuperant-les de l’embargament a que havien estat sotmeses pels carlins als inicis de la primera guerra contra Isabel II, en assaltar Vila-real; a les extenses finques de la Plana va continuar des de 1835 la tasca de conversió de les terres familiars de garroferes, vinyes i oliveres, a tarongers mandariners. Les seues propietats agrícoles superaven les 2.500 fanecades en els termes de Atzeneta del MaestratVistabella del MaestratBorrianaVila-real Almenara, a les quals cal afegir extenses plantacions d’arròs en distints pobles de Ribera Alta Ribera Baixa. Va ser un gran impulsor de la mandarina comuna en la Plana, en especial a Vila-real, i l’exportava a diversos països com ara FrançaAnglaterraAlemanya Suïssa.

Polo de Bernabé va impulsar la creació del port de Vinaròs i va saber forjar, des del Grau de Borriana, el futur del modern comerç d’exportació a París i a diversos mercats anglesos. Una de les primeres marques de cítrics patentada a Espanya portava el seu nom i a finals de la dècada del 1860 exportava més de cinquanta mil caixes de taronges. Va ser un dels primers agricultors a emprar per a l’adobament els guanos del Perú en 1850 i després els superfosfats i adobs minerals, augmentant en gran percentatge la producció. També va experimentar amb altres cultius com el canyamel i el tabac. El 1870 va fundar a València la “Compañía Anónima de Barrios Obreros”, promotora de cases barates per a treballadors, conscient del paper que havia de representar el sector burgés davant les organitzacions obreres de tall internacionalista. El 1879 va participar com a copropietari d’una fàbrica de taulells a Onda. Del seu matrimoni tingué tres fills, un dels quals, Araceli, coneguda de forma popular com “la Pola”, va heretar i malbaratar totes les possessions familiars, entre les quals hi havia una finca familiar en la mar de Borriana, en la platja rocosa pròxima a la desembocadura del riu Millars coneguda com la Pola. Passava ocasionals temporades a Vila-real, on després de vendre la mansió dels Mundina al carrer Major, heretada de la família materna del seu pare i que ell mai no va ocupar, va reformar al seu gust l’alqueria que encara es conserva, hui convertida en Museu de la Ciutat, al carrer que en vida li dedicà l’Ajuntament i on va morir el dia 4 d’octubre de 1889, als 77 anys d’edat. Tot i que al cementeri de Vila-real, on va ser soterrat en un primer moment, continua havent un cenotafi en la seua memòria, les despulles del prohom van ser traslladades el 20 de juliol de 1911 al panteó familiar de la família Polo de Bernabé, a l’altar de sant Josep de l’església parroquial de Vistabella del Maestrat. Enfront de la basílica de Sant Pasqual, es va alçar per subscripció popular, al 1949, un monument amb la seua efígie, obra de Josep Ortells. En l’actualitat, després de la remodelació de l’entorn de la Basílica de Sant Pasqual, aquesta escultura ha estat col·locada al centre del jardí de la plaça.”

 

Tornant a  la base productiva de la ciutat (Samuel Garrido pp. 77- 107,  op. cit), a partir de mitjan segle XIX l’expansió del taronger agafà velocitat de creuer: de les 357 fanecades de tarongerar  el 1847 passem a 24.139 el 1900, data en la qual la taronja ja era pràcticament un monocultiu. L’increment de la producció exigia l’aportacióde més recursos hídrics. El primer pou fou perforat  el 1878 i en 1901 es constituí la  primera societat, La Sociedad Pozo del Madrigal, a la què els camperols batejaren com els atrevits. En 1924 dels 64 pous existents, 49 eren de societats. Això va permetre una expansió sense precedents del regadiu: de 29.083 fanecades en 1900 a 63.059 en 1960. Expansió que es veu acompanyada d’una reducció important del secà (de 42.345 a 10.808). Cal tindre en compte que  en referència a les dades de 1.200 fanecades de secà en producció el 1733, aquest experimentà un gran creixement  al llarg del XVIII i XIX  la qual cosa va permetre la seua posterior transformació en regadiu.

Per tant, el “dibuix ” que tenim de Vila-real entre principi del segle XX i l’esclat del taulellet els anys 60 d’aquest mateix segle és el d’una ciutat que bàsicament vivia de la taronja i d’aquelles activitats no estrictament agrícoles però vinculades al món de la taronja com ara les serreries (per a les caixes de fusta), els magatzems de la taronja (el 1965 n’hi havia 23 magatzems mecanitzats), la indústria de les bombes d’aigua per als pous i, més recentment els motocultors. En relació a aquests cal dir que a l’autarquia les dificultats d’importació de maquinària expliquen  que entre 1948 i 1960  sols es registren 8 nous motocultors (o muletes mecàniques) però  que a la dècada dels 60 la xifra ascendí a 1.072 de 46 marques diferents , 15 de les quals eren de Vila-real.

En aquest món taronjaire  la vida no era fàcil. Té especial interés un informe elaborat a principi del segle XX per Manuel Lassala, metge i alhora president del Sindicat de Regs de Vila-real  detallant el modus vivendi d’una família típica amb “propietat insuficient” que era propietària de la meitat de la seua casa, disposava d’una minúscula porció de terra en propietat  i depenia per a la seua subsistència dels jornals que guanyava treballant per a altres (Samuel Garrido pp.  93-95, op. cit). L’informe es molt detallat i força aclaridor de les condicions de vida d’aquesta família “típica”.

Hom pot preguntar si a més de la taronja  i activitats connexes hi havia altres fonts d’ingressos a la ciutat  que no foren el comerç i els serveis. Doncs ben poca cosa. Al primer terç del segle XX encara  tenia una certa presència el sector de les espardenyes que apareix el 1870 (encara que la tradició és més antiga) i que el 1910 donava treball a 265 homes, 3.600 dones i 24 xiquets. Tanmateix la competència de la Vall d’Uixó (i de Segarra) determinaren la crisi d’aquesta activitat  nascuda  com a vessant artesanal del conreu del cànem, abans de l’expansió del de la taronja.

De l’esclat  i desenvolupament de la ceràmica arran de la gran gelada de 1956 i del paper capdavanter  de José Soriano ja he parlat  en altes capítols i, en síntesi, podríem dir que a hores d’ara i malgrat la crisi, la ciutat té en el taulellet el seu pilar fonamental que es complementa -com a quasi tota la Plana- amb la continuïtat  de l’activitat taronjaire tot i que la rendibilitat d’aquesta ha baixat molt les darrers dècades i comença a plantejar-se molt tímidament el canvi de conreu. Com a detall curiós, a Betxí ens van explicar que el conreu de la bajoqueta tingué molta importància a Vila-real i que fins i tot arribà a  funcionar un llotja. Malauradament no hem pogut  confirmar aquests extrems que, tanmateix, no li lleven en absolut protagonisme a l’omnipresent taronja (o mandarina, que hi abunda molt).

Com deia adés, més enllà del comerç tradicional a Vila-real hi ha hagut un fort creixement del  comerç i el terciari qualificats, la qual cosa li ha donat una certa rellevància a escala comarcal. A banda de la invasió ja coneguda de Mercadona, l’obertura al sector sud-oest -prop de Porcelanosa- l’any 2000 d’un Continente de Carrefour  és una fita important que seguida per la irrupció d’un Opencor el 2005 i de cadenes com LIDEL i PLUS més recentment. Però tal vegada  el fet més decisiu per a enfortir el paper comarcal de Vila-real ha estat la inauguració l’any 2000 de l’Hospital de la Plana, també en el sector sud-oest de  la ciutat. El fet que Vila-real siga també seu provincial i centre de referència de la UNED augmenta el seu paper  de ciutat terciària.

Una ciutat, per tant, molt activa, que tanmateix  no presenta grans al·licients des el punt de vista urbanístic (més enllà de les plusvàlues obtingudes al darrer boom i  d’una planificació urbanística dolenta, de pitjor qualitat que la de Castelló, la qual cosa ja té mèrit). Si observem el plànol actual de la ciutat poc (o quasi res) roman de la ciutat hipodàmica. Per un costat les vies de comunicació amb els municipis de la Plana i per l’altre el traçat ferroviari de la Panderola  han  determinat un quadrat irregular de la trama urbana amb grans prolongacions industrials cap al sud, cap a l’oest (camí d’Onda) i cap al Nord (confrontant  amb el polígon d’Almassora). El fort desenvolupament al nord-oest de l’àrea residencial del Madrigal (baixa densitat) no qualifica en absolut  el conjunt del teixit urbà que esdevé en el seu conjunt un puzzle on es difícil trobar-hi una lògica més enllà de la satisfacció de les demandes tout court  d’habitatges i indústries.

Malgrat aquest  darrer paràgraf poc laudatori, a Vila-real també hi ha coses que paga la pena veure. Menys que a Castelló, és clar. Tanmateix és molt recomanable  visitar  l’església de la Sang (tot i que només en roman la façana), l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia (el Termet), el convent del Carme, l’església arxiprestal de Sant Jaume, la Capella del Crist de l’Hospital i, ja en l’àmbit civil, la Torre Motxa de les antigues muralles, el que en resta de la Plaça de la Vila original, la Sèquia de les Argamasses d’origen romà, la sèquia del Diable o els Arquets, la casa de Polo i Bernabé i,  al carrer Major o de Sant Jaume el Gran Casino, el Casino Carlí i el Casalot dels Mundina. Per últim, la interessant casa Arrufat en el raval de Sant Pasqual  i la visita al paratge natural del Termet i al passeig botànic Manuel Calduch completen una ruta turística modesta però que, almenys, fa de contrapès a la sensació de desori general.

 

 

ALMASSORA I BENICÀSSIM

He deixat per al final aquestes dues ciutats no sols perquè tenen una menor importància relativa sinó perquè, a més, composen  una dupla en què hi predomina el contrast. Per un costat Almassora és una ciutat  netament industrial, plenament integrada al districte del taulellet, d’alguna manera  encastada entre Vila-real i Castelló i que té difícil superar la competència objectiva d’aquestes dues ciutats tan properes. Com que el Millars la separa (ara ja no és un problema tan greu com en el passat) de Vila-real, bé podria ser un barri populós i industrial de Castelló. Per l’altre costat, Benicàssim és tot just el contrari. Tot i l’estreta relació i dependència de Castelló, no arriba  a estar conurbada amb aquesta i, a més, té una clara especialització turística i de lloc de residència (principal o secundària) dels grups benestants de les ciutats de la Plana, encara que foren les “bones famílies” de València les que iniciaren el costum de fer-s’hi una casa (o vil·la) a Benicàssim. Per tant, dues ciutats ben diferents -quasi oposades- que hem decidit tractar-les conjuntament en aquest darrer epígraf.

D’Almassora ja en sabem el seu origen històric així com  les seues característiques demogràfiques, urbanístiques i productives. També hem tingut ocasió de comentar les malifetes  perpetrades a la platja. A tot allò podríem afegir-hi algunes notes més d’interés, com ara els magnífics edificis modernistes que es poden trobar al Raval i a la Vila així com els vestigis  de la muralla medieval. El Pont Nou i el Pont de Santa Quitèria, ambdós declarats  Béns d’Interés Cultural; les ermites de Sant Antoni i Santa Quitèria totes dues del segle XVII i la barroca església de la Nativitat, també del segle XVII. Com a testimoni del passat agrícola (prou semblant al de Vila-real), i de l’intens aprofitament de l’aigua  hi ha  pertot arreu a  Almassora  assuts, molins hidràulics i sèquies .

Benicàssim es tota una altra història. El primer que sobta quan es llegeix una mica sobre la història de la ciutat no és la importància del Castell de Montornès que fins al segle XV fou habitat  pel llinatge dels Beni Qásim (els fills de Kásim) sinó pel fet que tant la Baronia de Benicàssim com la de Montornès foren moneda de canvi entre la noblesa de la conquesta. Entre  1242 i 1603 hi ha constància almenys d’onze propietaris del lloc: Jaccesio Sancii, D. Pedro Ximen, el Monestir de Poblet, Jaume II, D. Juan Ximén, Alfred de Thous, Gilbert de Centelles, Joan II, el Vicecanceller  Joan Pagés, Nicolau de Casalduch i Na Violant de Casalduch, que fou qui atorgà la Carta Pobla en 1609.

Aquest canvi de mans tan sovintejat  deixa entreveure que el lloc no era massa abellidor o desitjat. Situat als contraforts  del Desert de les Palmes (amb el Bartolo, de 729 metres d’alçària  com a  vèrtex geodèsic de primer ordre) el nord i l’oest del terme, de gran bellesa d’altra banda, son terrenys poc apropiats per a l’activitat agrícola, que en canvi es desenvolupava cap al sud en els terrenys de transició vers la Plana però que era objecte d’intensos i freqüents atacs de corsaris i berberiscs com ho testimonia  la Torre de Guaita de San Vicent, al voltant de la qual s’establí un petit nucli mariner.

Caldrà esperar al 1769 i la iniciativa de l’il·lustrat  Francesc Pérez Bayer (es.wikipedia.org/wiki/Francisco_Pérez_Bayer) de fundar una església en aquell nucli perquè es puga parlar amb propietat d’un nucli urbà. De tota manera un segle més tard Benicàssim encara comptava només  715 habitants, tot i que  a hores d’ara la població frega els 19.000 habitants i s’estima que a l’estiu pot arribar a donar cabuda a unes 100.000 persones. La causa d’aquest creixement espectacular rau en el seu caràcter pioner com a lloc turístic. De fet,  el 1884 es construeix la primera vil·la d’estiueig i comença a popularitzar-se allò tan coent d’”El Biarritz de Levante” amb un creixent atractiu  primer  per a les classes benestants de la ciutat de València i després  per als  seus homòlegs de la Plana. A més, les magnífiques platges de Vora mar, l’Almadrava,  la Torre de Sant Vicent , els Terrers i Heliòpolis  feren que a partir dels anys 60 del segle passat s’establiren temporalment a Benicàssim contingents creixents de turistes espanyols i estrangers.

Separada d’Orpesa per la serra del mateix nom, Benicàssim és a hores d’ara una ciutat netament turística i considerablement atapeïda a la qual li calen amb urgència algunes inversions infraestructurals de relleu. Amb el nou Pla General i la desviació cap a l’Oest de la línia fèrria (tot sota el mandat de Francesc Colomer del PSPV-PSOE entre 2003 i 2011 amb una interrupció temporal  ARB-PP) s’obrí la possibilitat de definir un important bulevard que servira de eix estructurant per a descongestionar l’avinguda  comercial actual,  d’una obsolescència urbana cridanera. Fins i tot s’arribà a convocar  i premiar un concurs d’idees per a l’execució del bulevard esmentat però  el triomf  electoral del PP el 2011 canvià les prioritats  perquè  al sud de l’eix proposat, prop del terme de Castelló, ja feia temps  que  s’intentava desenvolupar de la mà de LUBASA un camp de golf  amb les vivendes adossades de rigor. Al final, ni eix ni golf perquè  aquest darrer –que s’havia previst per a variar en terrenys de marjal-  ha estat “obstaculitzat” per successives sentències judicials.

Pel que fa als elements patrimonials d’interés indubtable, Benicàssim en té uns quants que paga la pena ressenyar: evidentment el Castell de Montornès i la Torre de Sant Vicent però també el Convent dels Carmelites i  la creu del Bartolo, ambdós al Desert de les Palmes. També sota el mantell eclesial tenen interés l’església parroquial de Sant Tomás de Villanueva, d’estil barroc i construïda  a instàncies de Pérez Bayer entre  1769 i 1776  i l’ermita de Santa Àgueda, amb la seua corresponent romeria del mes de febrer (en aquestes contrades les ermites son una part substancial del territori i dels fluxos). Visitar “Las Villas” (l’espai costaner que acull les primeres vil·les d’esplai construïdes des de finals del XIX) sembla un consell adient i un tant nostàlgic. Benicàssim és de les moltes ciutats del País que han agafat Sant Antoni Abat com  a patró amb les carrosses, la benedicció dels animals, la coca beneïda, les fogueres i les vaquetes  com a  reclams més coneguts per a fer una visita a la ciutat a principi de l’hivern i fora de l’allau turístic. Com a cloenda  no es pot oblidar el certamen internacional de guitarra clàssica més antic del món, el “Francisco Tàrrega” entre agost i setembre, ni –és clar- el FIB (,http://fiberfib.com/index.php/es/) el Festival Internacional de Benicàssim que malgrat la competència de la propera Borriana (l’Arenal Sound) continua acollint milers de joves en juliol. I ja posats, per a que la festa continue, el festival Regaee més gran d’Europa, i que ja va per la 21ena edició, és una cita per a tots  que els vaja aquesta marxa (http://www.rototomsunsplash.com/es/news-sp-1910600533/263-sunsplash-news/3521-21-rototom-sunsplash-del-16-al-23-de-agosto-2014).

Com es pot comprova, a Benicàssim no en manquen motius ni ocasions per a acostar-s’hi.

I arribem, ara  sí, al final d’aquest recorregut no massa ortodox (per allò de les anades i vingudes) pel nucli dur de la Plana. Sens dubte n’hi haurà mancances i també algunes errades, de la meua  exclusiva responsabilitat. La bona voluntat i l’esforç no són cap antídot ni una assegurança a tot risc. Si llegiu el text i passeu una bona estona. si augmenteu els vostres coneixements sobre aquest subespai del País, tant de bo, em donaré  per  més que satisfet. Entre les quatre ciutats tractades en aquest lliurament, com a tot arreu, no pot deixar d’haver-hi petites maldats de veïns (o dels mateixos  conciutadans) que coneixem gràcies a la diligència bonhomiosa de Sanchis Guarner, i que ens serveixen com a epíleg i per a concloure amb un somriure, que no és poca cosa. Vet ací una petita selecció:

 

A Almassora ,

el que no va no plora.                        

 

Les xiques de Benicassi

són  pites i els val p’ a poc;

p’ a torrar una sardina

desbaraten tot lo foc.                     

 

Les xiques de Benicassi

han fet un ninot de palla,

i l’han gitat en lo llit

pensant-se que era Cucala.               

 

Si et cases en Castelló,

no et cases en qui fa llata,

perquè en la llata que faç

et pot fer una corbata.                           

 

En Fadrell hi ha una ermita

i en l’ermita un campanar,

i una xica que vol nóvio i mai no el pot encontrar.                  

 

Vila-real, poble de l’alegria,

quaranta mil tavernes

i ninguna llibreria.                                          

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER