El monarca i jo el 23-F. Anotacions a un article de Joan del Alcàzar

rey-23

Sal·lus Herrero

El 27 de juny vaig llegir a la web País Valencià Segle XXI, l’article de Joan del Alcàzar  “El rei i jo” i no puc deixar d’estar d’acord amb algunes coses, com ara en la intervenció decisiva del monarca Juan Carlos I, vestit de gala com a capità general de tots els exèrcits dient el que havia de dir per aturar un colp d’estat que s’havia posat en marxa invocant el seu propi nom, com a ‘símbol’  i ‘permanència’ de l’estat i activat per admiradors seus, molts pròxims, com el seu tutor, el general Armada i el capità general Milans del Bosch.

Com tampoc podia deixar de sintonitzar amb la sensació d’inconsistència democràtica i desemparament absolut de la societat civil que reflecteix la novel·la sobre el 23-F de Francesc Bayarri  Febrer, perquè exposa  –cruament– les febleses d’una ‘democràcia’ vigilada, segrestada i consentida pels principals poders fàctics de l’estat i d’un exèrcit encara franquista ensinistrat per a perpetuar la ‘permanència’ dels “Principios Fundamentales del Movimiento”. Per això, a València eixiren els tancs al carrer, tot recordant Sagunt, Espartero, el “Vivan las caenas” i el retorn a l’absolutisme de Ferran VI. També Javier Cercas, narra en Anatomia de un instante les complicitats institucionals, socials, mediàtiques i polítiques d’un colp d’estat laberíntic –amb diversos colps d’estat alhora–  impulsat(s) per uns sectors reaccionaris i antidemòcràtics que volien fer un ‘colp de timó’ o de ‘rumb’ per recentralitzar l’estat de nou, acabar amb el terrorisme d’ETA i fer minvar les competències autonòmiques que s’iniciaven llavors en un procés de descentralització i de democratització a mitges i inconclús, perquè reproduïa ideologia, formes de funcionament i estructures franquistes, que, a l’entrada al segle XXI, ha deixat del tot insatisfeta a la majoria de la població i ha mostrat –amb més rotunditat– els seus dèficits i insuficiències lligades a les desigualtats socials, a la corrupció institucional i a un model d’estat que pugna per ser més recentralitzat o descentralitzat, amb tensions entre els centres i les ‘perifèries’ , en una bipolaritat esterilitzant; entre una metròpoli cobdiciosa i la demanda de distintes modalitats de ‘dret a decidir’ o de reestructuració federal, bàsicament, a Catalunya, País Basc, Andalusia, Galícia, Canàries i sectors socials destacats a un País Valencià i unes Illes Balears i Pitiüses que s’enfronten a un procés de centralització i buidament de competències autonòmiques lacerant en ésser tractats com a territoris colonials, extractius. La LOAPA fou la resposta dels partits ‘nacionalistes’ espanyols, després del 23F, que el Tribunal Constitucional, d’aleshores, retallà, però que avui el TC actual potser encara faria una lectura més restrictiva i recentralitzadora.

Recorde quan els guàrdies civils a les ordres del tinent coronel Antonio Tejero Molina entraren al Congrés dels Diputats, jo llavors estudiava filosofia i treballava com a educador a Noves Llars, a la Malva-rosa, en un pis d’infants amb problemes d’integració social i iniciàvem el desmantellament de l’internat de la Misericòrdia de València. Un company, Pep Such, d’Alcàntera del Xúquer, germà del qui molts anys després fou portaveu del PSPV-PSOE, Antoni Such, se n’anà a fer-se un café a un bar del barri de la Fuensanta; tornà esverat dient que el colpista d’extrema dreta, que havia participat uns mesos abans a l’operació colpista Galaxia i havia sigut jutjat i condemnat molt lleument, havia entrat al Congrés dels Diputats de Madrid i havia fet un colp d’estat; pels transistors emetien, contínuament, el ban de Milans del Bosch amb música militar en el que semblava l’inici d’una altra guerra civil o un colp d’estat com els que no feia tants anys, a principis dels setanta, s’havien fet a Argentina i a Xile. Era de nou allò de la cançó del Raimon “Quan creus que ja s’acaba, torna a començar…”. Entrí a la classe de sociologia del que fou l ’embrió de l’Escola de Treball Social; en aquell moment feia classe Ximo Garcia Roca, deixí el transistor sobre la taula del professor i primer es féu un silenci sepulcral, però  després, en escoltar la proclama colpista del capità general de la III Regió Militar,  alguns esclafiren a plorar, era cap a les 5 de la vesprada. Immediatament, Garcia Roca, va dir que s’havia acabat la classe, que tothom a sa casa, sobretot els educadors que teníem infants al pis i que no diguérem res al veïnat que treballàvem per a Noves Llars ni per a la Diputació de València, llavors presidida pel socialista Manuel Girona; el nostre diputat de Serveis Social era l’Eugeni Arnal, regidor del PSPV de Tavernes Blanques i l’assessor tècnic el socialista Alfons Ninet; també se’ns va recomanar prudència i que a l’endemà enviàrem els infants a l’escola en funció del que fera el veïnat on vivíem. Unes setmanes abans havíem escoltat el discurs de dimissió d’Adolfo Suárez amb preocupació perquè féu un missatge críptic, però prou clar quan deia que no volia que la democràcia estigués en perill ni que fos un breu parèntesi en la història de l’estat espanyol; el colp d’estat venia a corroborar, que, potser, inclús una “democràcia” deficitària, insuficient, molt defectuosa i vigilada pels poders fàctics del règim anterior, era encara massa i tot.

El 23-F torní des de la Misericòrdia, per l’Avinguda del Cid fins a l’Avinguda del Port i cap a La Malva-rosa amb el cotxe d’una dona que el seu marit militava en el sindicat anarquista CNT, anava plorant i molt preocupada pel que poguera passar; li vaig oferir casa si volien, però va dir que se n’anirien a casa d’uns amics; avançàvem enmig d’una immensa i interminable caravana de cotxes, en silenci, uns darrere dels altres, alineats, uniformitzats, sense que es sentira cap clàxon, els xofers miraven cap al davant, rígids, capcots, quasi sense mirar cap als costats o mirant temorosament; en efecte, anàvem amb cara de pànic, engolint saliva i pensant que tornàvem a entrar en un altre malson, quan encara eixíem del túnel de la dictadura. Aquella jove casada amb un anarquista em va deixar prop del carrer Anton Martin on vivia, al costat del camp del Llevant de la Malva-rosa. No se’m va ocórrer en cap moment anar a posar-me davant dels tancs –com a Praga del 68 o a Tiananmen 20 anys més tard– ni a veure què passava al centre de València, perquè com havia avisat Garcia Roca i havíem acordat els educadors, el més important era protegir els infants, donar sensació de ‘normalitat’, no donar-se a conèixer perquè no els passara res ni a ells ni a nosaltres.  A l’endemà teníem la visita al ginecòleg de l’Hospital Clínic perquè la meua companya, de llavors, estava embarassada de la que –en nàixer- seria la nostra filla Amaranta, no teníem seguretat social ni segur mèdic i ens preocupava perdre una visita que havíem aconseguit gràcies a contactes amb les dones feministes de la Llibreria Dona, actual llibreria Railowsky, al carrer del Gravador Esteve.

A casa, informàrem els infants sense alarmar-los, sopàrem i els gitàrem com tots els dies esperant que l’endemà es recuperara la ‘normalitat’ democràtica i després de sopar, vingueren uns amics -estudiants de Belles Arts– que vivien als xalets de primera línea de platja, prop de l’Institut Isabel de Villena, perquè no tenien TV i deien que anava a eixir el monarca a informar del què passava; ens posàrem a esperar que isquera davant la televisió i se’ns féu molt llarg, interminable, etern. No recorde si fou prop de les 12 de la nit o més tard quan va eixir, el que recorde és que no enteníem perquè es retardava tant a eixir i en manifestar que estava en contra del colp d’estat que s’havia iniciat pretextant el seu nom com a salconduit. Més val tard que mai, però no em va semblar cap “cavaller” ni cap “monarca universal”, ni cap “salvador”; lògicament, em va agradar que eixira, fou com tornar a respirar de nou a gust, sense un sobresalt que et trenca l’alé i et gela el cor, però no enteníem perquè s’havia retardat tant a no ser que estiguera barallant què és el que li convenia més a la seua família com a Casa Reial. Després han dit que tenia entrebancat l’accés a TV, que havien sorgit problemes per desactivar el colp en algunes regions militars, però ningú ens va llevar de sobre la sospita que s’haguera pogut evitar el colp d’estat, que s’haguera pogut desactivar més ràpid, que es va estar jugant amb les nostres vides com si fos una partida de cartes o un negoci al millor postor. El secret del sumari durant tants anys tancat i barrat, encara activa més les sospites que les coses no estigueren gens clares, que potser participà l’entorn del monarca activant-lo i després desactivant-lo per legitimar-se com a rei de “tots els espanyols”; algun dia potser se sabrà. La seua manca de legitimitat –per estar posat a dit pel dictador Franco– junt als poders atorgats potser el féu intervenir massa en política, posant i traient a Suárez, en l’ingrés a l’OTAN, etc. per consolidar-se com a monarca que simbolitza la ‘permanència’ de l’estat, tant en dictadures com en “democràcies”; la seua intervenció davant el 23F eixint a dir el que va dir, era el que li tocava fer, era allò propi del seu ofici; li pagàvem –massa bé- perquè fes el que va fer desactivant el colp militar d’estat, que potser havia propiciat una mica amb comentaris desafortunats i agosarats contra Suárez i a propòsit del terrorisme d’ETA, mentre morien torturats alguns membres d’ETA a les comissaries, com suggereix Cercas a Anatomia d’un instant… No em va semblar que calguera agrair-li res ni demostrar-li cap reverència ni submissió al cap d’un exèrcit espanyol que sempre s’han crescut reprimint a la seua pròpia població indefensa, lluitant per defensar els privilegis dels més rics i poderosos, impedint la independència de les colònies al nord d’Àfrica, a Amèrica, a Filipines i de les ‘colònies’ al si de l’estat espanyol, la diversitat de nacions que no són reconegudes i són tractades a la manera colonial per l’estat.

Efectivament, el seu paper als darrers anys, ens ompli de vergonya aliena, amb la presumpta implicació en els negocis bruts del gendre Urdangarin, a qui va facilitar contactes amb Francisco Camps i Rita Barberà al seu propi palau de la Zarzuela  com s’ha dit a la premsa reiterades vegades, tot i que els implicats ho neguen. Els seus negocis en la penombra als anys vuitanta i noranta del segle passat i el que portem d’aquest segle, amb els empresaris de la bombolla especulativa, els Albertos, Javier de la Rosa, Mario Conde, Prado y Colón de Carvajal, les monarquies d’Aràbia Saudita, del nord d’Àfrica o  les dictadures i les repúbliques d’Amèrica Llatina, etc., l’han fet sospitós d’enriquir-se il·lícitament aprofitant la impunitat i inviolabilitat “constitucional”.  El que s’ha publicat el respecte i la consideració que li mereixien els colpistes del 23-F, el dictador que el va posar, etc., altres afers de tipus més personal,  i l’aforament exprés a final de juny de 2014, després d’abdicar, com si fos un monarca medieval, per tal que no siga imputat per un tribunal ordinari , tot plegat sembla molt impresentable.

Però sembla que és allò propi de qualsevol monarquia, tot i que es remarque que es tracta d’una monarquia “parlamentaria”…  Com més es remarca, al meu parer, més sospitosos apareixen i més perden la seua legitimitat, perquè monarquia i parlamentarisme, al nostre context històric, no han casat ni s’han conciliat mai o quasi mai; la monarquia ha estat sempre lligada a la corrupció, al militarisme, als colps d’estat, a les dictadures, a l’absolutisme i a l’antidemocràcia.

El “por què no te callas? dirigit contra Hugo Chávez, en una cimera Iberoamericana a principis del segle XXI, se li ha tornat com un bumerang en contra, després de la cacera d’elefants a Botswuana i altres afers, convertit en un “per què no et retires?” Han sigut dos o tres anys de calvari i martiri col·lectiu, de degradació corruptiva i de declivi irreversible d’una monarquia i d’una ‘democràcia’ que camina amb crosses i tremolosa, que trontolla a punt de caure. Perquè després d’aquells episodis vergonyants, la seua ‘legitimitat’ estava per sota terra, tot i que van intentar solucionar-ho amb aquella oració: “Lo siento mucho, me he equivocado, no volverá a ocurrir”. Si va anunciar l’abdicació, el 2 de juny, era perquè totes les enquestes indicaven que estava dessagnant la monarquia, la seua i la futura del seu fill, Felip VI, que ha començat la seua reial web distingint i separant entre el català i el valencià, com dues llengües diferents, al costat del gallec i l’euscara, per contribuir al fraccionament de la nostra llengua i cultura catalana, segons ens informava en una carta l’escriptor i autor teatral, Manuel Molins, que li havia enviat una felicitació demanant-li una mica de nivell universitari i de dignitat, perquè aquesta divisió va en contra del diccionari de la RAE, de l’IEC, de l’AVL i de tot el que explica el professorat de català i els mestres d’escola valenciana; potser, fa això el monarca actual, seguint les lliçons lingüístiques del seu pare que va proclamar amb molta barra  “nunca fue la nuestra, lengua de imposición”. Caldria dir-li a l’actual monarca que fraccione també l’argentí del castellà, l’andalús del castellà, el riojà del manxec, l’extremeny del santanderí, si no està discriminant i contribuint a desfer i trencar una llengua necessitada de protecció, de promoció i del suport perquè unitat i increment del seu ús social vagen de la mà i no atacats pels qui legalment i constitucionalment estan en l’obligació de defensar-la, promoure-la i desenvolupar-la, com marquen les lleis en ‘vigor’ i les sentències dels tribunals que reconeixen la unitat de la llengua catalana, és a dir, com, allò que s’anomena ‘valencià’ i català és la mateixa llengua.

Perquè quasi ningú dubta –fora de l’aristocràcia més rància i sectors d’extrema dreta- que l’entrada a la Casa Reial d’una ‘plebleia’, “com nosaltres”, és un fet globalment positiu -posem per cas en comparació amb els comentaris de l’ex reina Sofia, fa pocs anys, dient que li molestava la demostració de l’Orgull Gai perquè ho considerava “fora de lloc” (La Reina muy cerca, Pilar Urbano). Ara Felipe i Letizia inviten a la presidenta de FELGTB, del col·lectiu gai, lèsbic i transsexual, per esmenar les errades anteriors i modelen la seua imatge amb gestos més d’acord als nous temps. No obstant això, en afers lingüístics, en comptes de defensar la unitat i la vitalitat i l’extensió del ‘valencià-català’, el distingeix i el separa del català avalant un procés de disgregació nefast que duu a l’aniquilament, com separar el gallec, del portugués i brasiler; si volia fer servir una fórmula inclusiva per fer explícit el valencià haguera pogut fer servir la fórmula català-valencià o català-valencià-balear, que va fer servir el diccionari de mossèn Alcover i Francesc de B. Moll. Inclús haguera pogut incloure l’asturià com una llengua a fomentar, però no el valencià separat del català -que defensa l’extrema dreta- quan es tracta d’una variant diasistèmica de la llengua catalana; en cas cap una fórmula fraccionadora, divisòria i confusionista, que esperem rectifiquen sàviament el més aviat.

Si fa el que li pertoca, en una societat democràtica i adulta, tindrà el nostre respecte i guanyarà credibilitat, si -pel contrari- no fa el que li pertoca i s’espera d’un monarca ‘constitucional’ i universitari, farem tot el possible –democràticament- perquè aquesta monarquia dure el menys possible i puguem triar el cap d’estat mitjançant el vot de la ciutadania. En defensa pròpia, com diria Jacint Verdaguer.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER