El nucli dur de la Plana (1). Una visió de conjunt

Josep Sorribes

Arriba a la fi el nostre periple per la Plana. En principi és normal que el lector  espere un tractament  específic de les quatre ciutats que ens en manquen: Vila-real, Almassora, Castelló i Benicàssim. Tanmateix,  hem optat per fer un tractament a mitjan camí entre la consideració general (el nucli “dur” de la Plana) i l’atenció més particular. Per què? Doncs perquè, per un costat, els termes de Vila-real, Almassora i Castelló conformen una vertadera conurbació on sovint no se sap ben bé on es troba ú, car afortunadament les “divisòries” del termes municipals no adopten la forma de murs visibles i el plànol cadastral no és mai un exemple de claredat. I per un altre costat, a més de la conurbació “física” entre aquests tres municipis, el nivell de fluxos i interaccions  és  més elevat que el que es pot trobar al conjunt de l’Àrea Urbana de Castelló (AUC) degut a la proximitat. On caldria posar la tisora i com explicar un sense els altres?

Es podria objectar amb una certa dosi de raó que això pot ser vàlid per a la triada citada…  però i Benicàssim?  Doncs perquè, al marge de l’acudit (“els de Benicàssim són els de Castelló en pantaló curt”), el que és cert és que a Benicàssim, tots els “que tenen possibles” de Castelló  i part de la Plana (al segle XIX ja començaren a instal·lar-s’hi els “notables” de València a Las Villas) tenen casa, amb el permís del Madrigal i la Perreta (altres dos destins desitjats). A hores d’ara, Benicàssim és una mena de prolongació turística de la populosa i industrial aglomeració próxima, per la qual cosa no sembla desgavellat afegir aquesta ciutat a la triada.

Com que la nostra visita fou necessàriament “selectiva”, aprofitarem la narració dels viatges per a parlar de coses interessants  ja siguen d’un o un altre municipi. Finalitzada la descripció farem una mica d’anàlisi comparativa i després, això sí, tornarem sobre qüestions no tractades que afecten de forma singular a cadascun dels membres del quartet. Un mètode  narratiu arriscat però que, si més no, caldrà provar i confiar que el lector no es perdrà entre tantes anades i vingudes.

Estem doncs al nucli “dur” de la Plana perquè Borriana, com hem vist, tot i donar el nom a la comarca (les Planes de Borriana) i ser  la ciutat  antiga més important de l’àrea, va una mica per lliure  i  exigia un  tractament singular. Com que Daniel Gozalbo  fou el nostre qualificat cicerone al llarg de dos matins (24 d’octubre de 2013 i 1 de febrer de 2014) paga la pena seguir les passes  de la  nostra visita sense oblidar per un instant que hi ha un fum de coses que haurem d’afegir després per tal de complementar allò que els nostres ulls i/o les extenses explicacions de Daniel Gozalbo (nascut a Costur, alcalde de Castelló entre 1987 i 1991, coneixedor com pocs del terreny i dotat d’un sentit comú que és difícil no compartir) no arribaren a copsar. Perquè el viatge, com ja hem dit, fou  necessàriament selectiu.

Començaré per tant per resumir el fruit que, acompanyat per Mario i Ferran en les dues visites, vaig treure del mestratge de Daniel. Havíem quedat el primer dia a la plaça de l’Ajuntament de Vila-real. Deixàrem el cotxe a l’aparcament d’una plaça dominada  per una gran i sorprenent escultura amb un ample voladís que havia estat -com no– objecte de polèmica. A un costat de la plaça es divisaven els arcs gòtics primitius de l’antiga plaça. Pujàrem a l’Ajuntament, on havíem quedat amb Emili Obiol, company de geografia i de l’Institut Interuniversitari de Desenvolupament Local (IIDL) i regidor tot terreny de l’actual govern d’esquerres de la ciutat. Com sol passar haguérem d’esperar més de mitja hora perquè a Emili li creixien els problemes per minuts.

Al final ens reunírem els quatre en un despatx on Emili Obiol, amb l’ajuda de dos plànols ens explicà la dinàmica recent de la ciutat presidida, com no podia ser altrament, pel boom immobiliari, l’expressió més clara del qual era, sens dubte, el gran polígon residencial desenvolupat a l’est / sud-est del nucli urbà consolidat. Un  macro- PAI  que “Residencial Solaes” volia “duplicar” en l’àrea oest amb usos residencials i industrials però que la crisi s’encarregà de desar al calaix. La conversa amb Obiol girà de tota manera, cosa significativa, en torn a la polèmica que des de feia temps es mantenia amb Castelló  sobre  el traçat de l’accés sud al Port i la localització  de l’estació intermodal ferroviària. Un accés que, em tem, haurà d’esperar millors èpoques vista la gran retallada en la inversió pública dels darrers anys.

La polèmica es pot resumir en un traçat en diagonal Vila-real- Port (que afecta molt els terrenys agrícoles) i una localització de l’estació pròxima al Serrallo o bé un traçat molt complicat en forma de  “4”  que travessa àrees denses però que permetria ubicar l’estació a l’est de Vila-real i donar servei a tot el districte del taulellet. Sense prendre partit (seria imperdonable) crec que la cosa va per a llarg  i que la polèmica el que sí que fa palès és que  la relació entre Vila-real i Castelló està lluny de l’esperit de col·laboració, malgrat la conurbació de fet.

En acabat la conversa tornàrem al carrer, carregats, això sí, amb un gruixut llibre sobre la ciutat editat pel darrer govern del PP presidit per un vell conegut, J. J. Rubert. Un volum que, vaig pensar al principi, contindria una bona dosi d’autopropaganda però que al final resultà un magnífic llibre que tindré ocasió de comentar i utilitzar.

Mentre esmorzàvem en un bar pròxim, Daniel Gozalbo començà a omplir-nos d’informació  variada tan divertida com útil. La primera revelació és que a Castelló als de la ciutat de València ens coneixen com valencianets (tal vegada pel protagonisme assolit per les Normes de Castelló i la seua vinculació als intel·lectuals castellonencs dels anys 20) i que la gent de Castelló (o els seus caps  pensants) estan molestos per l’excessiu centralisme  de la Generalitat sorgida  el 1983 que fou  incapaç de descentralitzar de forma eficient  les instàncies de decisió i que es limità a obrir una “oficina”  a Castelló. Daniel també es queixà del desastre de Bankia i dels efectes col·laterals que estava tenint a la Fundació Caixa de Castelló, que en limitaven molt les possibilitats d’actuació. Uns acudits sobre Borriana i l’anècdota de les olives de la zona conegudes per “villalongues” (no per ser cap varietat sinó per la gran plantació que féu Ignasi Villalonga) donaren fi a la conversa de l’esmorzar

Agafàrem el cotxe i començarem un  peculiar periple en  què Daniel ens mostrà allò que considerà més rellevant. Es dirigírem cap a la ronda nord (possibilitada pel soterrament de les vies del ferrocarril) i  deixàrem a l’esquerra la Universitat Jaume I. Una mica més  avant poguérem visitar el que probablement  és el desficaci més gros de la bombolla immobiliària a Castelló: el conjunt conegut com “Boera”, una gran promoció d’edificis de qualitat, perfectament urbanitzat i que es finalitzà quan la crisi ja s’havia fet present. El resultat, un percentatge d’ocupació baixíssim i sols algunes vivendes llogades ací i allà a uns preus irrisoris (crec que uns 300 euros mensuals), la qual cosa ha servit per a afonar el mercat del lloguer a Castelló. Els Boera, industrials de Barcelona vinculats a la Vda. de Gimeno sembla que havien alçat  el complex sense  recórrer en gran mesura al finançament bancari. Una ruïna.

Continuàrem després per la ronda nord fins arribar a una carretera estreta i no massa ben asfaltada que envolta el nucli urbà de Castelló pel nord i que deixa a la dreta el problema més  greu de Castelló: la marjaleria. De la marjaleria i les seues desventures  se’n podria escriure un llibre. Una zona humida (primer era una llacuna i després arrossars) que ocupa l’espai  intermedi entre Castelló i el Grau i que ha estat  utilitzada irracionalment, des de fa dècades, per a donar cabuda (a data d’avui) a més de 6.000 cases. Pel que ens explicà Daniel, el govern d’esquerra que ell presidí tractà de “limitar” el creixement de la marjal amb moltes dificultats i oposició. Optaren per desenvolupar  el nord de la ciutat aprofitant el soterrament de les vies (i la instal·lació d’El Corte Inglés, entre altres) i la ubicació de la Universitat Jaume I. En canvi, la dreta sempre ha defensat el desenvolupament de la Marjal (on hi ha més de 50 mini-PAI’s)  i l’ha utilitzat com a banderí electoral. Defensen la “fusió” de Castelló  amb el mar i el resultat no pot ser més desastrós. Un passeig per la marjal diu més que mil paraules. Un mix de vivendes amb pretensions  i vivendes ja antigues i obsoletes. Unes i altres necessitades de  l’invent dels “caragols hidràulics” per a lluitar contra les variacions de la capa freàtica. Una urbanització  deficient i caòtica  amb carrers sense continuïtat i atzucacs. Una catàstrofe urbanística i mediambiental de molt difícil –per no dir  impossible- reversió.

Afortunadament, la depressió que ens produí la marjaleria es va veure compensada per una  sorpresa agradable: l’antiga però molt digna urbanització de l’àrea del Pinar (similar quan a edafologia al Saladar de Borriana) on la residència (de densitats molt moderades) conviu amb molts espais públics. Hi hagué pressió popular i l’Ajuntament  acordà la urbanització amb un grup basc (el nom del qual no he pogut esbrinar) que també féu un altra urbanització d’interès a Alcossebre.

Una de freda i una de calenta, i una altra de freda. Així anava la cosa. Després de veure el Pinar, la urbanització de la Platja d’Almassora  dóna ganes de plorar. Una urbanització de molt baixa qualitat, carrers estrets i sense equipaments. De molt recent factura,  molts habitatges ja mostraven el pas del temps, prova evident de la construcció accelerada i la improvisació. Per si el desastre  no fóra prou, el darrer carrer que confronta amb el terme de Castelló (el Camí de la Ratlla), tan estret o més que la resta (hi caben dos cotxes en sentit contrari?), deixa veure a menys de 200 metres els dipòsits del Serrallo. Una bomba de rellotgeria. Visca la normativa de seguretat! Una vertadera llàstima, perquè la magnífica platja d’Almassora (amb el monument al Meridià de Greenwich al bell mig del passeig marítim) es mereixia altra cosa. Però, una vegada més, es fa palesa no sols l’absoluta  manca de criteri dels governants locals sinó la manca de qualsevol voluntat de tractament conjunt de l’espai de la Plana. Cadascú per a d’ell, que ve a ser  una consigna de País…

Com que segurament hauríem pecat molt, després de la platja d’Almassora ens esperava un altre paisatge d’impacte: la promoció de vivendes socials de l’Estepar, bon nom sí senyor. El tema mereix un petit preàmbul. A la ciutat de València els “grups” són edificacions de la postguerra fetes per Regiones Devastadas, la Obra  Sindical del Hogar, l’Església etc… que tenen una tipologia prou repetitiva: elevat nombre d’habitatges, illa tancada, localització perifèrica. El llibre d’Azcárraga i Peiró (J. M. Azcárraga i Joan Peiró, Renta Limitada. Los grupos de viviendas baratas en la Valencia de la posguerra 1939-1964, UPV, 2008) és un excel·lent treball que en dóna una àmplia i valuosa informació. En canvi a Castelló, a Almassora i a Vila-real els “grups” són conjunts d’habitatges de localització perifèrica, baixa densitat i ínfima qualitat. En molts casos es pot parlar de barris de barraques. Vicent Dualde estudià ja fa anys el fenomen de la urbanització marginal a l’àrea urbana de Castelló (V. Dualde Peña, La urbanización marginal en el àrea urbana de Castellón, Edicions Alfons el Magnànim, 1987):  seixanta-tres “grups” a Castelló amb 4.230 habitatges, cinc “grups“ a Almassora amb  550 habitatges i  set “grups” a Vila-real amb 1.289 habitatges. En total setanta-cinc “grups” amb 6.069 habitatges, on hi residia en el moment de l’estudi al voltant del 19% de la població de les tres ciutats.

Dit això, a nosaltres ens tocà en sort visitar un dels “grups” més importants de Castelló, el Grupo del Perpetuo Socorro localitzat a la vora del “barranquet“, on els signes de barraquisme i població marginal són evidents. Doncs, com que mai aprendrem, alguna ment il·lustre decidí construir al nord del “Grupo” un “magnífic“ conjunt d’habitatges socials. De ghetto en ghetto i anar fent. Diversos blocs de gran capacitat –buits, és clar- i un aparcament subterrani de tres plantes en el subsòl de tot el complex són un monument a l’estultícia. En comptes de reubicar  la població de baixa renda en barris de renda mitjana (nous o no), es “resol” el problema reproduint un hàbitat que, d’entrada, segrega als seus habitants.

Com ja se n’adona el lector, d’emocions fortes no ens en mancaren. Una de les darreres abans d’agafar camí de Benicàssim fou l’espectacular pont estil Calatrava  que han col·locat en el traçat del polèmic TRAM (volen fer-lo passar pel mig del Parc de Ribalta, els molt cafres) que duu a la Jaume I. Un gran i car pont per a “salvar” un petit barranc de no més de 10 o 12 metres quan la llum del pont supera els 30. Un despropòsit que frega el ridícul. Paga la pena  anar a Castelló  sols per a veure  l’animalada enginyeril. Les males llengües diuen que  tenien un pont que “sobrava” i calia col·locar-lo en algun lloc.

Després de l’aparició, ens dirigírem cap a Benicàssim  però paràrem a esmorzar (era el segon viatge) en un lloc popular i emblemàtic: el Perrico, sempre ple i amb bon gènere, especialment de saladures. No ens hi entretinguérem massa perquè Francesc Colomer ens esperava a Benicàssim… Colomer, també dedicat a la cosa pública, tenia poc de temps i molta presa i ens explicà a corre-cuita les desventures urbanístiques de què després parlaré  i encara tinguérem temps de fer una curta passejada pel congestionat carrer principal i per la platja de les Vil·les.

Fins ací el resum dels dos matins que passàrem en companyia de Daniel Gozalbo. Com ja diguérem al principi d’aquestes ratlles, els llocs visitats eren sols una selecció -encara que profitosa i significativa- que no ens lliurava de parlar amb més detall dels quatre nuclis urbans  implicats en aquest capítol.

Abans de parlar de singularitats sembla adient fer una mica d’anàlisi comparativa tant de les estadístiques disponibles com de la base productiva dels quatre nuclis. Com que les xifres sempre són una mica embafadores, he inclòs un quadre annex i pot ser útil fer-hi una ullada prèvia.

Pel que fa a les dades estadístiques disponibles, la demografia presenta  alguns trets  i algunes variacions interessants. Els quatre municipis han  augmentat sensiblement la seua població entre 1996 i 2012 amb increments de l’ordre del 32% a Castelló, el 29% a Vila-real, el 60,29% a Almassora i el 89,18% a Benicàssim. En els quatre municipis l’aportacióimmigratòria ha estat el principal responsable de l’augment perquè partint de xifres inferiors a l’1%  el 1996 a Castelló i Vila-real i inferiors al 5% a Almassora i Benicàssim, el percentatge de població estrangera ha assolit xifres del  21,18%; 15,22%; 19,23%  i 19,96%, respectivament.  D’una altra banda, l’atur  presenta a partir de 2008 un notable increment als quatre municipis (entre tres i quatre vegades més), amb un protagonista destacat a Benicàssim (el sector serveis) mentre que als altres tres casos, la construcció, la indústria i els serveis se’n reparteixen, per aquest ordre, la responsabilitat.

Pel que fa a la qüestió de la hisenda, en primer lloc,  el pressupost per habitant (en euros constants, és a dir, descomptant la inflació) baixa lleugerament  en els quatre casos entre 2002 i 2012. A Castelló (681 – 610), a Vila-real (668 – 536), a Almassora (676 – 532) i  a Benicàssim (1352-955). Cal destacar, tanmateix, que el pressupost per habitant a Benicàssim duplica el de la resta, que està al voltant dels 600 euros. Si la davallada del pressupost per habitant és moderada no passa el mateix amb la inversió (euros d’inversió real per habitant) que tot i que és una variable més inestable (les variacions entre anys poden ser importants), experimenta de tota manera un brusc descens entre 2002 i 2012  degut a la caiguda dels anys de la crisi. Les xifres són prou aclaridores: 29 -15; 10,2 – 8,7;  5,4 – 0,5 i 4,9 – 0,4, respectivament. Aquesta és una dada especialment greu perquè amb una inversió real tan reduïda ni es poden atendre noves necessitats ni evitar l’obsolescència de les instal·lacions existents. Per últim, el comportament del deute viu per habitant  entre 2008 i 2012 presenta variacions més significatives. Un increment moderat a Castelló (337 – 496), un lleuger descens a Almassora (280 – 251)  i dos casos extrems: l’augment (preocupant) de Vila-real (82,6 – 436)  enfront del descens de Benicàssim (714 – 558). Com a referent  paga la pena recordar que el deute viu per habitant a València ciutat  estava el 2012  en 846 euros constants i a Gandia (una de les ciutats del País més endeutada) en 1.517 euros constants. Vist l’atur existent  i les xifres de deute viu hi ha un marge no aprofitat d’inversió pública que hauria de dinamitzar l’activitat productiva.

Si, en tercer lloc, parlem del “territori” hi ha dues variables  d’interès que cal tindre en compte. La primera n’és el creixement dels habitatges  principals i no principals (secundaris i desocupats)  entre els censos de 1991 i 2011. A Castelló els primers creixen en 27.000 unitats (més del 50% de l’estoc existent el 1991)  mentre que els no principals  augmenten en  5.000 unitats (un 30%). A Vila-real  els augments son de l’ordre de 8.000 (prop del 65% de l’estoc) i de 2.300 (també un 30%). A Almassora els increments són forts en habitatge principal (es duplica l’estoc inicial de 4.790) i també en habitatge no principal (un 66% de l’estoc inicial de 3.006). La singularitat l’aporta en aquest cas Benicàssim per dues raons: la primera és que, com era previsible, l’especialització turística es reflecteix en que ja el 1991 els habitatges no principals (14.389) eren molt superiors als principals (1.976). La segona dada sobta una mica: entre 1991 i 2011 els habitatges principals augmenten en 5.000 unitats i escaig mentre que els no principals experimenten un lleuger descens (de 14.389 a 13 .752). Al remat  l’increment global del nombre d’habitatges és tan sols de 4.574 (un modest increment del 25%), que contrasta molt amb el fort creixement demogràfic experimentat. És possible que hi haja alguna errada als censos però caldria investigar-ho.

Per últim, l’augment del sòl artificialitzat (és a dir  reconvertit de rústic a urbà d’usos diversos, no necessàriament ni exclusivament residencials) està dins de la tònica general. A Castelló, l’increment entre 1990 i 2006 és fort (1.107 Ha. noves) mentre que entre 2006 i 2011 s’alenteix molt el creixement (sols  214 Ha. afegides). A Vila-real els increments són de 600 i 145 Ha. respectivament, mentre que a Almassora les xifres parlen de 510 i 68. Increments tots ells que estan entre el 100 i el 200% del sòl artificialitzat existent el 1990. De nou Benicàssim dóna la sorpresa: menys de 100 Ha. noves sobre una xifra inicial de  735 Ha. Per a una ciutat  molt dinàmica en termes de població (de 9.913 hab. el 1996 a 18.753 hab. en 2012) les dades tornen a ser una mica sorprenents.

Parlem ara de l’estructura productiva dels quatre nuclis. Deixant de banda la persistència d’una agricultura taronjaire , el que ens interessa és veure el grau d’especialització al sector de la ceràmica i la dependència del model de creixement respecte d’aquest sector. Segons l’estudi ja esmentat de Vicent Budí (al capítol “El districte industrial del taulellet”), l’Alcora, Almassora, Castelló de la Plana, Nules, Onda, Sant Joan de Moró i Vila-real  representen el 85% del total de l’ocupació al sector ceràmic en el conjunt dels 25 municipis del districte. En aquests set municipis, el pes relatiu de la indústria ceràmica sobre el total de l’ocupació municipal és d’un 25% aproximadament a Vila- Real i Almassora,  però sols d’un 3 o 4% a Castelló, mentre que  Benicàssim no hi compta. És a dir,  es constata que la base econòmica de Castelló i més encara de Benicàssim descansa en el sector terciari mentre que Vila-real i Almassora  conserven un perfil més nítidament industrial tot i que la seua economia no depèn tant de la ceràmica com a Sant Joan de Moró (el 80%), l’Alcora (el 60%) o Onda ( el 39%).

La presència del sector ceràmic té, és clar, noms i cognoms  Si recorrem al cens d’ASCER, és sense dubte Vila-real la ciutat que  té un bon nombre d’empreses conegudes i reconegudes al seu terme municipal: ARGENTA CERÀMICA SL, KERAMEX SA, MAINZU, NOVOGRES, PORCELANOSA SA, ROCERSA, TOGAMA SA, VENIS SA, etc… PORCELANOSA és sens cap mena de dubte el vaixell insígnia de Vila-real i l’empresa més coneguda per la seua insistent i agressiva publicitat en la qual no falten actes de glamour com la recent celebració del casament d’una filla de Colonques al Palau de les Arts de València o la celebració d’actes de lliurament de premis a arquitectes i interioristes al Casino del carrer d’Alcalá  de  Madrid, esdeveniments on es pot trobar el bo i millor de cada casa. Això per no parlar de la ja històrica relació televisiva amb Isabel Preysler o la més recent  del mateix príncep Carles d’Anglaterra en un acte promocional de l’empresa.

A Almassora destaca sense dubte la presència de PAMESA (http://www.pamesa.com/quienes-somos/s8) vinculada inicialment  a Fernando Roig fins que la seua dedicació al futbol, a la Fórmula 1 i al sector del gas natural derivà en la venda de l’empresa (http://elpais.com/diario/2007/06/05/cvalenciana/1181071097_850215.html) que continua sent una de les empreses líder del sector. A més de PAMESA, a Almassora hi trobem THESIZE, TERRACOTA PAVIMENTOS DE GRES SA, AZULEJERA ALCORENSE  o GRES FORT SA. Per últim a Castelló, malgrat el feble pes relatiu del sector  es localitzen empreses com ara CE.VI.CA. SL, FRONTI CERÁMICA SL, GRESPANIA SA, MARAZZI ESPAÑA, ONEKER o TAU CERÁMICA.

Una vegada esbossat com va anar el viatge pel nostre quadrilàter, comentades les xifres estadístiques disponibles i valorada l’especialització  productiva de cada un dels nuclis urbans resta pendent, com dèiem adés, un comentari singularitzat sobre allò més rellevant de cadascuna de les quatre ciutats. Una tasca no precisament fàcil, perquè la informació sol ser tan àmplia com gran el perill d’avorrir al lector amb un excés de detall. Tanmateix com que risc i premi solen anar associats ho intentaré amb humilitat i bona fe. Arribats en aquest punt crec que paga la pena tornar a estructurar el relat i abordar per separat les quatre ciutats perquè, com sempre, malgrat la forta proximitat i els trets comuns, hi ha un fum  de  singularitats. Cada ciutat és un producte històric i social únic  i irrepetible i  d’això  no se’n pot fugir.

Però tot això ho veurem en el següent lliurament d’aquest treball dedicat al “nucli dur” de la Plana.