Relleu en les elits valencianes?

elits valencianes

Gustau Muñoz

Fa uns vuit mesos, cap a l’octubre de 2013, hi hagué a València un dinar molt singular entre el llavors príncep Felip i catorze representants d’allò que se’n sol dir “la societat civil” valenciana. Paco Cerdà en va donar àmplia ressenya, molt documentada, al diari LevanteEMV del 19 de juny de 2014. Segons la crònica s’hi va poder “parlar de tot i amb total llibertat”. El príncep, l’avui rei Felip VI, estigué molt amatent i simpàtic en tot moment. Com no podia ser d’una altra manera, tothom content i satisfet.

Més interessant que l’acte com a tal sembla, però, la composició de la delegació valenciana, per dir-ho així. El cervell estratègic de tot plegat fou Manuel Broseta Dupré. No pas un qualsevol. Fill del prohom Manuel Broseta, directiu del bufet Broseta Advocats, president de la Fundación Conexus (per enfortir vincles amb Madrid) i… president del Consell Social de la Universitat de València. “L’advocat del poder”, n’ha dit Adolf Beltran. Sens dubte la jugada presentava dificultats, perquè es tractava d’un contacte entre les elits socials i econòmiques valencianes i el futur rei, en un moment en què les elits valencianes de sempre estan en hores molt baixes. Broseta Dupré miraria al seu voltant i no tindria més remei que descartar un nom darrere de l’altre. Hauria estat de molt mal gust convocar un àpat amb una nòmina farcida d’imputats. I és que, sí, en aquesta situació es troben molts que haurien estat fins fa quatre dies candidats a aquesta mena d’encontres, com el notari Carlos Pascual, l’empresària Agnes Noguera, el president del Port Rafael Aznar, l’expresident de Fira València Alberto Català, etc., etc., etc. I no parlem ja de la casta política lligada al PP que ha governat des de fa vint anys, delmada i poc presentable, amb un peu als jutjats.

Llavors el cervell estratègic apuntà a les noves generacions, també per trobar-hi una sintonia d’edat. I hi va convocar: Ramon Esteve, arquitecte; Quique Dacosta, cuiner; Mariano Duran, degà del Col·legi d’Advocats; Antonio Arias, Surbus Grup de Transport; Hortensia Roig, Mercadona; Quico Catalán, del Llevant U.E.; Ángela Pla, editora de “Valencia City”; Ana Colonques, Porcelanosa; Isabel Burdiel, historiadora; Carlos Bertomeu, Air Nostrum; Santiago Postiguillo, escriptor; Enrique Ponce, torero; Vicente Garrido, president del Consell Jurídic Consultiu.

Un conjunt ben curiós, on predominava clarament el component empresarial i de l’entorn jurídic, amb afegitons folklòrics com el torero o el suposat escriptor, el cuiner i Vicente Garrido, l’íntim amic de l’expresident Camps (que tingué una inefable intervenció en la tònica de denunciar la mala imatge de la Comunitat Valenciana, immerescuda segons ell, associada a la corrupció i el malbaratament).

Un grup “interessant, però no representatiu”, ha dit la historiadora i catedràtica de la Universitat de València Isabel Burdiel, la veu més sensata i seriosa en tot aquest afer, com es dedueix de la crònica del Levante.

No sé fins a quin punt “no representatiu”, almenys del món dels diners, perquè sí que hi eren presents representants destacats -en aquest cas sobretot destacades- del teixit empresarial valencià (Mercadona, Porcelanosa, Air Nostrum), un teixit a hores d’ara en reconfiguració i desarborat. I una dada significativa, per primera vegada no assistia a un encontre d’aquestes característiques un representant de la família Noguera. Relleu d’elits.

Quina imatge transmetrien? Es pot imaginar que una imatge passada a través d’una lent deformant. Moltes veus deleroses de continuar ofrenant glòries a Espanya, això sí. Però de tots aquests, qui podria representar la cultura valenciana que s’expressa en valencià (o la cultura sense més, amb l’excepció de la historiadora Isabel Burdiel)? Algun dels presents parlava valencià? Algú era representatiu de tot aquest nervi de la recuperació cultural i lingüística que ha marcat el País Valencià modern, i que és malgrat tot una realitat indefugible? Des d’aquest punt de vista el grup tampoc no era gaire “interessant”.

Deixant a banda altres consideracions, una convocatòria socialment i culturalment molt esbiaixada que ni de bon tros podia transmetre una imatge autèntica de la realitat i el futur d’aquesta terra. Un intent, en qualsevol cas, i no ha estat l’únic darrerament, de donar-li voltes a un relleu d’elits en circuit tancat.

 

 

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER