A propòsit dels resultats electorals de maig a Castelló

ParlamentEU

Vicent Usó

Semblava impossible, fa uns anys, que l’entramat que sustentava la primacia electoral del Partit Popular en terres de Castelló s’ensorrara. Semblava impossible, entre altres coses, perquè la de maig passat no era la primera convocatòria en què les enquestes –que sempre acabaven incomplint-se- anunciaven que el tomb era possible i que el Partit Popular deixava d’ostentar les majories insultants de què havia gaudit per aquestes comarques. Unes majories fonamentades no tant en una proposta ideològica com ara en la propaganda, en una hàbil manipulació dels sentiments de certs sectors de la població, en una gran capacitat d’imposar el seu discurs als altres partits, en el control descarat de molts mitjans de comunicació, públics i privats, i en un aspecte molt més subtil i d’enorme calat: un vast entramat de complicitats que, a diferents escales, havia lligat la sort de moltes famílies al domini de les institucions per part del PP. Una estratègia que Carlos Fabra, hereu d’una família de cacics, dominava millor que ningú.

Semblava impossible, però la crisi econòmica, la insolvència de les administracions, la insensibilitat del govern popular de Madrid i la difusió del sentiment que molts dels fangs en què viu enfonsada tanta gent són conseqüència de les pluges ostentoses, caríssimes i interessades que han provocat els dirigents populars valencians en les darreres legislatures, més que no l’èxit del discurs dels opositors, han provocat una caiguda històrica dels vots del PP: 46.180 paperetes menys que en les eleccions europees de 2009, que vol dir que prop d’un 42% dels seus votants d’aleshores no els ha renovat la confiança. Un bac de dimensions colossals, que el fet d’haver sigut el partit més votat no mitiga en absolut. Tot un símptoma, per bé que les extrapolacions no siguen automàtiques, del que poden perdre en les pròximes eleccions autonòmiques.

I el problema, per als dirigents populars, és que no es tracta només d’un vot puntual de càstig i per tant relativament senzill de recuperar. Al contrari, els resultats constaten que el moll de l’os de l’estructura en què se sustentava la primacia del PP comença a ser rosegat per les circumstàncies. Fins i tot en llocs com la Vall d’Alba, el poble on ve exercint d’alcalde des de fa molts anys Francisco Martínez, la mà dreta de Carlos Fabra a la Diputació Provincial. En aquest municipi, el PP ha passat d’obtenir 882 vots en 2009 a recollir-ne només 622, en les passades eleccions: prop d’un 30% menys. La dada em sembla molt significativa: en un poble menut, on el teixit neocaciquil del PP era especialment espès, que la caiguda de vots arribe al terç indica una erosió palpable del clientelisme, una de les bases més fermes del domini del PP a les terres de Castelló. Una erosió que, si perden el poder (i, doncs, la capacitat de repartir prebendes), es pot convertir en tsunami.

Ara bé, com ha ocorregut a la resta del país i de l’Estat, el desgast del PP no ha omplit les urnes de paperetes del PSOE, sinó tot el contrari. La davallada dels socialistes, de fet, ha estat encara major: han perdut prop de la meitat dels vots de 2009, un 46%. Un naufragi en tota regla del qual no s’han lliurat ni Morella, feu tradicional dels socialistes, l’alcaldia del qual ha ostentat durant molts anys l’actual secretari general Ximo Puig, ni Vila-real, on el socialista José Benlloch governa sense ensurts en coalició amb Compromís i Esquerra Unida. A Morella, han perdut un de cada quatre vots, una caiguda bastant menor que la del total de les comarques de Castelló, però també altament significativa en un poble on mai no ha governat el PP. A Vila-real, en canvi, una població on els vaivens socialistes solen anar parells a la sort que corre el PSOE arreu de l’Estat, han perdut el 55% dels vots, un daltabaix encara major que el del conjunt de les terres de Castelló. La caiguda a l’uníson de populars i socialistes només pot explicar-se pel descrèdit creixent del sistema polític sorgit de la Transició i dels seus actors principals: la monarquia i els dos partits que s’han alternat en el poder de manera inapel·lable.

Aquesta mateixa explicació serveix per interpretar l’auge de Podemos, Esquerra Unida, Primavera Europea (la coalició liderada per Compromís), i potser d’UPyD. En el cas dels tres últims, però, el balanç ofereix llums i ombres. Tots tres han multiplicat els seus vots de 2009 per quatre i tots ells han aconseguit representació al Parlament d’Estrasburg. El fet és especialment significatiu per a Compromís, que potser fa uns anys ni tan sols hauria somiat amb aquesta possibilitat i, en part, també per Esquerra Unida, perquè una de les eurodiputades electes és la castellonenca Marina Albiol. Ara bé, tots tres partits tenen raons perquè la felicitat postelectoral no siga absoluta.

En el cas de Compromís tal vegada pesarà el fet d’haver quedat en sisena posició, a les comarques de Castelló, per darrere de PP, PSOE, EU, Podemos i UPyD, i aquest pot ser un mal símptoma de cara al futur. Dit això, també és cert que a les autonòmiques jugaran la seua millor basa, Mònica Oltra, i que potser aleshores no compten amb la competència de Podemos. Una incògnita que no es podrà resoldre fins que es renove el Parlament valencià.

Igualment, els militants més pessimistes d’Esquerra Unida potser esperaven un resultat millor, que els acostara més al PSOE i els fera concebre esperances d’ocupar l’espai majoritari de l’esquerra. Però el cert és que una part de l’electorat, segurament els més joves, continuen veient en Esquerra Unida, i sobretot en un dels seus components principals, el Partit Comunista, la pervivència d’una manera de fer política que cal deixar enrere. Aquesta percepció ha frenat el creixement d’EU, que haurà d’adoptar dinàmiques més modernes si vol trencar sostres, i ha fet que molta gent preferira la papereta de Podemos, perquè representa –i està per veure si consolida aquesta sensació- una gestió interna diferent a la dels partits tradicionals i ofereix unes possibilitats de regeneració que potser costen més de veure en els partits de més llarga trajectòria.

El mateix anàlisi serveix per a UPyD, que aspirava a convertir el bipartidisme en tripartidisme i jugar en el nou sistema –o en el vell sistema, lleugerament maquillat- un paper de frontissa que els garantira influència en uns i en els altres. El cert és que, si bé han multiplicat els vots, s’han quedat molt lluny d’aquesta situació.

Pel que fa a Podemos, és evident que, com a tot arreu, també a Castelló ha capitalitzat el descontent i ha heretat una part de la indignació que es va manifestar en les places el 15-M. I ho ha fet a partir d’una campanya electoral molt encertada i d’una capacitat d’adaptar-se a les noves realitats que no està a l’abast dels grans mastodonts que han pasturat les praderes polítiques durant les darreres dècades. Però caldrà veure si l’opció que representa es consolida en unes eleccions amb més calat entre els votants que les europees. I si, igual com han gestionat la novetat, són ara capaços de gestionar el procés de creixement estructural. Tenen a favor el sentiment d’aire fresc que inspiren i l’afany de renovació de les velles estructures que promouen així com un discurs molt pròxim als ciutadans desencantats, però hauran de capejar el foc a discreció de la premsa del règim –quasi tota- i eludir qualsevol contradicció que puga malmetre la imatge que fins ara han sabut projectar.

L’anàlisi dels resultats electorals del passat maig a Castelló constata, doncs, com a la resta del país i a l’Estat, el descrèdit creixent del règim sorgit de la Transició i el càstig electoral als seus representants polítics, el PP i el PSOE. Ara bé, també podria apuntar les prevencions de molts electors respecte als partits de caràcter tradicional que, encara que es presenten com a alternativa, responen al model clàssic, per bé que amb matisos segons cada cas. I, en conseqüència, l’eclosió d’una manera nova d’entendre la política que, si bé ha estat espectacular, caldrà esperar a noves convocatòries per comprovar quin recorregut pot tenir. Al marge d’això, els resultats apunten sobretot l’erosió d’una manera de fer política d’arrel neocaciquil, que ha col·lapsat únicament perquè ja no disposa de recursos suficients per alimentar el sistema. Una forma de concebre la gestió d’allò públic que ha primat els interessos privats dels cercles pròxims i que, com a conseqüència, ha pervertit la política, ha arruïnat el país i ha acabat enverinant-se ell mateix. Això sí, a costa d’arrossegar-nos a tots en la caiguda.

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER