Contra el referèndum

Andreu Ginés

Rebuscant entre paperassa per a un treball d’investigació em vaig trobar amb un breu text de la diplomàcia italiana que deia així: “Segnalo ad ogni buon fine voce riferita da fonte ben informata, secondo la quale qualora Madrid cadesse in mano nazionali provincie Catalogna, Valenza, Alicante e Baleari, si renderebbero repubblica social-democratica indipendente e chiedereberro protezione inglese”.[1]

Sempre he pensat que si aquests rumors van arribar als oïts de Bossi, el cònsol general d’Itàlia a Barcelona, algun fonament devien tindre. I per bé que no he trobat més testimonis en aquest sentit, no puc evitar pensar que, des d’Almansa, mai hem tornat a estar tan a prop d’uns Països Catalans reunificats i independents (i d’esquerres, com diria Fuster).

Una dictadura i uns quants anys després, una part de la nostra nació veu a tocar la seua independència. La crisi actual, com en el 98 o durant els anys trenta del segle XX, ha fet florir de nou les contradiccions i les febleses del Regne d’Espanya. I la burgesia principatina ha tornat a enarborar la bandera del catalanisme com si mai l’haguera repudiat.

Deixant de banda el debat de si l’independentisme de la mà de CiU i ERC és una mera il·lusió o no, el fet és que en tot aquest sainet, la resta de territoris ens hem convertit en simples espectadors: de res han servit els textos de Joan Fuster, els congressos de Cultura Catalana, les multitudinàries manifestacions del 25 d’Abril o les cançons d’Obrint Pas. El particularisme imperant durant aquests trenta anys de monarquia parlamentària ha pesat molt més que qualsevol projecte de reconstrucció nacional.

No sé com es viurà a la resta de territoris perifèrics -o potencialment federats, com preferiu- però jo tinc molt clar que una hipotètica independència del Principat tindria unes greus conseqüències per al País Valencià i, per descomptat, per a la llengua i la cultura que compartim els catalans a banda i banda del Sénia. Pense que els valencians hem perdut massa batalles com per pensar que podrem derrotar l’espanyolisme pel nostre compte. I també pense que l’independentisme (el d’abans de l’ANC i de la PDD) és molt innocent si creu que té alguna cosa a gratar en un procés impulsat i pactat des de dalt, en el qual l’única contrapartida a la renúncia nacional i social serà la previsible marginació, si no abans, després de l’hipotètic referèndum. És una opinió; i sé que n’hi ha de moltes altres.

En tot cas, no paga la pena centrar el debat sobre prediccions futures, perquè ni en el terreny de la història, ni de la ciència política, ni tan sols en l’habitual prosa poètica que massa sovint substitueix l’anàlisi, trobarem arguments concloents per determinar com ens afectarà a la resta de catalans l’exercici del dret a decidir de la Catalunya estricta.

Però trobe que és innegable que el procés en sí ja suposa una fractura nacional en tant que accentua les dinàmiques diferents i diferenciades. És una derrota més del projecte dels Països Catalans i no reconéixer-ho és autoenganyar-nos. I bona mostra, per a mi, és el fet que gran part dels regionalistes valencians -aquells a qui hem retret tantes vegades la renúncia als Països Catalans per, segons ells, construir primer el valencianisme- estan encantats amb la via catalana, la pregunta i la data del referèndum i qualsevol cosa que deixe de banda el País Valencià. Un problema menys, deuen pensar; ara ja no els cal justificar el regionalisme! Però alhora no deixa de ser curiós que aquells que en gran part fonamentaven la seua renúncia en el “desinterés dels principatins” cap als valencians, ara se n’alegren quan aquest desinterés assoleix la seua màxima expressió.

Val a dir, no obstant, que molt major és la perplexitat en veure el seguidisme d’alguns independentistes valencians. No sé què pensen que pot guanyar el País Valencià trobant-se a soles dins d’un Estat cada cop menys democràtic. Si la seua esperança és que l’Estat s’ensorre amb la independència del Principat o que la burgesia s’emmiralle en el procés principatí, no sé en quins indicadors ho fonamenten, perquè en els històrics o sociològics segur que no. L’única explicació que trobe és que han donat per perduda la terreta; més d’un cop he hagut d’escoltar que ací no hi ha res a fer, que més val que se salven ells que encara estan a temps.

Jo estime la meua terra i la seua gent i per això no renuncie a defensar allò que pense que es mereix i que, evidentment, estic segur que és possible d’assolir. Defense la independència i el socialisme no com a retòrica, sinó perquè sé que és el millor per a València, per al País Valencià i per als Països Catalans. Per això estic en contra d’un referèndum -independentment de la pregunta o de la data- que tant en la seua concepció, com en la possible resolució, ens allunya del nostre objectiu.

I no, no estic en contra del dret a decidir. Qualsevol fórmula que servisca perquè la gent decidisca sobre el seu futur i sobre allò que l’envolta és positiu. Però estic en contra d’un referèndum que suposa la renúncia de facto a la unitat política i que ens converteix als que no podem votar en catalans de segona. Un referèndum que, com tot el procés, no ha tingut en compte les realitats o necessitats del conjunt del territori i, menys encara, les conseqüències. I no puc evitar qüestionar-me el sentit d’aquesta consulta quan qui l’està impulsant és la dreta que tan fàcilment vulnera altres drets democràtics.

Entenc perfectament, però, que els catalans de la Catalunya estricta defensen el seu dret a decidir i que, després de trenta anys d’autonomisme i regionalisme, ho facen de manera excloent. Però no entenc com tants valencians, i menys encara els defensors dels Països Catalans i del socialisme, han entrat en aquest joc.

Quan recorde la nota del cònsol general a Barcelona no puc evitar especular sobre els escenaris que haguera obert la prompta caiguda de Madrid. Qui sap si ens haguérem estalviat una dictadura, o si ara tindríem una llengua i una cultura plenament normalitzades… La història ficció és sempre molt llaminera! Tanmateix, jo sempre he arribat a la mateixa conclusió: tot i saber el que va vindre després, em reconforta que hui en dia la nostra supervivència com a nació no estiga associada a un episodi tan trist com haguera sigut abandonar la resta de pobles hispànics a la seua sort; i, més encara, quan, en aquell moment, ja era per tots conegut quin era el tarannà de l’Exèrcit colpista. Un Exèrcit que, no ho oblidem, comptava amb el ple suport de la burgesia catalana, inclosa la principatina.