Gustau Muñoz
Ara que s’ha acabat el calvari injust, aberrant, al qual una conxorxa política-mediàtica-empresarial -amb tots els components d’un thriller polític-, ha sotmès durant dos llargs anys a Mónica Oltra, recuperem el Pròleg escrit per al llibre Mónica Oltra o el compromís (Lletra Impresa 2020), de Tomàs Escuder. Han passat només quatre anys des de la seua publicació. Mentrestant Oltra va patir un atac furibund de lawfare que l’allunyà de la política, el Botànic perdé les eleccions del 2023, i ara hi ha a la Generalitat Valenciana un govern bipartit PP-Vox. Cadascú en traurà les conclusions que li semblaran oportunes. Avui, en temps de Pasqua del 2024, ens limitarem a celebrar l’exoneració de Mónica Oltra, a retre-li homenatge, i a recordar els seus orígens i trajectòria.
Monica Oltra va fer una entrada fulgurant en la política valenciana. De manera inopinada i per a sorpresa de molts va contribuir decisivament a reestructurar i a potenciar un espai, una formació política innovadora, deixant de banda tradicions i rutines del passat. Va ser capaç de trencar amb velles fidelitats de grup o de partit, ancorades en un altre temps, estimant-se més la lleialtat a un projecte col·lectiu innovador, beneficiós per a la majoria social, i amb vocació de futur. Ho va fer amb naturalitat, probablement sense càlcul davant cada pas que anava fent, acompanyada per un conjunt de quadres i militants molt experimentats. Que venien, al capdavall, del Partit Comunista i de les successives reencarnacions d’aquesta formació al si d’Esquerra Unida.
Finalment trencaren lligams i varen forjar un nou partit —Iniciativa del Poble Valencià (IPV)— que va confluir amb el Bloc Nacionalista Valencià (BNV). Interessant tot plegat, perquè en la prehistòria del BNV hi havia la Unitat del Poble Valencià (UPV), que al seu torn contenia la llavor determinant d’una primerenca eixida del clos del Partit Comunista del País Valencià. Una derivació en la qual Doro Balaguer i Ernest Garcia, entre altres, tingueren molt a veure, als anys vuitanta. Foren components importants de la UPV, a través de l’Agrupamentd’Esquerra del País Valencià (AEPV) on hi havia també el grup procedent del PSAN de Blasco i quadres d’ACPV com Pere Mayor, que confluí amb el Partit Nacionalista del País Valencià (PNPV) i altres formacions (com ara l’Esquerra Independent de Castelló) per a constituir la UPV. Que amb el temps, i diverses aportacions locals, es transformaria en BNV. Enric Morera, actual president de les Corts Valencianes, prové del BNV, i molt abans —si no m’erre, que crec que no— del PNPV de Francesc de P. Burguera, quan era quasi un adolescent. Mónica Oltra,vicepresidenta de la Generalitat Valenciana, prové d’Iniciativa. Joan Baldoví, portaveu molt reeixit de Compromís al Congrés dels Diputats, prové de l’antiga UPV. Joan Ribó, l’alcalde de València, prové del PCPV i fou portaveu o síndic d’Esquerra Unida del País Valencià a les Corts Valencianes. Sota una forma o una altra, en unlloc o un altre, el magma social i polític que quallà cap a final dels anys 70 al voltant del PCPV no es pot dir que haja fracassat…
El present és fill de la història. Però també —i sobretot— de la voluntat i de l’esforç conscient de lesgeneracions en actiu, i de les persones concretes. Aquesta història no és sobrera o anecdòtica. Perquè tot comença -de fet- amb el Partit Comunista del País Valencià, el PCPV, el partit de Doro Balaguer i Antonio Palomares, el partit de Cal Dir i dels obrers de Comissions, d’Antonio Montalbán (que vingué de Còrdova) i de Dionisio Vacas o Emeterio Monzón, dels Llinares (Alcoi) i els Zaragozà (la Vall d’Uixó), de Francesc Codonyer, de l’Equip Crònica, de Josep Lluís Sirera i d’Ernest Garcia… Però també d’Emili Gómez Nadal, de Josep Renau i de la mítica revista Nueva Cultura. D’Antoni Conca i els advocats Enric Blanes, Garcia Esteve o Molina… Una llarga història (que encara s’ha d’escriure).
Una història exemplar, pense, perquè malgrat les errades, o coses pitjors, aquell partit era el del compromís amb la resistència, indesinenter, de la no renúncia, d’un voluntarisme tal volta suïcida, d’aguantar marea, i tortures, i anys de presó, però d’aguantar. I de plantar cara.
Aquesta escola de «plantar cara» és la que es va filtrar, al llarg de les generacions. Va reviscolar als anys seixanta i setanta amb molta força. I amb imaginació (l’aliança de les forces del treball i de la cultura, el Pacte per la Llibertat, el suport a les reivindicacions de les nacionalitats, el feminisme…). Va oposar una resistència fèrria al franquisme. Va tindre un gran moment durant la transició, va fer una contribució absolutament substancial —a través de Jordi Solé Tura— a la Constitució Espanyola del 1978, el nom de la qual alguns«constitucionalistes» prenen en va… Després, com és ben sabut, a partir del 1980, la llum del PC es va apagar.Per moltes raons, i no totes tan clares com es pot pensar. La democràcia, a la qual tant havia aportat el Partit Comunista, no li provà gens bé. Ben al contrari. Es va consumir en la divisió i els enfrontaments. És encara un tema debatut pels historiadors. De sobte, el Partit Socialista Obrer Espanyol, que no s’havia manifestat gens alllarg dels 40 anys de franquisme, guanyà les eleccions. Tenia el suport de la socialdemocràcia alemanya i potser, sobretot, d’una opinió pública delerosa de girar full. De girar tots els fulls… El Partit Comunista tenia massa hipoteques: la llarga i virulenta campanya anticomunista de la dictadura, que l’havia fet responsable de tots els mals; la memòria històrica familiar adormida, però que despertà, i que es retrobà socialista; un lligam, ja desdibuixat però recordat, poc recomanable amb el bloc de l’Est; un contrast massa fort amb la passivitat generalitzada durant dècades de franquisme; uns dirigents que havien fet la Guerra Civil; la no renovaciógeneracional… Fos com fos, el PCPV entrà en una crisi sense retorn, com el PSUC i el PCE en general, també en raó de les seues apories internes, de la contradicció entre la teoria i la pràctica, entre l’eurocomunisme predicat (socialisme en democràcia) i la mentalitat i les actituds estalinistes, a més de les reserves ideològiques consuetudinàries, que de vegades reapareixien en termes d’un pro-sovietisme extemporani (la cosa es prolongà fins i tot després de la desaparició de l’URSS).
Missió impossible, en un temps de triomf i assimilació de la llibertat i la democràcia en tots els àmbits —públics i privats—, en un temps d’alliberament polític, social, personal, sexual… El PC no estava preparat per conviure amb aquest esclat llibertari, lògic venint d’una dictadura, que hauria demanat com a mínim compartir la direcció del partit i reconèixer la pluralitat interna, les tendències, renovar-se a fons, propiciar el recanvi generacional. No va ser així. S’imposà la lògica de l’exclusió, de la depuració. «El Partit s’enforteix depurant-se», era la consigna del passat. Però ja no funcionava. La depuració va arruïnar el Partit. El va dessagnar.
Perquè hi havia alternatives. Davant la qüestió nacional valenciana, el tema de l’autonomia i l’Estatut, una part del Partit Comunista, que s’ho prenia molt seriosament, es va oposar a la dinàmica de pacte i consens amb ladreta. No va voler renunciar a l’Estatut per la via de l’article 155 de la Constitució i a la concepció moderna del País Valencià. Va considerar que ja n’hi havia prou. Que el requisit mínim de la democràcia al País Valencià passava per oposar-se al blaverisme reaccionari i filo-feixista i per defensar una autonomia de màxims i per batallar, en els temes de la llengua i la cultura, pels criteris científics i acadèmics, per la unitat de la llengua i per uns símbols acceptables per un ventall ampli. No per continuar amb els símbols d’un regionalisme frustrant i genuflex… dedicat permanentment a ofrenar glòries sense retorn. Una postura massa incòmoda i gens estimulant per a tota una generació que volia transformar el món i canviar la vida, hereva del Maig del 68.
Si Joan Fuster deia que era molt dur llegir i valorar la poesia de Teodor Llorente després d’haver llegit Pablo Neruda i Rimbaud, ¿com havia de ser combregar amb els tòpics del regionalisme després d’haver passat per l’escola crítica i trencadora del Maig del 68 i del compromís polític antifranquista? Aquesta part del PCPV no va dubtar, a començament dels anys 80, a iniciar una nova ruta. Que fructificaria molts anys després.
Perquè tot és molt complicat i contradictori. La història no és lineal. Els fracassos d’avui preparen els èxits del demà. El que una generació no va saber o no va poder fer, la següent o l’altra ho reprendran, si és de justícia i obeeix a una estranya i misteriosa lògica històrica… Les frustracions d’avui preparen els triomfs de demà.
D’on ve Mónica Oltra? D’on ve la protagonista d’aquest llibre? Quin és el rerefons de la líder de Compromís? Aquesta era una pregunta recurrent quan Mónica va fer la seua aparició fulgurant en la política valenciana. En poc temps va ser capaç de donar vida i imatge a una oposició aferrissada i sense concessions a un establishment del PP que duia directament el País, la societat valenciana, els i les valencianes, un per un (tret de determinades elits) i en conjunt, a la ruïna política, econòmica i moral. Recordem-ho: entre 1995 i 2015 funcionà al País Valencià un règim basat en la mentida, la propaganda, l’especulació, la censura i la corrupció a l’engròs. En la manipulació informativa, la compra de periodistes i agents culturals, mitjans de comunicació i creadors d’opinió. En la neutralització i eliminació (moral) dels dissidents, en la destrucció d’institucions prestigioses com la IVEI o l’IVAM, o l’IMPIVA. En una especulació i una corrupció, basada en l’apropiació privada de comissions il·legals i negocis diversos, d’una envergadura que encara no s’ha acabat d’apamar. Però impressionant, exagerada, inenarrable. Una corrupció que va afectar el conjunt del Partit Popular —el partit de govern que ocupava totes les institucions i tots els ressorts de poder—, i que va dur els seus presidents i molts quadres i dirigents davant dels tribunals. I en alguns casos a la presó. Uns processos judicials que encara s’estan ventilant avui…
Mónica Oltra es va oposar a tot això. Amb veu clara i contundent. Amb samarretes de denúncia si calia i jugant-sela cara. Oposant una dignitat i una voluntat combativa que feia molta falta, i que la ciutadania va reconèixer, valorari rescabalar. Diria que els tripijocs partidaris o fraccionals foren secundaris, menudalla. S’expliquen en aquestespàgines, però quina importància tenen? Mónica Oltra va aprendre les beceroles de la política on va poder, on els seusorígens familiars l’havien situat, en la tradició del Partit Comunista i després en Esquerra Unida. Una bona escola, percert, on s’aprèn a defensar unes idees, a valorar la democràcia, a fer una política intel·ligible per les majories i alhora aconèixer i a defugir el sectarisme i les punyalades per l’esquena dels suposats amics. «Guardeu-me dels amics, que dels enemics ja me’n cuide jo», diu una dita famosa…
Una política intel·ligible per les majories socials. Consigna gravada a foc en una determinada tradició. La tradició comunista: política de masses. La semàntica serà diferent, les fórmules divergiran, però el fons és elmateix. La ideologia és superestructura canviant. L’essència —buscar el millor per a les classes populars, en la perspectiva de la promoció socials, de la llibertat, la igualtat i la democràcia, de la dignitat i la justícia per a la majoria— és permanent: invariant.
Davant la transformació tan enorme de la realitat a què hem pogut assistir, com no n’havia de canviar l’embolcall? Com no havien de canviar les formulacions externes? No les certeses, aquestes ens acompanyen tothora. Les idees i les conviccions de fons, després del 1989, de la caiguda del mur, del desprestigi del socialisme real, de la constatació del seu caràcter dictatorial, i de tot el que ha vingut després… ¿com s’haurien de salvar sense reformular-les de cap a cap? Només sectaris estrets de mires i molt limitats poden mantindre al peu de la lletra les idees fracassades que varen assumir fa dècades.
Mónica Oltra és filla del seu temps, del seu medi social, de les seues circumstàncies. Però sobretot del seu caràcter, de la seua voluntat, del seu esforç personal. D’una personalitat forta, alhora que sensible i informada. No ha tingut un camí planer. La filla d’emigrants, retornada adolescent a l’Horta Sud, amb arrels valencianes oscil·lants, que tanmateix ha esdevingut la líder de la formació valencianista més reeixida de la història. Un valencianisme eficaç, operatiu, arrelat com mai abans en les masses, en la gent comú i corrent. Gent que identifica i sap què vol dir Compromís i Mónica Oltra. «En les masses» o en tot cas en un gruix important de població, fusió de sentiments, experiències vitals i d’objectius de llibertat i de justícia presents en les capespopulars de l’àrea metropolitana o en els autòctons de la Ribera i altres comarques, en la ciutat de València —la gran sorpresa, perquè Compromís és la força més votada al cap i casal—, i al llarg de tot el País.
La filla de la classe obrera que s’espavila, fa política vocacional des d’adolescent, estudia una carrera universitària, en aquest cas Dret, esdevé líder del seu grup polític i finalment passa a ser la dirigent carismàtica de Compromís, figura respectada i vicepresidenta de la Generalitat Valenciana. Amb un gran futur per davant, sens dubte. Amb nervis d’acer, capaç d’aguantar i sobreviure les ventades de la vida, les pitjors proves que enspot deparar l’existència humana. I sempre amb el nord ben fixat: l’ajuda als febles, als desemparats, als vulnerables, l’aposta pel progrés de la classes populars. I una visió elaborada, de conjunt, amb vocació d’hegemonia, de les necessitats de la societat valenciana —del País Valencià— i de la democràcia a Espanya i a Europa. Una visió global, més enllà de la circumstància concreta, però sense defugir la circumstància concreta, que és la base de tot.
Mónica Oltra ve de lluny i va encara més lluny. Ha demostrat capacitat com a líder de l’oposició a un governindigne, i com a catalitzadora d’una resposta social sense precedents, que ha salvat la dignitat del poble valencià iha garantit l’estabilitat del Govern del Botànic al llarg, fins ara, de dues legislatures plenes d’obstacles, on ha demostrat també una notable capacitat de gestió en l’àrea de les polítiques socials. Mónica Oltra és una figura destacada d’un valencianisme pràctic, que no es deté en gran elaboracions, però que defensa l’autogovern i l’ampliació de tots els marges possibles per a una vida social autònoma i la promoció de la llengua i la cultura marginada, la pròpia dels valencians. No prové de les files del valencianisme històric, però —paradoxes de la vida— sempre ha format part del món de les falles, de la seua comissió en un barri d’immigració, testimoni fidel delpoder d’integració de la festa. Ja he dit abans que tot és molt complicat. Contradictori i polièdric. El talp de la història forada sota terra mentre alguns —de vegades una majoria— s’adormen o cauen en la desesperança. Peròel vell talp no para mai. I això és el que ens dona esperança.
Tomàs Escuder —un escriptor de llarga trajectòria— ha traçat en aquestes pàgines les línies mestres de labiografia de Mónica Oltra, una aproximació a la seua personalitat, el seu rerefons familiar i context polític. Si latradició biogràfica valenciana és, en general, minsa —ens desentenem de seguida dels qui han sobresortit en qualsevol camp— la de biografies polítiques encara ho és més. Per això té molt de sentit aquest llibre. Perquè lahistòria —la vivència, els orígens, la formació— de Mónica Oltra mereix ser coneguda i valorada. Forma ja part dela nostra història col·lectiva, que va fer un salt endavant irreversible el 1995. La ignomínia sempre troba un punt final. El vell talp no para mai.
Mónica Oltra va encapçalar una fórmula política reeixida, Compromís i va ser un factor fonamental del Canvi. Com ho és també, avui, de la necessària reconstrucció social, econòmica i política del País Valencià després de la pandèmia del 2020. Un nou escenari, en el qual els polítics i les polítiques del Botànic han de donarla batalla, bregar amb les insuficiències de l’Estat espanyol i la complexitat de la Unió Europea, i protagonitzaruna nova etapa. Els avala la història i el sentit comú, el trellat, la il·lusió i el senderi de tot un poble que finalmentha pres consciència… La història, el present i el futur es donen la mà.
Gustau Muñoz
