A propòsit de l’avortament, on estan les dones del Partit Popular?

Joan del Alcàzar

Fa fàstic haver de discutir de nou sobre el dret de les dones a la seua llibertat. Fa fàstic –és veritat- però no ens podem retirar del combat contra eixe masclisme integrista i hipòcrita que imaginàvem superat. S’haurà de vèncer el cansanci perquè no ofereixen una altra eixida. Són els carques plens de prejudicis o els amorals professionals del cinisme els qui obliguen els demòcrates. És, paral·lelament, ben trist haver de dedicar energies i paciència a un tema que està resolt des de fa dècades en totes les societats civilitzades, com ho estava a la nostra.

Josep Ramoneda, amb una serenitat infinita, ha tornat a apel·lar a la franja liberal de la dreta espanyola, ancorada en aigües de sobirania [del Partit] Popular, per a que es rebel·le contra la deriva integrista i repressiva de la direcció partidària. Admire Ramoneda per diverses raons, particularment per la seua capacitat analítica envers la realitat social que vivim, per la pedagogia de la claredat amb la qual explica els resultats de les seues anàlisis i, també, per la calma de què fa gala quan participa en tertúlies radiofòniques amb persones que, tot i que de vegades disfressades amb vestits i retòrica actuals, no podem sinó identificar-los com a anacrònics personatges de la Vetusta de Clarín.

Cansa, esgota, haver de tornar a discutir sobre la inviolable llibertat d’exercir els drets individuals que no afecten els drets dels altres. A propòsit del dret a l’avortament, és insuportable haver de debatre al voltant del dret d’una dona que no vol continuar amb un embaràs no desitjat. Aquells que tenim certa edat, com és el cas de Ramoneda i el d’un servidor, aquestes coses ja les vam discutir en els anys setanta del segle passat i tornar sobre elles ens genera –si més no a mi- un rebuig quasi insuperable. Tant i més perquè, passats els anys, sabem per experiència que no n’hi ha més que dues possibilitats: l’antagonista pot ser una persona que parla des de la seua confessionalitat, religiosa o política, i discutir des de la raó és impossible amb el creient; o l’antagonista és un cínic, i aleshores tampoc paga la pena el debat. No volen debatre, volen imposar els seus dogmes. Com explicava recentment El Roto a una de les seues magistrals vinyetes: “Com no cregueu en els pecats, els convertirem en delictes”.

A propòsit de la tornada enrere en matèria de drets de les dones que propicia el camaleònic Gallardón, Ramoneda ha argumentat que front a un exercici del poder fonamentat en el reconeixement del marge de llibertats dels ciutadans i en la tolerància que impedeix imposar les pròpies idees com a obligatòries, el govern de Rajoy ha tornat a posar el sistema de drets i llibertats sota el signe de les prohibicions i de les restriccions. I és en eixe escenari en el que han reaparegut algunes de les obsessions tradicionals de la dreta espanyola: la desconfiança envers els ciutadans, els recels amb les dones, el menyspreu als perdedors i la submissió a la tutela religiosa.

Roda i volta, una vegada més ensopeguem amb la dreta pura i dura de sempre, tan recalcitrant ella. Sobta no obstant, si més no als optimistes històrics, que la cohesió interna del Partit Popular no presente badalls o escletxes com a resultat d’un retall de la llibertat individual tan central i emblemàtic com és el del dret a l’avortament. Com és que no apareixen dissensions trencadores dins el partit amb un tema que atempta frontalment contra la llibertat individual?

I què passa amb les dones popularistes? Més enllà d’alguna que s’ha atrevit a discrepar respectuosament, ¿és que no n’hi ha dones que abans de ser del PP són dones que entenen la problemàtica dramàtica de les que decideixen avortar?

Cal tindre un màster en estudis de gènere per a entendre que la nova llei que es proposa és profundament menyspreadora, maltractadora de les dones? Fins a l’extrema crueltat de negar les malformacions del fetus com a causa d’avortament? Què en pensen les dones que militen al PP? Com és que –com a mínim algunes d’elles- no foten un cop de puny a la taula de Gènova 13 i diuen prou? ¿És por a perdre prebendes i canongies, o és que accepten la disciplina de partit fins i tot en contra de la seua solidaritat envers les dones que patiran de per vida per l’aplicació de la Llei Gallardón?

Si això no passa, i prompte, molts ciutadans entendran que no els queda una altra que recordar el que fou l’antifranquisme i incorporar-se amb esperit militant a l’antipepeisme, com a única forma de defensar amb ungles i dents el marc de llibertats amenaçat per la dreta nacional-catòlica que ens ataca de nou.

Publicat al bloc Escriure en l’aire

País Valencià, Segle XXI © 2024 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER