Gustau Muñoz
Als anys trenta del segle XX, quan l’expansionisme virulent de govern del canceller Adolf Hitler a Alemanya amenaçava Polònia i concretament l’estatus de la ciutat de Danzig, l’opinió francesa es veia impactada, agitada, per una furibunda propaganda no tan sols dretana, en aparença pacifista, que s’exclamava: “Mourir pour Danzig?
Hitler havia arribat al poder el 1933 de la mà de la dreta alemanya conservadora i respectable i no amagava, ben al contrari, la voluntat de revertir per tots els mitjans el resultat de la Primera Guerra Mundial i ampliar el seu Lebensraum o espai vital. Convé recordar que el 1939 estava vigent el pacte Ribbentrop-Molotov o Hitler-Stalin, una aliança esfereïdora entre l’Alemanya nazi i la Unió Soviètica que trencava esquemes i donava versemblança a la idea del totalitarisme -nazi i comunista- com a denominador comú d’uns i altres. Entre altres coses, aquell pacte signat el 23 d’agost del 1939, però preparat ja abans, fou letal per a la República espanyola.
Cal recordar també que la propaganda dels anglesos partidaris d’arribar a una entesa amb Hitler -una part important de l’establishment i del Partit Conservador- feia servir l’argument. Anar a la guerra per territoris remots, dels quals no en sabem ni el nom? Països o ciutats estrangers, d’algun racó del Vell Continent, ambicionats per uns o per altres? Què n’hem de fer, què ens importen a nosaltres? Què se’ns hi ha perdut?
Era, evidentment, una errada monumental. El problema era molt de fons, com es va poder comprovar de seguida. Només Winston Churchill, conservador, i els seus seguidors -i l’esquerra laborista- hi van veure clar.
Podria passar avui una cosa semblant? Perquè davant les advertències sobre un perill de guerra més o menys imminent a Europa si el conflicte d’Ucraïna entra en una nova fase i es desborda, el clam “No a la guerra” -que arrossegà grans masses de tota condició davant la invasió d’Iraq el 2003- segur que tornarà a sentir-se. Ja ara es fa sentir i si la coa va a més tornarà a manifestar-se un sentiment pacifista molt arrelat, estès i comprensible. Tan estès i comprensible com el que hi havia a França i Anglaterra, als anys trenta després de les massacres de la Gran Guerra, una guerra imperialista.
Les opinions públiques de l’Europa democràtica no volien cap nou enfrontament. Hitler era lamentable, sí, però valia la pena enfrontar-se amb Alemanya? Certament, amb els nazis el Reich alemany havia desplegat les forces armades a Renània, emprava els referèndums per fer-se amb territoris com el Saarland (el Sarre), estava construint un gran exèrcit, havia sigut factor clau per al triomf del dictador Franco a Espanya, s’havia annexionat Àustria, havia ocupat i desfet Txecoslovàquia, invocant el dret a protegir les minories de parla alemanya. I ara volia un corredor a través de Polònia, per enllaçar amb Danzig. Hi havia per a tant? Al capdavall Hitler afirmava que amb això es donaria per satisfet, que les seues exigències eren raonables. No era millor arribar a una entesa?
Les comparacions històriques són molt problemàtiques. Però convé conèixer una mica la història per tractar de desmentir la dita famosa, segons la qual mai no se n’aprèn res. ¿Té alguna cosa en comú el pacifisme d’entreguerres amb el pacifisme actual? ¿Què ens diu tot plegat de la situació que es viu a Europa, amb la percepció d’una amenaça russa imminent (sobre Ucraïna, Letònia, Polònia, Moldàvia, etc.)? Rússia només vol recuperar territoris russòfons o pretesament històrics… ¿És comparable l’aventura promoguda pels Estats Units -per George W. Bush, amb Blair i Aznar de comparses- que va incendiar i desestabilitzar tot l’Orient Mitjà amb la situació que es viu ara als confins orientals d’Europa, i les seues implicacions més de fons?
Són preguntes incòmodes, que cadascú hauria de meditar i mirar de respondre. Hi ha diversitat d’opinions. Els indicis o senyals d’una dictadura expansiva, autocràtica i aventurista a Rússia son abundants. Putin va declarar fa poc que “les armes estan per a ser emprades”, en referència a les armes nuclears. Paraules majors!
En comparació amb els antics dirigents -els vells camarades- del Politburó, Putin -al cap i a la fi un esbirro de la KGB- sembla molt més irreflexiu i perillós. Fa servir sense complexos l’assassinat com a instrument per eliminar opositors o gent molesta. La llista és molt llarga… Tampoc no ho amaga. Aquestes abans coses es dissimulaven més. Signes del temps?
Signes o premonicions d’una nova era de brutalització de la política -ara a gran escala- amb suport en les noves tecnologies de la comunicació i de la desinformació. De desestabilització a fons del balneari europeu… D’ús massiu de la intoxicació a través de les xarxes. D’influència i presència militar a l’Àfrica central per tal d’estimular les migracions incontrolades cap a Europa, com ha suggerit l’historiador d’Oxford Peter Frankopan.
Rússia és en bona mesura passat -imperi autocràtic baluard de la reacció a Europa, promesa alliberadora amb la revolució de 1917, vencedora de l’Alemanya nazi amb un gran marge de confiança, contrapès del capitalisme o de l’imperialisme sense traves (que matisava per a molts l’horror dels processos de Moscou i del Gulag)- però també present, una present rabiós, ara que una barreja sui generis de tsarisme i estalinisme hi donen el to. Inquietant, si més no.
No a la guerra? Sí, es clar. Però segons com. Una qüestió “intractable”: una més. I els esquemes mentals, la cultura política, de l’esquerra nostrada -en aquest com en altres temes candents del món d’avui- sense actualitzar-se. Vet ací el drama. En qualsevol cas, no vindria malament allò del “parlem-ne”, a la manera fusteriana…
(Publicat a eldiario.es/cv(
