Ferran Garcia-Oliver
M’agrada més el Muñoz Molina articulista que el Muñoz Molina novel·lista. Com a escriptor de novel·les és, com ho diria, massa romancer. Per al meu gust, no cal dir-ho, que jo no li regatejaré ni el Planeta ni el Príncipe de Asturias ni cap dels premis que s’ha guanyat pels seus mèrits. Com que en els articles de diari l’espai té un límit implacable, l’Antonio Muñoz Molina ha de contenir la vèrbola esplèndida amb què l’ha dotat el Nostre Senyor. Llavors la seua prosa té un aire persuasiu, fet de picades d’ull al lector, que sol subscriure aquest tarannà seu dialogant. Les estridències no estan fet per ell. Però les malvestats dels rics, els abusos del poder, els desastres de la política diària, els desficacis perpetrats en el paisatge rural i urbà, els dèficits de la democràcia tenen en Muñoz Molina les paraules oportunes de denúncia. Són denúncies genèriques, de paraules ponderades, a les quals és ben fàcil adherir-se, fins i tot per part de la dreta adversària. Muñoz Molina pertany a l’esquerra tolerant i culta, la que Espanya pot exhibir pel món sense vergonya. Però és espanyol. El “però” no és cap acusació, i menys l’”espanyol”. Sols vull remarcar que, com a bon espanyol demòcrata i d’esquerres, mai reconeixerà el seu nacionalisme. Els nacionalistes són els altres, sempre. La deriva independentista catalana l’esvera, enyora vells temps de vasos comunicants entre la cultura catalana i espanyola, però ha callat com un mut cada vegada que l’Estat, amb els seus ribots parlamentaris, els seus tribunals i els seus fiscals, les seues lleis i els seus homes de la porra, s’han passat Catalunya i els catalans per sota dels engonals. ¿Què han fet els intel·lectuals d’esquerra espanyols per evitar el desafecte dels catalans?
I, malgrat tot, m’agrada l’Antonio Muñoz Molina, i mire de no perdre’m els seus articles. M’agrada, llevat quan entropessa amb la pedreta nacionalista perifèrica. És llarga la llista de calamitats que el sofert ciutadà ha d’empomar en la canícula: “La llegada del verano no ha menguado el flujo de la desvergüenza pública. Patriotas catalanes con una nómina de ladrones en sus filas ponían cara de integridad herida al exigir responsabilidades por los suyos al partido del Gobierno central”, escrivia l’altre dia en el seu racó del Babelia. Trampa! Home, Antoniet, que se’t veu el llautó. ¿Com que per una banda tenim patriotas catalanes i per l’altra Gobierno central? Es veu que els paios del Gobierno central són uns apàtrides, ara sobretot que Gibraltar se’ls ha encallat en la punta de l’intestí gros. Muñoz Molina no deu ser ni conscient d’aquest maniqueisme subtil. Ho porta, ho porten els progres de l’esquerra espanyola, en la sang, des de Viriato si més no. Els catalans són doblement menyspreables, per patriotes i per disposar d’una nòmina folgada de lladres. Els del partit que mana i remena les cireres són també lladres i corruptes. Però són Gobierno… i central, com Déu mana perquè és al centre, al centre d’Espanya.
