Toni Mollà
Una altra vegada les impactants imatges d’un tren convertit en una muntanya de ferros, la incredulitat, l’horror, la infinitat de preguntes. Per a molts, les imatges de l’accident de Santiago se superposen a les del metro de València, d’aquell 3 de juliol del 2006 en plena eufòria institucional per la visita del Papa Ratzinger. Set anys després, i malgrat els 43 morts i 47 ferits, ningú ha assumit cap mena de responsabilitat política ni penal. Des del principi, el maquinista mort va ser assenyalat com a únic culpable. Però la tenacitat de l’associació de víctimes i d’un grapat de periodistes acaba d’aconseguir que la fiscalia demani la reobertura del cas a l’advertir «fets i dades nous que en el seu moment no es van valorar, que haurien pogut afectar l’estat de la unitat sinistrada».
El 2006, el matrimoni de conveniència Camps–Rita Barberà flotava sobre un discurs entre vaticanista i hollywoodià que fiava la prosperitat a una política de grans esdeveniments. La mateixa visita papal va tenir format megafaller. L’accident tacava el guió d’estil Disney –we sell happiness– que el PP valencià tenia com a bíblia de referència. El Consell va respondre al dolor amb una insultant beneficència, arribant a oferir llocs de treball públics a les víctimes de l’accident o els seus familiars a canvi de no presentar demandes judicials. L’ultracatòlic Juan Cotino, encara avui president de les Corts Valencianes, va ser el missatger oficiant. Camps, sempre sol·lícit amb princeses i purpurats d’alta graduació, no va rebre mai l’associació de víctimes. L’oposició política va forçar una comissió d’investigació, que va acabar sent la més curta de la història parlamentària. Els compareixents van comptar amb l’assessorament de la consultora HM&Sanchis, que va cobrar més de 620.000 euros públics per preparar el discurs i fins i tot la seva comunicació no verbal. Tot, amb la finalitat de tancar l’expedient i eximir els governants.
Durant aquests anys, l’associació de víctimes ha clamat en el desert. A les seves reivindicacions s’ha respost amb silencis, mentides i informacions esbiaixades que van estendre sobre València una amnèsia orwel·liana. Les complicitats polítiques i mediàtiques van confirmar en la terra de Luis Vives i de Joan Fuster el paradigma del que Elisabeth Noelle-Neumann va anomenar l’espiral del silenci. Una tècnica de desinformació que perfecciona els onze principis de Goebbels i eleva la calúmnia i la mentida a categoria de veritat. El terreny estava preparat en un país on l’hegemonia simbòlica dels sectors més obscurantistes i antiintel·lectuals ha fet de la ignorància i el menfotisme individualista armes d’abducció massiva.
El dia 3 de cada mes, l’associació de víctimes convoca a les portes de la catedral un acte de memòria i reivindicació contra el silenci mediàtic i social. Només algunes veus tenaces com la de la periodista Laura Ballester a Levante-EMV, un reportatge de la revista Interviú o informacions puntuals en les edicions locals d’El Mundo i El País han ajudat l’associació a mantenir viva l’esperança. La «guerrilla semiòtica» que recomanava Umberto Eco davant la funció narcotitzadora dels mitjans va donar fruits, finalment, en el documental 0 Responsables produït per Barret Films i dirigit per Vicent Peris, un enorme periodista free lance. El documental subratlla les contradiccions de la versió oficial i denuncia, precisament, els «ressorts del silenci» contra els quals Noam Chomsky fa anys que ens alliçona.
En aquest punt va arribar Jordi Évole, que es va perfeccionar a si mateix en una edició de Salvados -¡un programa de servei públic en un mitjà privat!- dedicat a la gestió política i informativa de l’accident i les seves conseqüències. El títol Los olvidados va ser més que explícit. La seva gran audiència va propiciar convocatòries massives de l’associació de víctimes i es va crear un nou clima d’opinió davant la impostura oficial. Més enllà de la tecnofília dels més esnobs, el periodisme de paper i el compromís d’Évole han fet saltar pels aires la conjura silenciosa. Twitter i murs virtuals a part, l’opinió pública exigeix més que mai un periodisme professional exercit per gent com la Laura, el Vicent o el Jordi, els meus herois.
Per fi, una gran pluralitat de veus «contra el que hi ha» s’ha imposat a l’espiral del silenci i obre un horitzó d’esperança al País Valencià. Fa set anys dèiem aquí mateix (La ciutat excessiva, 10/VII/2006) que aquell accident «no necessitava un debat moral, sinó clarament polític». Però sense la reparació moral de les víctimes, aquest país no té cap futur polític. Per desgràcia, la tragèdia de Santiago ens depara l’oportunitat de comprovar si els governants han après alguna cosa de l’accident de València. Els bons periodistes estaran vigilant.
Publicat a El Periodico.cat, 3 d’agost 2013
