Alemanya no pot limitar-se a administrar penitències

merkel

Joan del Alcàzar

L’Ambaixador alemany a Madrid, senyor Reinhard Silberberg, va publicar ahir un important article al diari El País, sota el títol Desde la profunda amistad. En ell confessa sentir-se cansat d’haver de llegir o escoltar dia rere dia un seguit de falsedats, desqualificacions i insults envers Alemanya i el seu Govern.

En la primera declaració de principis, Silberberg es molt explícit: “Em cansa haver de llegir o escoltar una vegada i una altra que Alemanya persegueix una política d’hegemonia i domini i vol imposar als seus socis una Europa alemanya, doncs això no es correspon amb els fets. El Govern i la immensa majoria de la població alemanya comparteixen una mateixa opinió: la superació de la crisi requereix una integració europea més profunda, una major coordinació de les polítiques econòmica, fiscal i social. Alemanya està disposada a això. I el debat demostrarà si els altres també ho estan. En relació amb els retrets que se li fan a Alemanya, en la premsa espanyola hi ha hagut desvaris lamentables. Així, s’ha difamat la política del Govern alemany, afirmant que es tracta de la continuació de la criminal política de conquesta de l’Alemanya nacionalsocialista. Semblant estupidesa es desqualifica a si mateixa. I, on estaven els amics espanyols quan es tractava de defensar a la canceller federal Àngela Merkel de tals calúmnies?”

No li falta raó a l’ambaixador, si més no en la barbaritat de l’equiparació amb el període nazi. No crec de cap manera que el Govern alemany estiga pensant en rehabilitar els primers versos de l’himne nacional originari (una estrofa que ja no forma part de la cançó nacional germànica): “Deutschland, Deutschland über alles, über alles in der Welt” (“Alemanya, Alemanya per damunt de tot, per damunt de tot el món”); però, de vegades -lamente haver-ho de dir- la insensibilitat, la supèrbia i l’arrogància de representants de les més altes institucions germàniques ens ho posen difícil a aquells que admirem Alemanya per moltes raons que van des de la filosofia a la música, des de la capacitat de treball a la d’innovació tecnològica.

També té raó l’ambaixador quant a la distància astronòmica que separa la cultura política del Nord i la del Sud d’Europa. La gran corrupció transversal i la petita corruptela d’anar per casa, l’aversió patològica dels polítics per assumir responsabilitats i donar explicacions, la falta de rigor de la ciutadania en exigir-los-les, són dèficits democràtics que no podem negar.

Malgrat això, jo també estic cansat de que la premsa alemanya generalitze de forma abusiva i conte i no pare que els malfaeners i corruptes del sud som més rics que ells, que vivim com a sultans i que -en conseqüència- hem de pagar pels nostres pecats. Estic fart igualment de que el patiment de més de sis milions d’aturats es considere part de la penitència. M’irrita que el Govern alemany s’amague quan la UE o el FMI diuen A i el seu contrari: que no poden asfixiar-nos més, però que cal que continuem amb les retallades.

No demane que els alemanys ens subsidien barata res. Però, entre subsidiar-nos i enfonsar-nos n’hi ha un abisme. És en aquest sentit que pense dues coses: a) que estic fart de l’estereotip dels meridionals malfaeners i corruptes; i b) que estic cansat de patir el lideratge incomplet d’Alemanya en la UE tant com la seua duresa i la seua inflexibilitat.

Pel que fa a la corrupció ja sabien que n’hi ha. Sempre n’hi ha hagut, però els bancs alemanys, tan estrictes de moral com són no n’han tingut ni en el passat remot ni el recent cap de problema en fer negocis amb els nostres corruptes, i això perquè es posaven la moral a una butxaca i els beneficis a l’altra. I pel que fa al lideratge i la duresa perquè fins i tot el Handelsblatt, el principal diari econòmic d’Alemanya, demana mesura envers el que està patint-se a casa nostra: “Seria nefast que els falcons en la UE obligaren ara a Madrid a sufocar el tímid auge mitjançant unes mesures de consolidació de força encara més brutals. Açò tornaria a posar a prova una vegada més la sorprenent capacitat de sofriment dels espanyols”.

L’Ambaixador diu que ells volen més Europa. Perfecte, estic plenament d’acord. No tinc clar, això també, si parlem de la mateixa Europa. Vull, somnie una Europa dels ciutadans que potencie el seu Parlament, que el BCE prenga mesures de reactivació econòmica, i que les expliquen amb claredat (Rajoy no valdrà per això) de forma que sapiguem on estem i on anem d’una vegada per totes, i no por entregas.

Perquè una Europa que tolera la fam, l’atur i l’emigració obligatòria de la joventut dins els països membres de la Unió no és una Europa digna. A Espanya, per exemple, els milions de persones expulsades del treball i sense subsidi, que no porten a casa ni un quinzet al mes no haurien de ser les víctimes per les SICAV, pel frau de les grans empreses, pel balafiament de recursos, per la cobdícia insaciable de la banca, per la corrupció a gran escala, etc., etc., etc. De la mateixa manera que Europa, liderada per Alemanya, diu el que s’ha de fer i el que no en matèria de dèficit fiscal, per exemple, també hauria de preocupar-se per aturar l’empobriment que està estenent-se pel sud del Continent com una epidèmia. Davant la pesta del segle XXI, la Unió Europea, liderada i controlada per Alemanya, no pot limitar-se a administrar penitències.

Caldria saber, tanmateix, si l’ambaixador Silberberg aspira a una Europa social i solidària. Una Europa en la que les persones importen, en la que els innocents no paguen amb la fam i l’atur indefinit pels corruptes, pels cobdiciosos, pels qui fan frau fiscal, ni pels qui els emparen. Una Europa, al remat, com la que demana l’Himne oficial alemany al seu primer vers: una Europa amb “Unitat i justícia i llibertat”.

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER