La ciutat excessiva

accidente

El 3 de juliol de 2006 tingué lloc l’accident de metro més sagnant de la història del país. Un accident que coincidí en el temps amb una visita papal a la ciutat de València. El magnífic documental  0 Responsables, dirigit per Vicent Peris, i produït per Barret Films, d’una banda, i l’emissió diumenge passat en La Sexta del programa SALVADOS, de Jordi Évole, reobri, no solament des del punt de vista informatiu, que també, el cas. El nostre col·laborador Toni Mollà recupera ací l’article que va publicar a El Periódico de Catalunya el dia 10 de juliol de 2006. Esperem que serà del vostre interès.

Toni Mollà

València és una ciutat excessiva vista des de qualsevol dels punts cardinals. Les seves festes més conegudes, ja ho saben vostès, glorifiquen un barroquisme sense límits. Amb la desmesura com a bandera, la ciutat és capaç de cremar en falles el capital del que manca per pavimentar els seus carrers, restaurar-ne les façanes o endreçar un paisatge urbà cada dia més agressiu. Ara, davant la visita del ciutadà Joseph Ratzinger, les institucions han complert amb el que s’esperava d’elles davant l’esdeveniment. Dotze mil efectius de les forces de seguretat s’han desplegat durant el cap de setmana. Gairebé deu mil urinaris portàtils decoren els carrers des de fa quinze dies. Uns altres deu mil banderoles vaticanes engalanen les balconades. Tres mil fonts garanteixen el “aigua per a tots”. Un volteig de campanes de més d’una hora de durada, simultani en més de vint esglésies, ha saludat l’arribada del cap de l’estat vaticà a la més sorollosa de les ciutats mediterrànies. Més de sis mil flors blanques i grogues han decorat l’altar des d’on el Papa ha beneït la ciutat de Blasco Ibáñez. Més de tres-cents bisbes i uns altres tants sacerdots; i més de cent cardenals i dotze membres de la família real espanyola ho han acompanyat. Setanta mil cadires de plàstic han acomodat els feligresos de general. Una classe política acostumada a l’aparença del cartró-pedra ha acollit el “sarau” amb profunda i real satisfacció.

En el cor d’aquesta borratxera celebrativa per la visita del cap de l’antiga Inquisició, va succeir a València el pitjor dels accidents de metro de la història d’Espanya. Quaranta-dos morts i gairebé cinquanta ferits n’és el balanç provisional. L’arquebisbe de València, en un atac de passatgera lucidesa, es preguntava on estava Déu en aquells moments del tràgic accident. “Qui pregunta, ja respon”, canta Raimon, el nostre especialista en crits metafísics de caràcter civil. Ciutats com Torrent o Paiporta i Picanya han quedat mutilades per sempre. Alguns dels seus fills treballadors viatjaven en el metro de la desesperació. Un metro –el vell trenet– que, per a nosaltres, és una mica més que el mitjà de connexió dels pobles i la nostra capital teòrica. Sense ell no s’entén aquesta comarca d’origen rural i destinació suburbana. La classe política autòctona ha fet un alt en la seva frivolitat i s’ha sumat per un parell de dies al plor dels seus conciutadans. Però amb algunes víctimes encara sense soterrar, els nostres representants s’han llançat al pitjor dels espectacles: la utilització de les llàgrimes alienes com a combustible polític. El govern autònom rebutja les seves responsabilitats en forma de beneficència per a les víctimes. L’oposició les exigeix i, en redundant manifestació de desmesura, el portaveu del PP accepta la creació d’una comissió d’investigació en les Corts Valencianes, sempre que compareguin “els responsables socialistes, el president del Govern, el ministre, el conseller i tots els que faci falta”, en referència al partit governant fa vint anys, quan es va construir aquesta línia de metro. La demagògia de brotxa grossa s’imposa com a discurs entre els aprenents de Maquiavel. “Els estats són legítims en la mesura en què solucionen els problemes bàsics dels ciutadans”, ha escrit recentment Manuel Castells. El nostre sociòleg de capçalera dóna per descomptat un axioma que no és tal. Em refereixo, naturalment, als “problemes bàsics dels ciutadans”. Els de aquells que anaven en el metro tenen poc o res a veure amb els de les seves senyories, cada dia més allunyades d’una realitat que impugna els seus interessos, atrinxerats darrere de les seves sigles i del cicle macroeconòmic.

La por no pot ser el missatge en aquesta societat del risc permanent. Per això és imprescindible recobrar la fe en les institucions. Una democràcia de qualitat exigeix el control polític: una mica més que el dret al vot. Necessitem creure que les nostres Corts demostraran, com assegura el govern, que es va tractar d’“una fallada humana”. Sigui de qui sigui, per descomptat. No necessitem un debat moral, sinó clarament polític. Fa anys que València es va convertir en un plató que faria les delícies dels vells situacionistes. Però, per un dia, la classe política hauria d’abandonar les seves posicions virtuals i baixar a la prosaica realitat. Fins i tot al preu de constatar que, mentre ells discuteixen si ha de dimitir algun cap de servei, la vida continua en els túnels i en les andanes. Una vida amputada malgrat les aparences papals que han envaït durant el cap de setmana València, última capital de la 2ª República espanyola, derrotada i sotmesa.

 [Publicat a El Periódico de Catalunya, 10 de juliol de 2006]

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER