Finançament de les universitats

universitat de valència

Ernest Garcia

En primer lloc, algunes consideracions generals. Després, algunes opinions sobre les propostes de finançament en l’informe dels “experts” per al ministre Wert.

 Consideracions generals

 Crec que hauríem d’insistir, en totes les situacions i instàncies, en una impugnació global.

1) Impugnació de l’origen del document.- Wert protagonitza un atac molt fort a la universitat pública i és per tant una font molt dubtosa de propostes en aquest àmbit. Com a mínim, caldria exigir la retirada del Decret de l’any passat com a condició prèvia a la participació en un debat sobre la situació de la universitat (millor encara seria la dimissió del ministre com a primer pas). Wert ha demostrat fins ara una forta hostilitat envers la universitat pública i un menyspreu absolut per tot el que ve d’aquesta, així que cal pensar que faria el mateix amb totes les opinions nascudes ara en les universitats. És a dir, hi ha moltes raons per pensar que el debat al qual ara se’ns invita no és més que un intent de legitimar una nova imposició, donant-li una aparença “participativa”.

2) Impugnació del sentit del document.- No té cap sentit una nova reforma de la universitat ara. Ni pel context, perquè enmig dels retalls enormes la única reforma que tindria sentit seria la consistent en alleugerir les universitats del que avui tenen de superflu, innecessari o contraproductiu. No és que no en tinguen, de tot això, però és clar que el document no va en aquesta direcció. Pel contrari, un canvi del marc legal i institucional al mateix temps que es redueix el finançament és molt inapropiat. Per tant: Ara no!

Ni per la història recent.- Wert hauria d’explicar perquè li sembla dolenta la universitat d’Aznar fins al punt de voler canviar-la. Al remat, la universitat d’avui, tan dolenta segons el document, és el resultat d’un marc legal establit per l’anterior govern del PP. Caldria un balanç del que ha passat a les universitats els darrers 10 anys abans de plantejar una nova reforma.

Conste que la universitat d’Aznar em sembla molt dolenta a mi també, i que, al meu parer, la situació i la qualitat de l’ensenyament superior no ha fet més que empitjorar  al llarg d’una dècada i mitja, com a mínim. Però, en tot cas, això és una raó per dir: Més del mateix no! Canvi de sentit!

3) Impugnació del document mateix.- El presumpte informe d’experts sobre el sistema universitari no és un informe, ni és d’experts ni és sobre el sistema universitari!

No és un informe perquè no conté una anàlisi de l’estat actual de la universitat sinó tan sols algunes dades fragmentàries, una muntanya de prejudicis i una enorme dosi d’arbitrisme.  És, com a molt, una llarga, confusa i avorrida opinió, plena de contradiccions i sense una idea coherent de conjunt . No conté una fotografia de la universitat actual sinó tan sols de les dèries i passions dels redactors i redactores. Com que aquestes van des d’alguns símptomes d’enyorança de la universitat del franquisme fins a l’admiració acrítica per alguns aspectes –no tots, per cert- de les grans universitats anglosaxones, el resultat no és un model d’universitat alternatiu sinó una mena de monstre bipolar, més aviat esquizofrènic, en el qual haurien de conviure les formes més ràncies de la universitat napoleònica amb els excessos més descontrolats de la desregulació neoliberal. És cert que aquest monstre ve fent-se notar des de fa 30 anys, així que ja seria hora de fer-ne un balanç desapassionat i objectiu. Tot justament el contrari del que ofereix “l’informe”.

No és d’experts. En el sentit que no és obra d’experts en el disseny, organització i regulació d’ensenyaments universitaris. Els membres de la comissió redactora són més o menys experts ens els seus camps científics respectius –alguns/es són experts notables- però no consta que tinguen cap qualificació especial en la matèria que és objecte del treball que han fet ara. No és massa sorprenent,  doncs, que el grau de subjectivisme i d’arbitrarietat que traspua el document siga tan gran. En particular, l’absència de contribucions (d’inputs, que es diria ara) des de les ciències socials i de l’educació és, si més no, curiosa.

Ni és sobre el sistema universitari perquè és inacceptable que es deixe la universitat privada al marge de la discussió i de l’eventual “reforma”. El canvi més visible –i segurament el de més ampli abast- del sistema universitari espanyol del darrer període ha estat l’expansió de les universitats privades. Tinc la impressió que aquesta novetat ha contribuït poderosament a la degradació del conjunt de l’educació postsecundària, però en tot cas un balanç d’aquesta qüestió és una peça imprescindible de qualsevol anàlisi digna de ser presa en consideració. L’informe ignora l’assumpte, així que no tracta del sistema universitari espanyol, sinó de no se sap què.

Finançament de les universitats

Imagine que plantejar tot açò serà perdre el temps. Però el debat sobre els detalls em sembla superflu sense aclarir aquestes qüestions prèvies. El capítol sobre finançament, com era d’esperar, és una barreja inextricable de bones idees, propostes interessants, destarifos monumentals i amenaces letals a l’educació com a dret social i com a servei públic. Però l’esforç d’intentar introduir una mica de trellat en tot l’embolic només tindria sentit si la participació dels afectats tinguera un mínim de credibilitat, si existira alguna base per creure que l’opinió de la comunitat universitària va a ser tinguda en compte. No és el cas, ara com ara, així que: què estem fent? De debò anem a mossegar l’ham una vegada més?

Una classificació de les propostes dels “experts”(“experts”, entre cometes, significa especialistes cadascú/na en la seua especialitat, però no en el disseny, organització i gestió de sistemes d’ensenyament superior: cal insistir en el fet que les persones que signen el document de Wert no tenen cap qualificació especial en la temàtica de “l’informe”; llur opinió és doncs estrictament política, no tècnica)

  • Propostes positives (que possiblement tindrien un impacte positiu cas de ser aplicades si el context/marc fos coherent)
  • Propostes negatives (que incrementarien encara més la degradació)
  • Propostes incoherents (que no tenen sentit en el context)
  • Propostes delirants (que segueixen el deixant de tics ideològics més o menys à la page però sense fonaments reals –excel.lència, mecenatge, etc.).

A continuació, una opinió també política. I més o menys igual de poc experta.

Positives:

Revisió de l’oferta global universitària a les CCAA.- És veritat que el mapa de les titulacions és molt susceptible de millora. Tanmateix, una proposta seriosa hauria d’indicar alguna cosa sobre com superar les causes de les distorsions existents (voluntat de control polític o d’exhibicionisme polític –Miguel Hernández, VIU-, clientelisme de cara a les élites comarcals –minidelegacions territorials diverses-, servilisme envers els promotors d’universitats privades en bona mesura redundants -especialment envers la jerarquia de l’església catòlica-, dinàmiques burocràtiques autònomes de les àrees de coneixement, àrees de coneixement amb relativament molt personal, etc. ). El document, en canvi, recolza la proposta en dos o tres tics ideològics (indicadors objectius de qualitat, equilibri entre oferta i demanda…) i en dos o tres llampecs de desconfiança neocentralista vers les autonomies (és sabut que aquestes tendeixen al particularisme com la cabra a la muntanya, a diferència d’institucions exemplarment universalistes com ara les diputacions provincials…).

Establir un conjunt de criteris i indicadors sobre les universitats i publicar-ne regularment els resultats.- No sóc particularment entusiasta d’aquestes coses, però crec que si s’utilitzen sense fetitxisme poden ajudar.

Competències d’investigació en el ministeri d’educació.- Les universitats són els principals centres d’investigació científica a Espanya i sols un canvi molt de fons del sistema modificaria això. De forma que la unificació administrativa d’ensenyament superior i recerca sembla raonable. En un ministeri d’educació i ciència o d’universitats. Els assajos de separació, com ara la dependència del ministeri d’economia, s’han palesat artificials i inútils. [Atenció, d’una altra banda, a les incoherències polítiques del govern: la recomanació dels “experts de Wert” xoca de front amb l’anunci de Guindos de crear una nova agència per a la investigació. No sembla haver-hi massa coordinació en el govern].

Plans de finançament plurianuals.- Sí, cal una mínima estabilitat.

Negatives:

Reduir la vinculació entre finançament de les universitats públiques i costos i capacitats estructurals.- Aquesta proposta sembla estar en relació amb la tesi que l’important de les universitats és, d’una banda, la producció científica i, d’una altra banda, l’ajust al mercat de treball. Però en les societats contemporànies les universitats tenen funcions molt importants que no es poden reduir a les dues esmentades (relacionades amb la qualificació professional, amb els drets socials i amb la reproducció de la cultura). El drenatge de recursos aportats pels estudiants de les zones més “massificades” (ciències socials i humanitats) cap a les àrees més rendibles es ja molt gran. I criteris com l’apuntat agreujarien aquest efecte pervers, pel qual els i les estudiants de carreres amb poc valor de canvi financien parcialment processos formatius de més qualitat en les àrees més valorades. A no ser que es mantinga explícitament i obertament que les universitats amb un pes important de les humanitats i les ciències socials han de ser més marginades encara. La combinació de matrícules més cares (és a dir, de més diners aportats per les persones que estudien carreres amb quotes d’entrada més grans i flexibles) amb finançament concentrat en les zones més rendibles i minoritàries seria encara més injusta.

Vincular el finançament a la col.locabilitat [paraula tan horrible com el concepte corresponent] dels titulats.- L’atur i la subocupació de les persones amb títols universitaris depèn molt de l’estructura del sistema productiu i molt poc de l’estructura de l’oferta generada pel sistema educatiu (a no ser que aquest es faça molt selectiu i passe a tenir de nou una vocació minoritària). Un prejudici ideològic maligne que és molt persistent.

Acords amb entitats financeres per al sistema de beques-prèstec.- Que sonen totes les alarmes! De la bombolla universitària al desnonament massiu dels graduats! Xics i xiques, no espereu a poder demanar una hipoteca, comenceu a experimentar l’esclavitud amb el crèdit dels 240 crèdits! Naturalment, si els bancs volen obrir línies de crèdit a baix interès que puguen permetre a alguns joves finançar llurs estudis, endavant, que ho facen. Per fer això no necessiten cap reforma del sistema universitari ni cap permís del govern. Ara bé, si es tracta de posar les bases par a un desplaçament massiu del finançament de les universitats en aquesta direcció, amb el recolzament i l’impuls del govern, cal dir que es tracta d’una proposta obscena. La pèssima gestió bancària i la connivència entre polítics i banquers ja ha fet massa dany, ja ha creat massa tragèdies personals i col.lectives. Tolerància zero amb suggeriments com aquest!  

Incoherents:

Estimació de l’oferta universitària per àrees i de les necessitats de professionals per sectors a mitjà i llarg termini.- Té certa gràcia aquesta aparició fugaç de les il.lusions de l’economia centralment planificada en un document tan impregnat d’ideologia neoliberal. Qualsevol estudiant de sociologia de l’educació podria haver explicat als “experts” que aquesta modalitat particular de planificació educativa no funciona mai perquè els temps de la “producció de titulats” i de la “demanda de treballadors especialitzats” són diferents, perquè la introducció i la difusió d’innovacions tecnològiques és impredictible i per altres raons.

Implantar sistemes de comptabilitat analítica.- Com qualsevol altre dispositiu tècnic que aporte més informació sobre què i com es fan les coses internament, podria ser útil. Però en temps de retalls no sembla massa oportú. Si cal alleugerir per força, sembla poc raonable afegir tasques (i personal) no estrictament necessàries.

Mantenir l’objectiu europeu d’invertir el 3% del PIB en educació superior.- El mateix document indica que la proposta es fa a benefici d’inventari. Que s’inclou perquè convé mantenir-la amb l’esperança que siga aplicada en un futur indefinit (a termini mitjà, és a dir, no ara sinó ningú no sap quan). Aquesta mena de clàusules en un document promogut pel govern Rajoy és exactament com allò que diuen quan apliquen les diverses exaccions en curs; allò de “fem el que fem perquè ens obliguen, perquè no ho podem evitar, però ja vindran els bons temps”. Parlar per parlar… (veure comentari sobre la universitat com a inversió).

Avaluacions externes.- L’avaluació externa està bé. L’avaluació externa feta per agències especialitzades és un desastre en totes les variants conegudes fins ara (des de l’ANECA a Standard & Poor’s). Aquest és un principi aparentment raonable que no ha trobat fins ara una concreció pràctica raonable. Que s’ha encarnat fins ara en formes monstruoses i contraproductives.

Totes les propostes sobre beques (increment de la inversió pública, una estructura de beques més estable i coordinada, més beques de mobilitat).- Calen més beques a l’estudi, més justes i més diversificades. Qui podria estar en contra d’això? Ara bé, una vegada enunciat el desig, el problema és semblant al del 3% del PIB: més beques i més retalls alhora és parlar per parlar. En el context polític del document –i en el context de la seua literalitat- hi ha la tesi implícita que el finançament de la universitat pública ha de ser més i més privat. Finançament privat no significa contribucions empresarials o corporatives. Significa sobretot que qui vulga estudiar pague. Aquesta és la part ben real de tota la xerrameca sobre l’assumpte, un tema en què els autors del document assoleixen cims  d’incoherència ben notables. Les taxes de matrícula pugen i pugen; això és ben veritat, la resta, de moment, és música celestial. El raonament segueix: I si els estudiants no poden pagar? Doncs cal donar beques. Sí, però, i com donar més beques i retallar alhora el pressupost d’educació? Ui, això pinta malament… Que s’endeuten! Anem a veure què en diuen els banquers (el lligam entre beques i bancs es comenta a part). El cercle sinistre es tanca.    

Delirants:

Impulsar específicament un conjunt reduït d’universitats competitives dins del marc internacional.- Cambridge per decret! Potser ja és hora de recordar que una gran universitat internacional no pot ser el resultat ni d’una decisió política ni d’una exhibició econòmica. Calen algunes altres coses: una tradició cultural i científica, un teixit productiu afavoridor i necessitat de la innovació, fins i tot potser un imperi econòmic i militar… Potser ja és hora de ficar en el calaix la beateria harvardiana i el rànking de Shanghai per tal de concentrar-se en el que és possible: una universitat digna a nivell europeu, comparable a les universitats públiques de l’Europa continental. Allò que Franco ens havia furtat, que després de molts esforços s’havia aconseguit cap a la meitat dels anys 80s i que ja fa temps que s’està perdent de nou a marxes forçades. La suma d’invocacions rituals a l’excel.lència i múltiples degradacions quotidianes està sent ja nefasta (i coses com ara l’informe Wert amenacen amb un dramàtic agreujament de les coses). En açò, com en tantes altres coses, el millor és enemic del bo. Fora l’excel.lència! Visca la dignitat!

Una nova llei del mecenatge.- Es veu que algunes idees no admeten mai que la realitat les desmentesca. És com si trenta anys de consells socials i fundacions de les universitats no haguessen mostrat ja, enllà de qualsevol dubte raonable, que els rics espanyols no tenen el menor interès en la ciència ni en l’educació. Clar que, venint del govern Rajoy, potser és només l’embrió d’una nova amnistia fiscal. En fi, no és que estiga malament que s’intente captar una mica més de diners privats. Però a hores d’ara sembla ja clar que el finançament de l’educació superior i de la ciència a Espanya no vindrà per aquesta via.

Normes de permanència.- Una vegada més el prejudici: “els mals estudiants són cars”. Sí, clar. El problema és que s’ignoren absolutament moltes de les coses que un estudi objectiu del tema posa de relleu: que les trajectòries llargues són el resultat d’ajustaments complexos entre inserció laboral precària i estudis precaris, que amaguen negociacions sofisticades entre els avantatges posicionals derivats de la condició d’estudiant i la dificultat d’independitzar-se, que la funció d’aparcament de menors dels centres d’ensenyament s’ha allargat enllà de tots els límits raonables, etc… Una vegada més, els experts al servei de Wert necessiten unes quantes classes elementals de sociologia de l’educació. Si no s’actua sobre les causes, qualsevol normativa de permanència serà inútil, tot justament com ha passat fins ara.

* * *

Una opinió final sobre el finançament de les universitats que va enllà del document i de la conjuntura actual. Crida l’atenció el fet que, en aquests temps tan confusos i conflictius, tots els membres de la universitat, des dels redactors del document del ministre fins als opositors més extrems, estem d’acord en una sola cosa: Volem més diners! Per a una mirada sociològica, la lectura sembla indefugible. Els membres de la casta dels brahmans discutim molt entre nosaltres però esdevenim un cor unànime a l’hora de dir-li a Rajoy: li pots traure el fetge al poble, però el nostre 3% no el toques! O com diuen els rectors: no ens retalles a nosaltres que la universitat és una inversió, no una despesa.

L’argument em sembla poc convincent. Algunes despeses són essencials per mantenir estructures i capacitats necessàries per què les condicions de vida no es degraden massa. Moltes inversions són ajornables o prescindibles (cal recordar que l’aeroport de Castelló o la ZAL del port de València són inversions?). En temps difícils, si cal austeritat, el raonable seria, en primer lloc, suprimir les despeses i les inversions supèrflues o nocives; a continuació, ajornar les inversions convenients però ajornables; i sols en última instancia reduir les despeses de manteniment i reproducció dels actius socials. Bo, no ens enganxem amb usos no massa tècnics de la terminologia. D’inversions, n’hi ha moltes; de despeses, també.

Però, sobretot, l’assumpte és que la universitat, com totes les institucions escolars, és alhora inversió, despesa i aparcament de joves. És inversió per al futur, tant en termes individuals (“eixides”) com en termes col.lectius (“innovació”). És un lloc de consum cultural, d’adquisició de coneixements no necessàriament productius, sovint de distinció. És un àmbit d’embassament de capacitats humanes excedents, que el sistema ha de gastar improductivament per tal de poder reproduir-se.

La tercera d’aqueixes funcions ha guanyat pes a mesura que s’ha anat entrant en la modernitat tardana. Baran i Sweezy ja van detectar el tema en el seu gran estudi sobre el capitalisme monopolista. I el van il.lustrar, quina casualitat!, posant de relleu la trivialitat de moltes tesis doctorals defensades en les grans universitats de la Ivy League nordamericana. Alguns grans pensadors van imaginar que l’ús improductiu de capacitat humanes excedents donaria lloc a una explosió de la consciència excedent i a una gran protesta social. Esperances i pors al respecte van ser expressades per Joseph Schumpeter, Herbert Marcuse, Daniel Bell, Ivan Illich o Rudi Bahro. Tot i que, al final, la cosa no ha estat per a tant, abunden els símptomes que els efectes contraproductius de l’expansió de les universitats han anat en augment. Les inversions, les contribucions a l’increment de la riquesa fetes per les universitats, sovint són també una aportació significativa a la insostenibilitat. La dimensió del consum no sempre passa per l’adquisició de cultura (l’oferta cultural vertaderament de qualitat és cada vegada més extrauniversitària –o parauniversitària, subministrada en paquets de consum lliure-). L’aparcament massiu de gent jove és una tapadora defectuosa per al drama gegant que comporta la incapacitat d’inserir productivament a tota una generació. Així que potser caldria concloure: Decreixement també per a la universitat i per a la ciència! (Interessants les idees sobre això del bioquímic quebequès Hervé Philippe).

* * *

Tornant al principi:

L’anàlisi detallada no porta enlloc. El document Wert és massa arbitrari i massa incoherent. En cadascuna de les seues parts i en el conjunt. El resultat de tot plegat, al meu parer, és que cal rebutjar el document completament. En el seu contingut literal és inconsistent. En el seu impacte previsible és danyós. En el seu moment de presentació és inoportú. Una proposta política demana una resposta política. I, en aquest cas, la que trobe més coherent és l’objecció a la totalitat. Hauríem de negar-nos a discutir qualsevol proposta que vinga d’aquest ministeri. El més probable és que Wert i els seus no busquen res més que un simulacre de participació que tape una imposició més, que facilite un nou pas en el camí de degradació dels serveis públics.

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER