Joan del Alcàzar
En 2004 va aparèixer un petit llibre que va convertir-se en tot un èxit editorial, i que continua sent citat abastament en parlar de les controvèrsies polítiques entre conservadors i progressistes arreu el món. El seu autor va aconseguir un títol impactant i fàcil de recordar per a un volum que duia com a subtítol el més apte per a iniciats de “llenguatge i debat polític”. Quan George Lakoff, al títol, demanava als lectors que no pensaren en un elefant estava fent alguna cosa més que recordar la imatge de l’animal que representa els republicans nord-americans.
Tot i que a casa nostra podríem dir, imitant el títol de Lakoff, “No penses en una gavina”, per allò de la palmípeda que fa servir el Partit popular, l’obra del lingüista cognitiu estatunidenc interessa ara perquè avançava fa dècada i mitja que en matèria política, partidista i, àdhuc, electoral els valors morals són més importants que tota la resta de variables dels escenaris en els que es debat sobre la cosa pública.
Més enllà de problemes com ara els del terrorisme aflorat per als nord-americans arran l’atac a les Torres Bessones en 2001 i les seues conseqüències, més enllà de la problemàtica relativa a assumptes vitals com ara els de la sanitat o l’educació, segons Lakoff una gran part de l’electorat demòcrata del seu país va concloure que George W. Bush era un immoral intolerable perquè estava en oberta contradicció amb els seus valors progressistes.
No resulta excessiu concloure que una deducció pareguda podria treure’s del balanç de l’acció de govern de M. Rajoy, analitzada aquesta a la llum de l’ètica política progressista que ens resulta més pròxima. No cal fer un tractat voluminós, ni fer una recerca extensa de les hemeroteques. En passar revista al que hem vist aquesta darrera setmana al Parlament n’hi ha prou.
Al ple dedicat a l’assumpte de les pensions que ha deslliurat el pànic en les files del PP per les mobilitzacions dels jubilats, Rajoy va fer dues coses immorals: impedir que pogués votar-se cap proposta i mentir en afirmar que pujarà les pensions sense dir ni quant ni quan ni a qui. Pel que fa al ple dedicat a la derogació de l’empresonament permanent revisable, Rajoy va instrumentalitzar –una vegada més, i van moltes- el comprensible i terrible dolor d’unes persones concretes per a obtindre rendes partidàries i electorals. Afegim una darrera anotació que no és menor pel que fa a comportaments immorals: en totes dues sessions, Rajoy va gaudir del recolzament de vegades feridor dels Ciutadans que comanda Albert Rivera, un home que ha decidir mossegar electoralment al PP també per la seua franja més dretana.
Enfront dels dos partits conservadors s’han ubicat els de la resta del ventall parlamentari, des de Podem, Compromís, En Comú Podem i altres a Esquerra Republicana de Catalunya passant pel Partit Nacionalista Basc i, també, el PSOE. PP i C’s van perdre la votació que pretenia aturar el procés de derogació de la presó permanent revisable, però ara dilataran el procediment amb murrieries i tecnicismes en la Mesa del Congrés.
És per això que, a les alçades que estem i, tal i com va la situació política, fa la impressió que a les properes cites electorals importaran més els valors que cada opció partidària defense que els programes polítics concrets que proposen.
Parafrasejant el que escrivia Lakoff fa gairebé quinze anys, allò que ha d’unir els progressistes de procedència diversa és, ha de ser, un sistema de valors: el que troba els seus pilars en la llibertat, la igualtat, l’honestedat, el laïcisme i la solidaritat; un grapat de principis que està sent violat amb tanta ignomínia pel Partit Popular de M. Rajoy.
Les organitzacions polítiques que volen revertir tanta infàmia no haurien de proposar al seu electorat simplement uns programes com si es tractés d’un repertori d’intencions plausibles, sinó que haurien d’oferir una alternativa moral fonamentada en allò que és essencial en el pensament republicà europeu. És a dir, en allò que està sent profanat diàriament per la nostra dreta irredempta.
