Nosaltres, les dones

8 de març

Lourdes Toledo

 

“Stepping onto a brand-new path is difficult, but not more difficult than remaining in a situation which is not nurturing to the whole woman” MAYA ANGELOU

En 1970 milers de feministes nord-americanes cridaren a la vaga i a la unió de totes les dones del món des del més alt de l’estàtua de la llibertat, a Nova York. A prop de la flama de la llibertat, i envoltades d’helicòpters de policia, van estendre una pancarta gegant que mostrava al món la seua lluita. L’havien pujada a trossos i enrotllada en els pantalons texans perquè sabien que amb aquest acte corrien el risc d’acabar en presó, com aquelles 1.100 sufragistes que van ser tancades a Anglaterra entre 1905 i 1913.

Tant les sufragistes com les dones del NOW (National Organization of Women) i altres organitzacions feministes van demostrar amb la seua resposta i la seua unió que els problemes de les dones no eren problemes personals i aïllats, sinó problemes socials i polítics. Amb la seua lluita, a més, van aconseguir l’aprovació del sufragi femení a Anglaterra en 1917 i tres anys més tard als Estats Units, on en 1973, mig segle després, l’avortament es va convertir en un dret constitucional. Un triomf que suposava  guanyar el poder i la llibertat sobre les nostres vides i els nostres cossos.

Aquesta història sobre les dones i feta per les dones és encara avui un capítol oblidat a les escoles. No se’n parla, no existeix, silenci total. Tanmateix, sembla que és impossible obviar o silenciar el que va ocórrer ara fa poc més d’un any amb la Marxa mundial de les dones del 21 de gener de 2017 o la vaga feminista del passat 8 de març. Les xarxes socials i els mitjans de comunicació se’n van fer ressò de tal manera que les imatges d’aquestes dues fites històriques i el debat generat van arribar fins al darrer racó: a les places, als mercats, a les esglésies, a les institucions polítiques, a les universitats, a les escoles, a cada llar. Ningú ens va poder ignorar.

El passat 8 de març vam viure una jornada històrica. Jo la vaig celebrar a València, commoguda de veure al carrer aquell ventall de dones de generacions i orígens diferents que deien prou!

La gentada em va impossibilitar arribar fins on estaven la meua germana i la meua mare i va provocar que els telèfons mòbils es quedaren bloquejats. No hi havia manera de comunicar-me amb elles, ni de localitzar les meues amigues, cada vegada hi havia més gent i costava moure’s;  també li costava al nostre alcalde, Joan Ribó, qui ens va dedicar un somriure còmplice mentre a un pam de nosaltres s’obria camí com podia entre la gent.

Em costava de creure, després de molts 8 de març cridant allò de “Rita, sin fobia, saca a tu novia”, que tinguérem ara un alcalde i un govern autonòmic que ens acompanyava en un dia com aquell. Celebre que no siga un somni.

Per tot això, i per cada moment de goig i de triomf que vam viure milions de dones al món, després del passat 8 de març són molts els pensaments que em vénen al cap. Tractaré ara i aquí de donar-los ordre, forma i trellat.

Recentment he llegit uns quants llibres, a més d’articles i entrevistes, que m’han ajudat a entendre el descontent i la lluita històrica de les dones davant un patriarcat que, darrerament, se sent més temerós i amenaçat que mai i hi reacciona cada cop més agressiu.

Norte América al desnudo, de Simone de Beauvoir; els sis volums, cadascú amb un títol diferent, de l’autobiografia de la poeta afroamericana Maya Angelou; La mística de la femenitat, de Betty Friedman; Crazy Brave, l’autobiografia de la poeta nativa americana Joe Harjo; i Memoria de la melancolía, les memòries en l’exili de María Teresa León, són els llibres a què em referesc.

Totes aquestes escriptores, pensadores, poetes i activistes han estat dones coratjoses i admirables. Els seus llibres són l’espill d’una època plena de convulsions, des de la II República i la Guerra Civil espanyola fins als moviments pels drets civils dels negres i la segona onada del moviment feminista modern de la dècada dels seixanta. Són llibres on totes elles pensen, feinegen, viatgen, prenen decisions, es divorcien, critiquen, rebutgen, accepten, i sobretot lluiten. Amb major o menor ressò social, i amb uns orígens i trajectòries ben diferents, totes elles van viure i sobreviure amb coherència per allò en què creien.

Al llarg de les seues vides, i quan les causes semblaven perdudes, aquestes dones van trobar una raó poderosa per a continuar endavant: obrir un camí a les que veníem al darrere, una senda per la qual elles caminaren amb perill, dolor,  però també amb decisió, i convicció,  passés el que passés.

És aquest dolor i un gran empipament el que ens va dur el passat dia 8 de març a aturar el món. I ho vam fer amb la força d’allò que ens uneix històricament a totes, àvies, mares, filles i nétes, la força de la tribu, una tribu que ha entès que pot prescindir del caçador agressiu i desconfiat. I ho ha entès perquè – tal com apunta Silvia Federici, pensadora i activista feminista italiana i professora en la Universitat de Hofstra de Nova York, en el seu llibre Revolución en punto cero. Trabajo doméstico, reproducción y luchas feministas- aquest nou patriarcat, tot i que ens ha “permés” eixir a treballar fora de casa, no ha canviat els valors ni les estructures tradicionals, simplement ens ha atorgat una jornada laboral doble: productores i reproductores alhora. I a sobre, ara s’empipa perquè vénen temps de vaques flaques i perquè nosaltres, les dones, som més lliures.

Així les coses, la crisi laboral que hem patit i patim s’ha convertit en “una crisi d’igualtat que amenaça especialment les dones, i que ha creat noves tensions entre dones i homes”, matisa Federici. Un còctel de combinació explosiva, pèrdua del poder econòmic dels homes, per una banda, i major autonomia de les dones, per una altra, que a glops grans ha generat una nova onada de violència masclista arreu del món la qual se suma a la sempiterna violència evers les dones.

¿Què ha passat, doncs, amb les grans il·lusions dels anys setanta? ¿Potser el gran engany ha estat pensar que ens podríem alliberar mitjançant un treball assalariat, en un món que justament entrava en crisi en aquells moment? Al capdavall, raona Federici, “el treball assalariat no ha alliberat mai ningú” i encerta molt al meu parer quan diu allò de: “Volíem la igualtat, però ens hem equivocat en copiar el model”.

Certament, hem copiat un model de treball assalariat dissenyat per als homes que no ens funciona, que no contempla les nostres necessitats reproductores. Un sistema sense flexibilitat d’horaris ni conciliació familiar possible, on ningú no pot cuidar els nostres fills encara petits perquè hem perdut el sentit de tribu i comunitat i vivim sovint en un aïllament social, on la gran majoria necessitem treballar i sovint destinem una part del que guanyem a que algú altre faça allò que desitjaríem estar fent nosaltres, i pel que mereixeríem ser recompensades.

Ras i curt, ens han deixat fora de joc, amb una doble jornada laboral i una sobrecàrrega tan demolidora que a penes si tenim temps i energia per a participar de la vida pública i la lluita organitzada. Quanta raó té la senyora Federici quan diu que el treball assalariat “és una estratègia més d’alliberament, però no la gran estratègia” Al cap i a la fi, la lluita feminista actual no té sentit fora de la lluita treballadora perquè en tot cas hem cregut utilitzar com a estratègia alliberadora una estratègia que ens oprimeix encara més. Per això em fa gràcia aquesta “ingenuïtat” amb què argumentaven els polítics de dretes i ultra conservadors espanyols la vespra de la vaga i de les manifestacions que no s’hi unirien perquè no estaven d’acord amb els missatges antisistema i anti capitalisme sota els quals es plantejava la jornada de vaga feminista del 8 de març. Bien sûre, senyors! Com si no! ¿Què esperen, que continuem reivindicant la minifaldilla i els cabells curts? Vinga ja!

És obvi que la lluita feminista és una lluita de classes, una lluita contra la ferocitat d’un capitalisme que desnaturalitza el nostre treball reproductiu i domèstic perquè sap, com mai no es cansa de dir Federici ni jo tampoc, que “és la forma en què es reprodueixen els treballadors”. Poden dir-li instint cuidador, maternal, un treball per amor, però en realitat és un treball reproductiu no remunerat,  fonament i base del capitalisme. Un treball que manté la maquinària capitalista en marxa, i precisament per això el capitalisme el devalua i no el paga, perquè “si el capitalisme hagués de pagar per aquest treball no podria continuar acumulant béns i riqueses”. Voilà la peça clau de l’engranatge:  naturalitzar l’explotació”.

Si el treball domèstic estigués remunerat, a l’igual que el treball industrial -el qual, alerta! comença a córrer el risc de convertir-se en una explotació naturalitzada, amb anuncis que ofereixen llocs de treball no remunerats o contractes laborals a treballadors per compte propi, o fins i tot demanen pagar per a aconseguir un lloc de treball- podríem convertir-lo en un treball per a homes i dones.  I aquest -insisteix Federci- sí seria un vertader alliberament. De moment, el que tenim –productores, reproductores i cuidadores- és un arma en potència, el poder d’aturar el món, que no és poc, com vam desmostrar el passat 8 de març.

És per això que el patriarcat se sent amenaçat? En part sí, però trobe que el patriarcat ens tem per això i moltes altres raons.

A pesar de la nostra acumulació de cansament i violència a les espatlles, els homes saben que les dones som expertes en destriar el blat de la palla per tal de ser felices, que som resolutives en situacions de dificultat i sabem somriure al dolor passatger. A més, saben que la tribu cuida i guareix i que ens necessiten. Saben que les dones tenim diversos mecanismes de supervivència, que busquem ajuntar-nos per a parlar i per a escoltar-nos, per a riure i enfortir-nos, que sabem organitzar-nos i lluitar.

Ens tenen por perquè saben que finalment podem viure la nostra sexualitat lliure i potentment, sense posar les nostres vides en risc, i amb moltes menys limitacions que ells. Ens temen perquè som perspicaces i discretes, al punt de poder ser amades ara i adés per qui vulguem i que ningú ho sàpiga.

La nostra visió per a organitzar la vida i posar cada cosa al seu lloc és tal, que el patriarcat se sent desarmat davant d’aquest poder. I per això, fa i desfà des de segles ençà, i ens sotmet sense treva, per tal de perpetuar una situació de poder basada en una frustració mil·lenària, endògena. I aquesta por, que sovint pren rostre d’enveja, els inspira tota mena de mecanismes de repressió i segregació possibles: econòmics, polítics, socials, culturals, religiosos i sexuals, per descomptat.

Arribats a aquest punt, i guiada per algunes de les autores que esmentava al començament, no puc estar-me de comparar la reacció i l’actitud del patriarcat envers les dones amb el comportament i l’actitud dels blancs cap als negres, en particular als Estats Units.

El racisme envers els negres, la seua persecució i el seu linxament té, en gran part, un origen ben primari: l’enveja incontrolable dels blancs davant la capacitat del goig i del plaer que els negres han mostrat sempre envers la vida i el sexe, un ràbia blanca davant d’una sexualitat potent i generosa, davant de la seua capacitat de ballar-li i cantar-li a la vida i al dolor, de crear el blues i no oblidar la joie de vivre. Aquest ha estat i és un tresor difícil d’usurpar, per molt que els fota. Un tresor que ha ajudat els negres a sobreviure generació rere generació a l’esclavitud, l’odi, la misèria i el menyspreu. Cosa que no han sabut fer els natius americans, i han acabat sucumbint al genocidi.

Simone de Beauvoir, qui va visitar i conèixer de primera mà la societat nord-americana en els anys quaranta, i Maya Angelou, poeta i activista cívica i política del moviment pels drets cívics dels afroamericans, parlen sobre aquest aspecte amb una mirada i una lucidesa que esborrona per tot el que esclareix a propòsit d’aquest odi perpetuat en tantes generacions.

El joc és ben pervers. Pensem que els negres, per a poder ser justificadament odiats pels blancs, van arribar a ser considerats criatures inferiors, incapaces de viure i organitzar-se en societat i en política, mig salvatges. Aquesta condició, que molts blancs van tractar de demostrar fins i tot amb arguments “científics”, justificava haver-los fet esclaus i haver-los convertit en una explotació naturalitzada, peça clau per a l’economia de molts països, sobretot la dels Estats Units. ¿No us sona açò? Jo diria que s’assembla a alguns dels arguments esgrimits contra les dones que demanaven el dret al vot en el passat.

Girem ara, doncs, la mirada envers nosaltres. Nosaltres, les dones, productores, reproductores i cuidadores, insistesc, som la peça clau del sistema capitalista. Nosaltres generem la mà d’obra, tenim cura dels malalts, eduquem, gestionem les nostres llars i transformem la matèria. I ho fem a preu de saldo. Fem un treball de quadres a canvi del qual, no només no rebem ni un sou, sinó que moltes fins i tot reben crits i pallisses lapidàries. ¿I per què? Doncs perquè quan la frustració del patriarcat i la ferocitat del capitalisme s’agafen de la mà, descarreguen envers les dones amb una violència ferotge en tots els àmbits i en totes les cultures, amb un catàleg de gradacions i degradacions que fa feredat.

El patriarcat pretén encara dir-nos com hem de parir, com i quan hem de follar, on podem treballar i on no, quina malaltia patim, fins i tot quan no estem malaltes, sinó que simplement és la nostra complexitat biològica.  No de bades la biopolítica -com postulen els metges Juan Gérvas i Mercedes Pérez-Fernández en La expropiación de la salud- s’encarrega d’ “utilitzar el nostre cos com a forma de control, creant-nos pors que abans eren cosa de la religió i expropiant-nos una salut de la qual històricament hem demostrat saber tenir cura”. Pares, germans, marits, amants, retors, mestres, metges…Tots ells formen part d’una cadena llarga i opressora de la qual no és fàcil lliurar-se.  No és d’estranyar, doncs, que agafar las regnes de les nostres vides siga un procés lent i dolorós.

Com a dona i mare diré que em sent enfadada, estafada, gairebé esclavitzada -com diria l’escriptora i política egípcia Nawall El Saadawi-. Allò que jo albirava com a alliberament cultural, econòmic, professional i social, allò que la meua mare no havia tingut i jo desitjava tant, resulta que em va dur a treballar unes jornades laborals inacabables. Les preocupacions i les angoixes se’m van multiplicar com a cèl.lules cancerígenes. De cop i volta, el privilegi adquirit volia dir planificar, escenificar, practicar, materialitzar i fins i tot agonitzar. Havíem fet un “pan como unas tortas, que diria ma mare o com diu la mare d’una amiga: “filla, nosaltres estàvem mal, però vosaltres encara esteu pitjor”. Doncs, sí, molt contentes no estem.

De rebot, i com a conseqüència d’aquest esgotament, immerses en l’aïllament que genera la intimitat i l’esforç familiar, desconnectades del món, esclaves de la criança i el matrimoni, correm el risc d’exiliar-nos de la vida abans fins i tot d’haver-hi trobat l’antídot!  I mentrestant hi ha les que diran allò de: A mí nunca me pegó, títol, per cert, d’un documental molt recomanable. És clar, no cal pegar per a matar, hi ha moltes maneres de morir, i una flama que s’apaga lentament és també una mort segura.

A mesura que escric note que vaig entrant en l’espiral del dolor i de la seriositat, i no ho voldria així. De fet, el que jo desitjava era escriure aquest article des de l’humor i en honor a l’humor, el gran miracle de la vida. Intentaré doncs, dir-ho amb humor.

Quina il·lusió va ser pensar un dia que en incorporar-nos les dones al món del treball assalariat tots guanyaríem! Pensar que en el procés de fer-ho els homes reaccionarien, canviarien i creixerien! Quina dolça il·lusió!

Costa no enfadar-se quan veus que, no només les coses no han canviat, sinó que moltes han empitjorat, i ara els reptes i les misèries es multipliquen. Estem enfadades i quan una situació  enfada i irrita, cal lluitar per a transformar-la.

Hem perdut la tribu, estem a soles, desprotegides, sobrecarregades i la vida esdevé una tòmbola rocambolesca de premis macabres. Sí, ja veig que hi hem guanyat tots!

 

 

 

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER