Gustau Muñoz
Així com els Balcans –segons una opinió ben coneguda- produeix més història de la que pot consumir, es podria pensar que el País Basc produeix més nacionalisme del que pot consumir. Ernest Lluch, en un article publicat fa anys a la revista Pasajes, ho afirmava. I tenia molta raó. Per cert, deixem -tots- de banda les suposicions sobre què diria Ernest Lluch de la situació actual a Catalunya, la independència, el 155. Per respecte. Cadascú que pense el que vulga. Jo crec que el darrer Lluch –havia estat professor meu i vaig poder conversar-hi sense embuts poc abans del seu assassinat- tornava a ser el primer Lluch en certs sentits, i ho hauria tingut ben clar… però m’abstindré molt i molt d’aprofundir en aquesta qüestió.
El cas del País Basc és curiós. I a bastament. La “basquitis” havia sigut una constant, sembla que superada, en un sector ampli del catalanisme. Darrerament Joan Baldoví i la coalició valenciana Compromís s’han distingit per votar, al Congrés dels Diputats, en contra de la renovació del “cupo” basc, quan el nou finançament d’un país estafat, com el País Valencià, no és una prioritat per a ningú. Han fet molt ben fet.
Els bascos tenen poder. De sempre. Molta capacitat d’influència a Madrid, on susciten respecte. El privilegi fiscal del Concert es remunta a les guerres carlistes… Els bascos inspiren respecte, tenen capacitat retòrica i de maniobra, molts han estat formats amb els jesuïtes a Deusto, coneixen bé els castellans, i aquests al seu torn els consideren –sovint erradament- una mica “brutos” però “noblotes”… Els catalans en canvi, són considerats uns fenicis de poca solidesa i fiabilitat, incloent els valencians, sistemàticament menyspreats.
El nacionalisme és una inflamació –de vegades patològica- de la consciència nacional. Sol passar quan la comunitat afectada es troba amenaçada. I té el seu punt de raó. Fins i tot un liberal excels com Isaiah Berlin ho tenia molt clar. Vegeu el seu assaig Nacionalisme, publicat en català fa uns quants anys a la col·lecció “Arguments” de l’editorial Tàndem. El nacionalisme segons Berlin era “la branca doblegada”, la resposta a una injustícia, a una opressió. Clar que sir Isaiah Berlin, a més d’un liberal molt enraonat i gens doctrinari -a diferència dels seus presumptes epígons espanyols (o peruans, com Vargas Llosa)-, era un britànic d’origen letó, i jueu. Sabia de què parlava.
Els bascos euskalduns o abertzales tenen moltes raons per a la seua afirmació. Nació petita i altament singular, si no es defensa amb èmfasi i força, seria esborrada del mapa.
Però els basco-espanyolistes, què volen i què són? Contribuir a esborrar la singularitat basca? Potser… D’entrada Unamuno, Ramiro de Maeztu, Víctor Pradera, Juan Pablo Fusi, Savater, Juaristi, Azurmendi i tants altres, han estat i són els puntals del nacionalisme espanyol, ahir i avui. Del “no-nacionalisme” espanyol, darrerament. D’un nacionalisme superbiós i dominador, en tot cas, es reconega o no com a tal. Si els primers –els abertzales- pateixen una angoixa existencial de desaparició, els segons són generalment intel·lectuals amb pànic de quedar limitats a un Euskadi euskaldun, tan migrat, quan Espanya i l’Amèrica hispana els ofereixen tan grans perspectives. Precisament Ernest Lluch va polemitzar, amb la seua claredat i contundència habituals, amb Fernando Savater -de qui exposava i despullava el seu truc ‘no nacionalista’ però ‘si nacionalista’- i amb l’historiador Juan Pablo Fusi.
Catalunya i els Països Catalans, dit siga de passada, no tenien aquest problema. Fins fa poc. Amb dimensions suficients per a un mercat cultural viable, i ben connectats amb Europa en el terreny de les idees i els intercanvis humans, amb una metròpolis com Barcelona, la cosa era evidentment molt diferent. La “basquitis”, però, ara en un sentit diametralment oposat, ha infectat determinats sectors de la cultura catalana en castellà, i s’han posicionat. Rosa Maria Sardà, Marsé, Serrat, Maruja Torres, gent així, aparentment van per aquest camí.
Sembla bastant versemblant, aquesta hipòtesi de l’excedent de nacionalisme al País Basc o d’història als Balcans, que es podria completar, encara, amb una altra: en un cert sentit, l’Índia produeix més religió de la que pot consumir…
Una hipòtesi que els fets van confirmant una vegada i altra. El País Basc produeix més nacionalisme del que pot consumir. El nacionalisme basc abertzale ara passa un període de replantejament, després de les ferides brutals que hi va deixar un terrorisme esbojarrat. El privilegi fiscal i una amplíssima autonomia, un concert econòmic fabulós que vetllen perquè ningú puga qüestionar, la carta de la governabilitat en pacte amb el PP, garanteixen tranquil·litat.
Però precisament ara, davant el procés sobiranista a Catalunya, davant l’exemple -per a ells esparverant- d’un moviment social pacífic i transversal, massiu, de caràcter popular i democràtic, el basco-espanyolisme ha revifat amb força. Darrera mostra, el pamflet Contra el separatismo de Fernando Savater, el filòsof. Considerat fins i tot com a extremista per l’ex director d’ABC José Antonio Zarzalejos (La Vanguardia, 26 de novembre 2017), aquest pamflet és una mostra tremenda d’energumenisme totalitari i antidemocràtic, nacionalista en el pitjor sentit, d’un pensador que es creu il·lustrat i civilitzat. Doncs no, l’autor d’impostures com Panfleto contra el todo, aquell paper d’un anarquisme frívol, no tolera ni admet que un col·lectiu humà que es percep i és reconegut com a nació puga decidir lliurement el seu status i el seu futur, de manera sensata i dialogada. Una cosa tan bàsica i tan democràtica com això. En nom de què ho nega, senyor Savater? En nom de l’statu quo, de la força, de les coses tal com són, de la imposició.
No de la democràcia. No del vot. No del principi de l’acord civilitzat entre les parts. No del contracte. No del pacte.
Savater, un nou Joseph de Maistre al servei del nacionalisme espanyol. Aviat, col·lega de Millán Astray. Perquè no s’està de demanar mà dura. I a Espanya ja sabem què vol dir això. Compte!
