La motxilla de Rajoy

MD44. MADRID, 03/11/09.- El presidente de PP, Mariano Rajoy (de pie), ante el presidente fundador del partido, Manuel Fraga, al inicio de la reunión del Comité Ejecutivo del partido en la que se quiere cerrar los conflictos internos abiertos en Madrid y Valencia. EFE/JuanJo Martín ESPAÑA-PARTIDOS-PP

Joan del Alcàzar

Mariano Rajoy és un home que té la seua pròpia memòria històrica, com tothom. Aclarim d’entrada que quan parlem de memòria històrica o de memòries històriques, en singular o en plural, ens referim tant als posicionaments personals producte del record o de les vivències individuals -que portem imaginàriament carregats a l’esquena, com en una virtual motxilla única i intransferible-, com als discursos o els usos públics, personals o de grup, sobre el passat recent que conviuen, no sense dificultats, en els diferents escenaris polítics i socials d’un país.

Doncs bé, pel que fa a la seua pròpia motxilla, el president del Govern acaba de donar-nos una mostra més, i van un centenar, d’on s’ubica ell respecte a la història de les Espanyes des dels anys de la II República fins avui. En una xerrada amb militars destacats a Costa d’Ivori, on es troba amb motiu d’una reunió entre la Unió Africana i la Unió Europea, Rajoy ha explicat amb la finezza que el caracteritza que ell segueix utilitzant la denominació franquista per a referir-se al carrer de Marín, Pontevedra, en el que va viure de jove. Que el nom se li canviés fa deu anys en compliment de la Llei de Memòria Històrica [LMH] no l’afecta; ni que l’antiga i per a ell eterna denominació obeeixca a la voluntat de retre homenatge a un militar colpista que va ser ministre de Franco, tampoc; que el nom d’aquesta via siga, des de fa deu anys!, Rosalía de Castro -una de les figures literàries emblemàtiques del Rexurdimento gallec-, menys encara.

O siga, que el senyor president no és només que es vanaglorie en públic, i l’exhibeixca com a timbre d’honor, que el seu Govern no ha dedicat un euro al compliment de la LMH; és que es passa per l’arc del triomf el seu acatament fins al punt que -pel que a ell respecta- la denominació del seu carrer seguirà sent la dedicada a un militar que, primer, es va aixecar en armes contra el govern constitucional de la República Espanyola i, més tard, va ser ministre de la dictadura tràgica i cruel responsable que -encara- tinguem milers de represaliats a les cunetes de les Espanyes.

Luis Alberto Romero va establir l’existència de quatre memòries de l’última dictadura argentina: l’anomenada memòria oficial -fundada, diu, per l’Informe Nunca Más-, la militant, la rancorosa i la reivindicativa dels fets de la dictadura. Una de les característiques comunes -i aquesta és una realitat d’extrema importància- és que per a cap d’elles la veritat, en el sentit convencional del terme, és un objectiu important. I és que, com diu L.A. Romero: “Cada un es recorda del que vol i s’oblida del que li dóna la gana. La memòria és valorativa i categòrica, i tendeix a considerar les coses en termes de blancs i negres (…) tot el que en la memòria és exaltat i contrastat, al camp del saber dels historiadors és opac i matisat”.

Doncs sí, Rajoy es recorda del que vol i s’oblida del que li dóna la gana, i això no és casual. És més que probable què allò que Rajoy guarda a la motxilla en relació amb la dictadura de Franco el connecte amb aquella de les memòries de les que parlava L.A. Romero: la reivindicativa de l’ominós règim del general Franco.

En primera instància, aquesta actitud de Rajoy recorda aquelles declaracions del seu company de Gabinet [amb Aznar], Jaime Mayor Oreja, qui digué: “Per què he de condemnar jo el franquisme si hi va haver moltes famílies que ho van viure amb naturalitat i normalitat? […] Era una situació d’extraordinària placidesa”. També tenen el mateix tuf intervencions més recents com les de Rafael Hernando, Pablo Casado i tants altres alts càrrecs del Partit Popular que no perden ocasió de denigrar les víctimes de la dictadura i de fer tot el possible per negar-los el menor rescabalament, ja siga en les cunetes, al mausoleu de la Vall de Cuelgamuros o, inclús, a la guia de carrers dels pobles i ciutats de les Espanyes.

Aquesta contumàcia recorda comportaments semblants que hem conegut en altres latituds. A Xile, per exemple, encara és fàcil trobar a molts que consideren que no hi ha res a retreure al règim militar [1973-1989], ni per descomptat al general Pinochet. Aquests nostàlgics, fins i tot, consideren que el general caldria agrair-li a perpetuïtat l’haver evitat una guerra civil [sic] i haver modernitzat Xile. També hi ha gent al país andí que va viure amb Pinochet “una situació d’extraordinària placidesa”.

No sembla desgavellat, doncs, concloure que el que Rajoy porta a la motxilla és, precisament, una memòria laudatòria dels anys de Franco que l’impulsa a incomplir la Llei de la Memòria Històrica i que l’excusa d’abandonar d’una vegada per sempre els homenatges als colpistes i els jerarques del franquisme. A més, per descomptat, aquesta motxilla l’eximeix de sentir la menor empatia, la menor proximitat per les víctimes directes i indirectes de la rebel·lió militar i la dictadura franquista. El més greu, però, és que un personatge així siga el president d’un país de la Unió Europea.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER