Joan del Alcàzar
Cada setmana que passa em resulta més difícil escriure aquesta peça d’opinió. Quins temps aquells en els que canviava de tema em funció de l’actualitat, autòctona o estrangera. ¿Qui ho recorda, ara que fa columnes i columnes en les que la crisi d’Estat que patim és omnipresent, asfixiant, esgotadora? Dijous, el periodista Carles Francino obria el seu programa a la Cadena Ser amb l’habitual opinió editorial tot dient: “No puc més”. Vaig difondre les seues paraules per les xarxes de què participe, tot afegint un comentari personal: “L’esgotament de Carles Francino, una malaltia que pot esdevindre pandèmia”. Una persona coneguda em va respondre que Francino no tenia dret a queixar-se, ja que –a parer seu- no és més que un nacionalista espanyol [sic]. Guanya adeptes, és evident, una visió binària de la societat segons la qual has de ser necessàriament o nacionalista català o nacionalista espanyol. No hi ha altra alternativa.
Així ho visc, crec, amb moltes persones. Si més no amb aquelles que no combreguem ni amb la fugida a la desesperada dels secessionistes catalans ni amb el desig de venjança que es respira entre els autoanomenats constitucionalistes. Més que viure patim un carrusel en el qual l’escenari canvia quasi a diari. L’aplicació del 155 per part de Rajoy va semblar que deixava grogui els sobiranistes, especialment després la marxa de Puigdemont i quatre dels seus consellers a Brussel·les i de la convocatòria d’eleccions per al proper 21 de desembre. Tot fa pensar que aquest era un escenari que els socis independentistes no havien previst. Un més i el catàleg d’imprevisions ja és gruixut.
Tanmateix, la decisió de la jutgessa Carmen Lamela de tancar en presó sense fiança Junqueras i la resta dels consellers, que havien acudit disciplinadament a la citació de l’Audiència Nacional, va engegar de nou el tauler per l’aire. Encara més quan el Tribunal Suprem va prendre majors garanties processals amb Carme Forcadell i la resta dels membre de la Mesa del Parlament de Catalunya. Una primera explicació del tractament diferenciat al·legat des de fonts de l’entorn de Lamela aviat va ser desmentida pels advocats dels empresonats: sí que havien demanat el mateix ajornament que els seus col·legues defensors de Forcadell i altres havien presentat al jutge Pablo Llarena al Tribunal Suprem.
Doctors té la disciplina jurídica que han opinat amb coneixement professional sobre l’enviament a presó de Junqueres i altres, i no seré jo qui intervinga en eixe debat, tot i que empresonar amb tanta lleugeresa una persona em repugna, encara més si és un càrrec electe. Sí que opinaré, no obstant, fent servir el meu dret de ciutadà per a expressar lliurement les meues opinions sobre tot allò que considere, tant i més si es tracta d’assumptes que afecten i afectaran la convivència a Catalunya i a la resta d’Espanya.
La Justícia hauria de ser cega, però no piròmana. I sembla que les directrius emanades des del govern Rajoy i executades des de la Fiscalia General de l’Estat poden tipificar-se, justament, com a incendiàries. El seu responsable, José Manuel Maza, sembla que ix de casa cada dia amb una marraixa de benzina, disposat a buidar-la allà on més flames puga aconseguir. A propòsit de l’empresonament de Junqueres i altres va declarar que prou de paciència havia tingut ja l’Estat amb ells i que, tot i amb això, s’haurien pogut estalviar la presó si hagueren declarat que acceptaven la Constitució i que “deixaven d’estar en la línia delictiva”. És a dir, si els declarants davant Lamela s’hagueren penedit dels seus pecats, la jutgessa hauria estat magnànima. Com que no ho van fer, recalcitrants i tossuts com són, doncs tots a fer penitència a la càrcer. El Fiscal General de l’Estat sembla interessat en confirmar l’informe del Consell d’Europa recentment publicat, el qual situa Espanya com el país menys compromès en la lluita contra la politització judicial dels 21 estats avaluats per aquest organisme.
Comptat i debatut, patim una concepció de la justícia més pròxima a la venjança que al restabliment de la legalitat vulnerada. Una opinió que connecta amb una idea expressada a La Vanguàrdia per Enric Juliana, qui ha dit que als circuits oficialistes de Madrid és perfectament perceptible un clam: “A eixos cal castigar-los”. Inclús és evident la ferma voluntat de castigar-los, apunta el periodista, més enllà dels que puguen ser els interessos tàctics del govern Rajoy.
Així doncs, quan redacte aquestes ratlles la situació és dramàtica, tant i més perquè queden encara quasi set setmanes per al 21D, més de quaranta dies durant els quals poden convertir el drama en tragèdia. Els déus no ho permeten.
Mentrimentres, els partits convocats a les urnes fan i diuen el que millor consideren per poder-les enfrontar. En eixe terreny es parla de coalicions, acords previs i posteriors, i s’emplacen els uns i els altres a clarificar les seues posicions. Les enquestes quant a la intenció de vot no permeten imaginar una clarificació significativa de l’actual correlació de forces entre secessionistes i unitaristes, però posen l’èmfasi en el paper decisori que podrien tindre els Comuns d’Ada Colau i Xavier Domènech. Aquests han proposat un “front catalanista” que pivote sobre tres idees: l’amnistia [per als actuals empresonats], la defensa de l’autogovern i un referèndum sobre la vinculació de Catalunya i Espanya. Tres línies que recorden, i molt, aquell lema llegendari de “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” dels anys setanta. Convindria reflexionar una mica sobre com hem arribat fins ací. Crec jo.
