Marilda Azulay
Segons informa l’Ajuntament de València, la Junta de Govern Local ha acordat valorar l’impacte del Pla Especial de Protecció de Ciutat Vella que, des de les alineacions, recuperarà la seua trama urbana històrica en diferents punts del districte. En un dels seus sectors, el que potser ha experimentat els més grans canvis en la seua trama, se situava la jueria valenciana fins que van ser esborrats, quasi simultàniament, dos dels signes més importants d’una ciutat: la seua població o, almenys la seua manera de vida, i el plànol de la ciutat. Signes que arriben a confluir puix que, com ja va escriure Walter Benjamin, «els carrers són l’habitatge del col·lectiu. El col·lectiu és un ens eternament despert, eternament en moviment, que viu, experimenta, coneix i medita entre els murs de les cases tant com els individus baix la protecció de les seues quatre parets». Recordem que si el decret d’expulsió dels jueus va ser firmat al març de 1492, al gener de 1491 el rei Catòlic va concedir els terrenys on se situava el cementeri jueu de València al vicari general de l’Orde Dominicà en el Regne de València perquè fundara el convent de dominiques de Santa Caterina de Siena, autoritzat pel papa Inocenci VIII al juny de 1492 i, respecte de la Universitat, el Consell General de la Ciutat va encarregar a l’arquitecte Pere Compte l’adequació a l’ús acadèmic d’una casa, patis i horts situats on havia estat el barri jueu, que havia acordat comprar el 10 d’octubre de 1492 a Isabel Saranyó i la seua filla.
La nota publicada per l’Ajuntament està acompanyada d’una vista parcial del plànol de Tomàs Vicent Tosca, la primera edició del qual degué ser realitzada en 1738. En ella es representa el convent també dominic de Sant Doménec, a la plaça de Tetuán, en el lloc que en deien la Rambla. D’altra banda, diverses notícies en la premsa informen de la incorporació d’espais lliures i traçats reconeguts a través de l’estudi de la cartografia històrica amb referents com el plànol del pare Tosca.
Però ni Tosca, qui en 1704 va realitzar un gravat anterior al citat, ni Antonio Mancelli, qui va dibuixar la ciutat en 1608, van conéixer la jueria de València. Tanmateix, van arreplegar part de la seua toponímia i les petjades de la seua trama; com ho van fer rellevants estudiosos com Francesc Danvila en 1886, Josep Rodrigo en 1913 o Fernando Llorca en 1930. M’estic referint fonamentalment als carrers de les Penes, o del Crist de les Penes, que eixia des del cementeri de Sant Joan de l’Hospital cap al carrer de la Mar, i a la de Cristòfol Soler que, paral·lela als carrers del Miracle i de la Mar, establia el límit sud del conjunt de Sant Joan de l’Hospital i la seua separació amb la jueria, i «travessava el que ara són cases del carrer del Torn de Sant Cristòfol, é impremta de Doménech», va escriure Rodrigo, havent de recordar que aquesta impremta es va situar en el palau dels Valeriola en el carrer de la Mar. Carrer també arreplegat en «La València Insòlita», publicat en 2005, l’autor de la qual Robert Tortosa, escriu: «En l’interior d’un pati de poma, ocult a la vista dels vianants i atrapat entre les mitgeres d’edificis monumentals […] es conserva un tram del carrer de Cristòfol Soler, un dels que delimitaven l’antic barri jueu». Perpendicular a ell hi havia un carrer que anava des del carrer del Miracle fins al de la Mar i paral·lel al carrer de Sant Cristóbal, on es situaria el Portal de la Sabateria.
Llorca va realitzar el traçat sobre la base de l’existència de carrers i atzucacs entre el conjunt de Sant Joan de l’Hospital i el palau dels Valeriola, on es devia situar la carnisseria de la jueria, situada enfront de la Sinagoga Major, també en el carrer del laMar, fins que al desembre de 1392, Joan I va vendre a Joan de Valeriola i els seus, «la carnisseria del que fou la jueria amb les huit taules construïdes en ella». Venda que va incloure, com arreplega José Hinojosa, en 2007, «el corral i el retrovili per a degollar i matar els animals, tindre les carns i vendre’n les despulles».
L’anunci de la recuperació de la trama urbana històrica, juntament amb el del nou ús del palau dels Valeriola com a centre cultural, suposa una ocasió de coneixement de la jueria de València. El coneixement –o el coneixement del coneixement, com desenvolupa Edgar Morin– és necessari per a manifestar l’error, la il·lusió i, afegesc jo, l’omissió. «Quan el pensament descobreix el problema gegantí dels errors i il·lusions que no han deixat (ni deixen) d’imposar-se com a veritats en el curs de la història humana», escriu Morin, «quan descobreix correlativament que porta en si mateix el risc permanent de l’error i de la il·lusió, aleshores ha de mirar de conéixer-se». Com ha de mirar de conéixer-se enfront del risc de l’omissió.
Marilda Azulay Tapiero és doctora en Arquitectura i professora de l’Escola d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de València. Autora, juntament amb Estrella Israel, de “La València judía”, publicat pel Consell Valencià de Cultura.
Article aparegut a Levante-emv, 4 de novembre 2017
