Joan del Alcàzar
El 1994, a poc de l’aixecament del fins llavors desconegut Exèrcit Zapatista, liderat pel subcomandant Marcos, es va donar a Mèxic una polèmica entre dos intel·lectuals prestigiosos: Octavio Paz i Carlos Fuentes. Després del sobresalt per l’aparició d’aquella guerrilla que no volia la guerra, Paz va dictaminar que l’assumpte era un problema que calia circumscriure a Xiapas, l’estat en què s’havia produït la insurgència, pel seu endarreriment, el seu abandonament i la seua pobresa; mentrestant, Fuentes va replicar -crec que amb tota raó- que el problema no era Xiapas, sinó Mèxic com a país, com a Estat, amb les seues insuficiències polítiques i socials.
Faig aquest recordatori perquè tants anys després crec que -davant els tensos i complicats dies que estem vivint- aquí predominen aquells que pensen que l’únic problema és Catalunya, mentre que som minoria els que creiem que el gran problema real és Espanya. Clar i ras: el greu problema d’Espanya no és Catalunya, sinó la mateixa Espanya amb els seus anacronismes, la seua altivesa i la seua incapacitat per articular un discurs atractiu i convincent, així com la seua resistència a iniciar un desplegament de canvis polítics i econòmics que permeta mantenir la unitat de l’Estat estalvi dels que, cansats o ofesos, pretenen transcendir-lo i separar-se’n. Allò que està passant a Catalunya des de fa un temps no és causa, sinó conseqüència.
No cal estar a favor o en contra de la deriva de l’independentisme català per acceptar que mentre que els seus artífexs tenen una proposta que ha aconseguit enganxar i il·lusionar a gairebé la meitat de la seva població, l’altra meitat no té això que ara es diu relat, almenys una alternativa que els reconforte, no tenen un discurs que puguen oposar al discurs simple però efectiu dels que proposen proclamar la República de Catalunya.
Per què el problema és Espanya? Doncs hi ha, crec, raons conjunturals i estructurals. Entre les primeres cal citar l’existència d’un Govern, el de Rajoy, que no només no governa, sinó que es limita a manar com mana la dreta en Espanya: a garrotades, amb ordeno i mando, amb allò de “la llei és la llei i no se’n parle més”. Es tracta d’un govern dirigit per un indolent incapaç que porta anys alimentant el discurs i els efectius dels sobiranistes a força de fer com que ni els veu ni els sent i, a més, parapetant-se darrere de qualsevol barricada que li ho permeta: des dels jutges a la policia, des de la Monarquia al Tribunal Constitucional. El que faça falta, sense que mai haja sortit de la seua boca una proposta de res excepte la de “Alto a la Guàrdia Civil”. En el seu suport, a Rajoy, s’han unit la flor i nata del socialisme felipista, els vells i alguns joves que semblen tan incapaços com els veterans de comprendre com ha canviat Espanya des dels anys vuitanta ençà.
Malgrat tots ells, les raons estructurals són les realment greus. La més important d’elles no és que la major part dels espanyols tinga una concepció castellanista d’Espanya, sent aquesta una qüestió rellevant, sinó que aquest posicionament s’allunya cada vegada més de la realitat que es viu a bona part de l’Espanya perifèrica; entenent per tal, fonamentalment, aquelles regions que tenen llengua pròpia com són Catalunya i el País Basc i també, encara que en un altre nivell, Galícia, les Illes Balears i el País Valencià.
Aquesta concepció unitarista que es retroalimenta de manera reactiva en oposició a una visió plurinacional, federalista o directament separatista, xoca amb virulència en els moments de confrontació com el que estem vivint des de les últimes setmanes. Cal llegir la premsa estrangera, més distanciada per definició, per comprendre amb quina facilitat es percep des de fora aquest antagonisme.
No obstant això, pel que fa a Catalunya, des del Govern Rajoy i des dels grans mitjans de comunicació sempre s’insisteix que la majoria dels ciutadans de Catalunya no secunden les ànsies dels independentistes. Cosa que dita així, segurament, és certa i més de la meitat de la població del Principat no desitja independitzar-se d’Espanya. Aquesta convicció, que pot ser reconfortant per a alguns, oculta una realitat en la qual no s’insisteix prou: que si atenem als grups d’edat, entre els més joves la correlació de forces entre partidaris de la unitat i partidaris de la secessió s’inverteix absolutament i radical. Si això és així, i tots els indicadors ho confirmen, el mal anomenat problema català no només no desapareixerà, sinó que anirà a més any rere any. Cosa semblant pot dir-se d’altres regions perifèriques, singularment del País Basc, però no només.
Seria desitjable, per tant, que aquesta part de ciutadans de l’Espanya autocomplaent s’aturés a pensar per què està passant el que està passant. Primer “allò dels catalans” era cosa de diners: volien més part del pastís per a ells, tan egoistes sempre. Després va ser la manipulació dels cervells entre les escoles i la TV3. Ara és l’obtús i recalcitrant anti espanyolisme i la falta d’una resposta enèrgica per part de l’Estat: “A por ellos, oe, oe, oe”.
Són majoria els espanyols, fins i tot gent políticament progressista, que creuen que la situació de rebel·lia a Catalunya se solucionaria amb mà dura d’una bona vegada. Doncs serà que no. Fins i tot si Rajoy es deixara portar per la temptació de picar al sobiranisme català, lluny de solucionar-se, el problema creixeria encara més.
La policia i la guàrdia civil, dirigides per incapaços van convertir el totalment devaluat referèndum en portada dels mitjans internacionals. Va callar Rajoy i va parlar el Rei per dir el mateix que hagués volgut dir el president. La seua segona, la senyora Sáenz de Santamaría, va aparèixer minuts després de la intervenció institucional del senyor Puigdemont –tossut i inassequible, encara que amb porta oberta al fons- per amenaçar amb les penes de l’infern a tothom. I mentrestant, a la vegada que segueix creixent el nombre dels catalans que ja han trencat emocionalment amb Espanya, l’assumpte és motiu de debat al Parlament Europeu, però no en l’espanyol. En aquest es farà, segons ha dit la seua inefable presidenta, “quan el president Rajoy tinga temps”. De moment, aquest prefereix parlar amb diferents dignitats de l’Església catòlica, i amb els amics més o menys fervorosos; llegiu Ciutadans i el PSOE dels dos caps.
Bancs i grans empreses potser trauran les seues seus socials -que no les operatives- de Catalunya; la Unió Europea, més aviat que tard pressionarà per trobar un punt de contenció del problema que no passe per la Guàrdia Civil, i que tanque vel·leïtats en altres països. Potser el bloc independentista es trenque, afectat una part d’ell d’un vertigen insuportable. Però aquestes, malgrat tot, seran respostes conjunturals que no acabaran amb el problema. I és que l’obsolescència del Pacte Constitucional de 78 no és Catalunya la que ho evidencia; és Espanya, amb la seua negativa a revisar i a repensar-se ella mateixa.
Les concentracions blanques pel diàleg de dissabte a les portes de molts ajuntaments d’Espanya, inclosa la Plaça de Sant Jaume a Barcelona, no són una flor que farà primavera, però potser marquen un camí encara amb prou feines perceptible per a l’esperança.
