Els altres secessionistes

els altres

Adolf Beltran

Mariano Rajoy no seria president del Govern sense l’independentisme. És un president en minoria parlamentària que se sosté al capdavant d’un Executiu monocolor gràcies a la pressió que el desafiament independentista a Catalunya exerceix sobre el PSOE. En el tancament de files “constitucionalistes” que tracta de fer front a la secessió liderada per Puigdemont i Junqueras hi subjau un perill evident: la involució. Pot ser que a Rajoy i els seus els semble un escenari vàlid o fins i tot desitjable (també a certs sectors socialistes, pel que es veu), però seria un desastre per a la majoria dels espanyols.

Quan parle d’involució, no parle de tornar a la dictadura. Parle de desbaratar en la pràctica el tauler autonòmic, dinàmic per naturalesa, sobre el qual s’han construït la democràcia a Espanya i la seua convivència plural. Recentralització, reforçament de l’autoritarisme, sucursalisme, espanyolisme de vell encuny…, el col·lapse de Catalunya sota l’aplicació de la llei enfront d’una eventual declaració unilateral d’independència tindria efectes sobre tot el sistema. Seria el “càstig” que suportaríem tots gràcies a la brutal estratègia d’uns dirigents sobiranistes catalans que han optat per la insensata opció de trencar la baralla.

En realitat, segons com es mire, tot va en el sentit que el PP va proposar fa ja temps. Per descomptat quan va llançar la campanya contra l’Estatut de Catalunya, va manipular la composició del Tribunal Constitucional i va aconseguir destrossar-lo. Però també quan va aprofitar la crisi per activa, per a retallar als governs autonòmics els seus recursos en serveis públics, i per passiva, per a deixar passar el temps sense abordar la urgent renovació d’un sistema de finançament caducat i injust. I molt abans, ja que durant dècades la dreta ha exhibit un anticatalanisme feroç, no només en les seues arrencades més o menys pintorescs de boicot al cava català, sinó com un factor ideològic subjacent al nacionalisme espanyol.

Pretenen crear els independentistes catalans una frontera, legal més que física, amb la resta de territoris, cosa realment improbable, però durant anys la dreta valenciana ha alçat en l’espai simbòlic una frontera dura i corretjosa enfront de Catalunya alimentada de visceralitat i de prejudicis. Encara avui, els dirigents del PP es neguen a acceptar que el valencià és el nom amb el qual coneixem la mateixa llengua que al nord de Vinaròs es diu català (fet, d’altra banda, resolt fins i tot per una institució oficial com l’Acadèmia Valenciana de la Llengua).

Encara aquests secessionistes disparen sense complexos els seus anatemes de traïció, separatisme o pancatalanisme als qui promouen l’ús de la llengua pròpia des de l’actual govern de la Generalitat Valenciana i pressionen al mateix temps (amb l’inestimable estímul de Ciutadans) perquè el Govern espanyol recórrega davant el Tribunal Constitucional les normes sobre plurilingüisme que promulga la nova majoria valencianista i d’esquerres. Els sona?

Les apel·lacions de la (extrema) dreta contra l'”imperialisme català”, curiosament, han trobat en l’esclat actual un desmentit eloqüent, atès que els promotors més esquemàtics de la idea de Països Catalans han renunciat a qualsevol consideració política seriosa d’un projecte que d’altra banda manca de base en l’opinió pública. Segurament perquè des d’aqueix àmbit seria inviable alçar amb èxit la bandera en un referèndum, ja que valencians i balears desmuntarien qualsevol possibilitat d’eixir-ne amb una majoria independentista. Per als qui apostem per llaços de convivència culturals, econòmics i identitaris, des de l’autonomia de cadascú, entre els territoris que comparteixen llengua i història hauria de quedar molt clar que Catalunya, el País Valencià i Balears només poden formar part del mateix Estat dins d’Espanya.

És veritat que els elements del vell discurs demagògic i victimista, posats en evidència en tota la seua impostura per l’executòria depredadora i corrupta dels populars valencians durant els seus anys d’hegemonia política, han perdut vigència, però el PP no els ha desactivat. Sens dubte a causa que estan lluny de ser un element anecdòtic en el seu discurs.

Coincideix amb la voràgine de Catalunya la celebració del 9 d’Octubre, dia nacional valencià. I dic “nacional” amb tota la legitimitat i el suport legal perquè l’Estatut d’Autonomia proclama que la Comunitat Valenciana és una “nacionalitat històrica”. Una de les assignatures pendents a Espanya és, per cert, començar a prendre’s seriosament els conceptes que, per convicció, oportunisme o reflex sorgit d’aquell “cafè per a tots” tan inconsistent, figuren en les nostres lleis. Tots els conceptes i preceptes, tots. No solament els que puguen aplicar-se a Catalunya contra el seu intent de secessió. També, per exemple, els que estableixen la promoció pública i l’oficialitat de llengües diferents del castellà, per més incomprensible que resulte a molts en l’Espanya monolingüe.

Es commemora el dia 9 d’octubre l’entrada de Jaume I el 1238 a la ciutat de València i la creació del Regne de València. Els valencians ens vam configurar aleshores com un poble dins de la Corona d’Aragó, un estat l’estructura del qual en forma de confederació resultava bastant avançada per a la seua època. No es tracta, per tant, d’un capritx folklòric, sinó d’una història prèvia al fet que es configurara Espanya. Una història a la qual catalans i valencians d’una disposició o una altra poden donar significats diversos, però que, com dic, té un component “nacional” reconegut en les lleis amb més o menys èmfasi.

El 9 d’Octubre arriba amb la paradoxa que, per primera vegada en molt temps hi ha un president valencià, Ximo Puig, que ha desmuntat les barreres mentals enfront de Catalunya i ha normalitzat les relacions tant de temps bloquejades, però és allí des d’on s’obstinen ara a col·locar-les. I això resulta dramàtic, encara que també simptomàtic d’un esquinçament difícil de suturar.

Amb prop de quatre dècades de rodatge, ha arribat l’Espanya democràtica a un punt en el qual és evident que la maquinària de l’Estat autonòmic reclama una posada al dia i la Constitució una significativa reforma. Però l’extremisme dels líders nacionalistes catalans ho pot fer inviable. I pot ser que no s’haja arribat a aquest punt, almenys no únicament, per la incompetència de Mariano Rajoy en deixar passar els mesos i els anys sense oferir una eixida a un conflicte que anava in crescendo. Qui sap si no hi ha en el fons una estratègia de resistència de la dreta espanyola davant una evolució de la nostra democràcia que no li agrada gens?

El desafiament català pot fer, no solament que la dreta pose el fre a la recomanable evolució federal del sistema autonòmic, sinó que fique la marxa arrere. I tal vegada siga aquest, en el fons, el vertader objectiu.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER