Gustau Muñoz
La situació política a Espanya és seriosa. És a dir, inestable, envoltada de dilemes, preocupant, i en darrer terme perillosa. Alguns poden dir amb sornegueria –i un punt de raó- que millor així, sense govern, o sense un govern efectiu, perquè almenys no n’hi ha un dedicat a perjudicar el personal amb noves i temeràries lleis i iniciatives polítiques (tipus Lomce, Llei mordassa, recursos d’inconstitucionalitat, recentralització, etc.).
En síntesi el que passa és que el PP no ha assumit que no té majoria. Repeteix fins a l’extenuació que va guanyar les eleccions, però no és veritat. I Ciutadans no ha assumit que no forma majoria amb el PP. I tampoc amb el PSOE. I tampoc ha assumit que si vol ser percebut com a “regenerador”, la primera exigència seria ajudar a desplaçar un partit corrupte i immobilista com el PP del govern. De la seua banda, el PSOE es juga el ser o no ser. Si pacta per passiva amb el PP com volen els barons i dinosaures del passat (els de les portes giratòries, la gerontocràcia instal·lada en el poder econòmic i l’èxit social), està sentenciat. Però per articular un govern factible hauria de pactar amb Podem i amb els nacionalistes. I ací la cosa s’espatlla. (A banda que Podem hauria d’aclarir-se i decidir si s’encastella en el no a tot esperant un sorpasso que no arriba o s’arrisca).
Un govern d’ampli espectre amb Podem i el suport dels nacionalistes faria en principi una majoria viable al Parlament. Però ensopega amb grans obstacles extraparlamentaris. No agradaria gens a Brussel·les, ni als poders financers, ni als neoliberals i neoconservadors que conformen el corrent dominant als mitjans de comunicació, ni als empresaris. Perquè hauria de fer una política més favorable “a la classe mitjana i treballadora”, en contra de la creixent desigualtat (vegeu La secesión de los ricos, que acaben de publicar Joan Romero i Antonio Ariño).
Tanmateix, matisant una mica les coses, això seria fins a cert punt superable. El tema de fons a hores d’ara, ben mirat, és Catalunya.
L’agenda basca de què parla Urkullu (els guanys que podria aconseguir agranant, com sempre, cap a casa) seria assumible. No així la condició de convocar un referèndum d’autodeterminació amb data fixa a Catalunya. Difícilment un govern espanyol pot assumir-ho això d’entrada, percebut com un trágala, i continuar funcionant tranquil·lament. Mireu la història. Espanya no és Anglaterra. Ni és tampoc un imperi en disgregació.
Ara bé, sobta molt la manca d’idees i propostes a Espanya pel que fa a Catalunya i, en general, a què fer amb la pell de brau en la qüestió nacional. Perquè està clar que el projecte nacional espanyol-castellà no ha funcionat. I estem lluny de veure cap reconeixement d’aquest fet. Falten grans personalitats amb perspectiva i dimensió històrica. Des de Madrid no es fa cap proposta. Rajoy és mineral (com diu Enric Juliana) i no proposa res. No proposa, però ha fet coses molt negatives: ha refermat la recentralització i els recursos d’inconstitucionalitat, atiant la desafecció i radicalitzant les actituds i els problemes. Els intel·lectuals espanyols, en la seua gran majoria, s’arrengleren amb aquestes posicions. No és casualitat que un Fernando Savater haja passat a ser figura rectora a El País, amb el seu nacionalisme espanyol visceral, arrelat en una vivència extrema que ell generalitza indecorosament, perquè considera sistemàticament els altres com a totalitaris o terroristes, el “mal absolut”. Quin liberal tan singular! Clar que els bascoespanyolistes, ja ho va dir Ernest Lluch, són els pitjors espanyolistes.
En general aquests mitjans segreguen diàriament escomeses, atacs i desqualificacions diverses contra el nacionalisme (dels altres), el sobiranisme o l’independentisme, cada vegada més inefectives.
Mai l’establishment polític, intel·lectual i mediàtic castellà-espanyol havia estat tan orfe d’idees, projectes i propostes. Què pensen fer? Prohibir, multar, inhabilitar, empresonar, reprimir? És això un “projecte suggestiu de vida en comú”? Per aquesta via, si s’entesten, acabaran atiant, i aquesta vegada de debò, la disgregació.
I mentrestant no hi ha govern. Segurament hi haurà terceres eleccions. Potser fallarà el pla de Rajoy (forçar-les fins aconseguir una majoria viable). I llavors què passarà? La crisi política-institucional a Espanya és seriosa. Perillosa.
