Les acusacions a Lula, frustració i melancolia per a l’esquerra política

lula

Joan del Alcàzar

Luiz Inacio Lula da Silva va exercir com a president del Brasil des de l’1 de gener de 2003 fina a l’1 de gener de 2011, quan va ser succeït per Dilma Rousseff, una directa col·laboradora seua. En juliol de 2003 vaig publicar un article [molt optimista] sobre la nova conjuntura brasilera i pocs mesos després un altre menys esperançador, tot i que mantenia un bon ànim. En ell afirmava: “És prompte encara per a emetre valoracions contundents, però sembla que hi ha massa inèrcies del passat i que la mudança do model no està, malauradament, al girar la cantonada” [“Lula, Allende i la revolució passiva a la brasilera”, L’Espill, 2003].

Ara han passat cinc anys de l’eixida de Lula del Palau de Planalto. La seua successora acaba de ser apartada del poder per votació del Senat i el propi ex president ha sigut formal i greument acusat per la Justícia brasilera. Concretament, la Fiscalia, mitjançant un auto de 149 pàgines diu que “Després d’assumir el càrrec de President de la República, Lula va comandar un esquema delictiu de desviament de recursos públics destinats a enriquir-se il·lícitament, amb l’objectiu de perpetuar-se criminalment en el poder”.

L’auto de la fiscalia és duríssim. De fet, afirma que a) Lula va mantindre’s en el poder mercè una governabilitat assentada en bases criminals mitjançant la compra de suport polític; b) va generar en favor del seu partit –el Partit dels Treballadors, PT- un matalàs de recursos il·lícits per abastir futures campanyes electorals en el context d’una perpetuació criminal en el poder; c) va disposar en el seu profit de diners procedents de crims, propiciant un enriquiment il·lícit. Tots aquests avantatges van estar lligats al desviament de recursos públics i al pagament de suborns a agents públics i polítics, organitzacions partidàries i operadors financers”. Terribles acusacions, certament.

Independentment de com evolucione la causa judicial contra l’ex president, el ben cert és que llegir el que vaig escriure fa tretze anys i comparar-lo amb el que ara sabem i està confirmat respecte del volum de la corrupció governamental brasilera durant els períodes de Lula i Dilma, incita a la frustració i la melancolia que són pròpies de les expectatives de progrés decebudes sense anestèsia.

Malgrat que la proposta lul·lista de 2003 s’havia volgut sintetitzar en un missatge seixanta-vuitista (“Paz e amor“), darrere hi havia una proposta molt polisèmica, certament, però un poc més tangible: la mudança do model. Una proposta de canviar el model [econòmic i social] que va aconseguir el suport de més de cinquanta-dos milions de vots favorables a Lulinha.

A ells els havia escrit la seua Carta ao Povo Brasileiro, en la que sostenia que “serà  necessària una lúcida i judiciosa transició entre el que tenim avui i allò que la societat reivindica. El que es va fer o es va deixar de fer en vuit anys no serà compensat en vuit dies. El nou model no pot ser producte de decisions unilaterals del govern, tal com ocorre avui, ni serà implantat per decret, de mode voluntarista. Serà fruit d’una àmplia negociació nacional, que ha de conduir a una autèntica aliança pel país, a un nou contracte social, capaç d’assegurar creixement amb estabilitat”.

La mudança va començar a fer-se tangible des de la mateixa presa de possessió de Lula. Dues mesures van ser especialment ressaltades: la de donar títols de propietat a milions d’habitants de les faveles de tot Brasil i l’anunciada pel ministre d’educació Cristovam Buarque: “Retribuirem als analfabets per dependre a escriure”. Buarque, a més, era molt explícit en referir-se al fenomen Lula, al lul·lisme, quan declarava “Crec que encara no tenim un rumb ideològic clar. No sabem encara bé que és l’anomenat lul·lisme“. El ministre d’educació demanava ajuda a la Universitat [El País, 16.01.2003].

Doncs bé, aquesta, com reclamava Buarque, aviat va començar a intervindre en el debat. Luiz Werneck Vianna, reconegut professor de l’Instituto Universitario de Pesquisas do Rio de Janeiro (IUPERJ), escriuria un article titulat significativament “O que mudou“, i afirmava que estava en curs una revoluçao silenciosa, en la que “tot ha canviat, perquè les nostres institucions sorgeixen ara com a llocs de confiança per a la realització dels canvis que la societat ha decidit emprendre” [Folha de Sao Paulo, 10.02.2003]. Werneck havia représ el concepte gramscià de revolució passiva, una revolució sense revolució, i l’utilitzava en la seua anàlisi del que estava passant a Brasil.

Convençut que la revolució en aquests temps de mundialització i de canvis radicals en els patrons productius no pot ser una revolució de ruptura, sinó que ha de ser necessàriament passiva, el problema resideix en qui dirigeix els canvis perquè aquests tinguen una direcció i un sentit positius per a la majoria. El gran desafiament és que siguen les forces del canvi, les de la mudança, les que dirigisquen el procés en termes dels actors polítics, dels programes de govern, dels canvis socials i econòmics.

Lula, afirmava el professor, podria ser el director del procés de revolució passiva que es movia cap al davant no tant com a reacció als moviments socials sinó per a consolidar-los i, a més, per a reforçar encara més la senda de la democratització progressiva del país.

Certament el nou president del Brasil enfrontava el que no pot sinó qualificar-se com un desafiament històric. Un repte que Lula va expressar sense un gram de retòrica quan va xifrar el seu èxit de govern en la consecució que els brasilers, tots els brasilers, feren tres menjades al dia al final de la primera legislatura. El diari El País, explícit, titulava a les poques hores del primer Consell de Ministres presidit per Luiz Inácio da Silva: “44 milions de famolencs esperen Lula. La lluita contra la pobresa en un país de recursos és el gran repte del nou govern brasiler” [El País, 05.01.2003].

La visió que teníem en 2003 era de gran expectació en la mesura que pensàvem que si aquella revolució passiva a la brasilera posava en marxa profundes reformes socials finançades des del creixement amb estabilitat, que era el contingut del que Lula anomenava nou contracte social, això sí que resultaria democràticament revolucionari. I podria ser-ho no sols per al Brasil, sinó, com a referència, per als altres països de l’àrea. L’experiència brasilera podria ser una proposta tangible perquè a Amèrica Llatina es començara a veure la llum al final del llarguíssim túnel de la desigualtat.

L’eufòria tanmateix va durar poc i, aviat, en la mesura que es prenien mesures des del nou govern, les crítiques començaren a fer-se explícites. Des de la Universitat, com demanava Cristovam Buarque, també començaren a arribar censures de gran calat envers el govern trabalhista. Boris Fausto, prestigiós historiador i professor del Departament de Ciència Política de la Universidade de São Paulo va escriure que no era per a ell sorpresa que els nous governants hagueren assumit amb convicció la ruta del capitalisme, però sí que havia estat una novetat que més que fer-ho des d’una orientació socialdemòcrata ho hagueren fet des del model nord-americà. Fausto acusava el govern de Lula d’haver fet servir “les fanfàrries de Fome Zero com un hàbil contrafoc anticipat de les queixes populistes o d’esquerra quant al rumb de la política econòmica” [Folha de Sao Paulo, 19.10.2003].

Luiz Werneck Vianna, qui en febrer de 2003 parlava de la revolució passiva que estava produint-se a Brasil, en entrevista concedida al mateix diari en octubre, se’ns rebel·lava amb un gran pessimisme. El mateix títol de l’entrevista ja era contundent: “O PT é quase um partido liberal“. Werneck advertia un canvi de rumb molt profund en, per exemple, les qüestions de Medi ambient, però és que, a més a més, explicava que l’Estat havia perdut presència com “o grande tomador de decisoēs em matéria econômica“, en benefici del mercat. A més a més, el professor encenia dues alarmes de la màxima importància. La primera era que l’únic partit [el PT] identificat amb una idea de canvi [mudança] havia estat dominat pel conservadurisme, per la inèrcia. I afegia: “Sera uma herança muito complicada de se administrar“. La segona, potser encara més perillosa: el PT i Lula estaven desviant-se de la ruta que havien promés, i això era perillosíssim perquè la societat havia cregut que la política podia canviar el país. I la política estava diguent-li a la societat que no era capaç de fer-ho. Si això es confirmava –concloïa Werneck-, seria la pitjor pedagogia per als brasilers, ja que provocaria la pèrdua de credibilitat en les institucions democràtiques, i Sem democracia, as mudanças são impossiveis” [Folha de Sao Paulo, 19.10.2003].

Escrivia jo en 2003, en sintonia amb allò exposat més amunt, que eixe fracàs de la política tindria efectes terribles no sols sobre Brasil, sinó sobre tota l’Amèrica Llatina, si més no. És una llei universal de la política: la distància entre les expectatives generades i els resultats finals de la gestió dels líders i partits que les han provocat ha tingut sempre resultats terriblement perversos per als qui havien confiat en la possibilitat de veure acomplides les seues aspiracions de millora.

Malgrat tot, a pilota passada podem dir que l’eufòria econòmica [la bombolla, podem dir ara] que es va viure en Brasil durant els governs de Lula va amagar la realitat de les debilitats del gegant brasiler. Una d’elles, immensa, era i és la corrupció. Ara les acusacions judicials envers el gran líder, la destitució de la presidenta Rousseff en fer-se efectiu el seu impeachment, i especialment els diversos i espectaculars casos de corrupció que han afectat els darrers governs brasilers [des del mensalão en 2005 a Petrobras recentment] han sacsejat la ciutadania brasilera, polaritzant-la entre dues posicions a favor i en contra del PT, de Rousseff i de Lula.

Des de la direcció del PT s’ha arribat a dir que s’ha produït a Brasil un colp [d’Estat] de nou tipus. Com ha explicat el professor de la UNESP Alberto Aggio, la tesi del petisme és que les classes dominants, recolzades per uns mitjans de comunicació monopolistes i les classes mitjanes reaccionàries van perpetrar un colp d’Estat mitjançant accions de comunicació, jurídiques i parlamentàries. Un conjunt d’elements que conformarien el dispositiu del “golpe de novo tipo”. El mateix Aggio argumenta tant quant a la manca de solvència de la tesi com adverteix del seu perill, en la mesura que pot conduir a una part de l’esquerra a la relativització de la democràcia, suposadament indefensa davant els seus agressors [en aquest cas eixa conspiració, la dels colpistes, que ha fet fora Dilma i que ara acusa Lula], la qual cosa pot induir a concloure que eixa democràcia ha de ser substituïda per un règim també de “novo tipo”, a la imatge d’altres experiències llatinoamericanes recents.

El problema central, tanmateix, no és sinó la incapacitat demostrada pels actors polítics de reduir la immensa desigualtat social que pateix Brasil, més enllà de practicar una política de beneficència que tot i que genera fidelitat partidària, sols es pot mantindre en èpoques de forta bonança econòmica. Aquesta manca de solvència està unida a una corrupció de dimensions apocalíptiques que ara per ara ha arribat –presumptament- a afectar a aquell que en 2003 va obrir l’esperança de realitzar un nou contracte social entre els brasilers, una mudança do model, per tal de reduir de forma efectiva i sostenible eixa desigualtat extrema que pateix el país.  És terrible com s’han fet miquetes les esperances de 2003, tot i que caldrà continuar atents a l’evolució del procés que està generant ja frustració i melancolia per a l’esquerra política, tant brasilera com  internacional.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER