El pregoner Pérez Andújar com a símptoma

javier-perez-andujar-ajusta-cuentas-con-la-burguesia-catalana-y-con-adolfo-suarez

 

Xavier Fina

Comença la festa major del meu poble, les Festes de la Mercè, i la gran preocupació de molts és el pregoner. L’alcaldessa, Ada Colau -que és qui té la prerrogativa de decidir-lo-, ha triat l’escriptor Javier Pérez Andújar.

Crec que Pérez Andújar -com altres barcelonins- té mèrits literaris per ser el pregoner. Amb un estil irònic, amb punts càustics i un toc barroc, els seus llibres estan plens de tendresa, de reivindicació de la memòria i d’alegria de viure. Tothom destaca Paseos con mi madre. La meva debilitat, però, és Los príncipes valientes. Tot i que les nostres infàncies no tenen res a veure, quan descriu la seva tinc la sensació que érem veïns. Òbviament, entenc i respecto els qui no valoren la seva obra. A mi em passa amb molts escriptors, actors, periodistes o cantants. I no per això penso que no puguin fer de pregoners.

També penso que la tria és especialment encertada perquè el pregoner d’enguany ha contribuït de manera especial -i sense que fos la seva intenció- a la construcció d’un imaginari de ciutat més ampli i divers. La Barcelona literària és la suma de la de Monzó, Mendoza, Sagarra, Pàmies, Vila-Matas, Julià de Jòdar, Vázquez Montalbán, Rodoreda, Casavella i molts altres, entre els quals Pérez Andújar, que ens parla del Besòs i que incorpora al nostre skyline les tres xemeneies de la tèrmica. A mi m’agraden totes aquestes Barcelones, totes són les meves. Entenc que hi ha qui vol una Barcelona més petita, menys diversa. Alguns d’aquests han estat pregoners de les Festes de la Mercè. I cap problema.

El to inquisitorial amb el que molts –massa– han reaccionat a l’elecció de Pérez Andújar com a pregoner és preocupant

Però amb Pérez Andújar han saltat totes les alarmes. Des que es va saber que faria de pregoner les xarxes socials s’han omplert de crítiques, insults i crides al boicot. No s’ha de fer gaire cas a la cridòria virtual -plena d’anònims i amb el millor de cada casa dient-hi la seva-, però la polèmica del pregoner ha transcendit el soroll: opinadors en principi respectables s’han afegit a la protesta i al linxament.

El gran pecat de Pérez Andújar és que és molt crític amb el Procés. Amb tot el seu sarcasme s’enriu de les manifestacions amb full d’instruccions. Ho fa des d’una mirada llibertària que tenyeix d’escepticisme la dimensió revolucionària que puguin tenir aquestes concentracions anuals tan harmonioses i endreçades. El pregoner escriu articles irònics i crítics sobre el Procés. Això l’inhabilita, per exemple, per ser el president de l’ANC o per fer el discurs final a la manifestació de la Diada. ¿Però per ser el pregoner de la Mercè? N’hi ha hagut d’independentistes que han fet un pregó independentista. A Pérez Andújar no se’l linxa pel pregó -que estic convençut que serà brillant i no entrarà en el “tema”- sinó perquè alguns consideren que no és dels “nostres” (i en aquest pronom que cadascú hi posi el contingut que consideri).

Curiosament, una de les crítiques de Pérez Andújar és a la poca tolerància davant les veus dissonants. Per demostrar-li com està d’equivocat, una part de l’independentisme l’insulta i el boicoteja.

De la mateixa manera que reivindico el dret de Pérez Andújar a ser crític i enriure’s del Procés i del qui el vetlla, entenc que tothom té dret a criticar l’escriptor i la seva tria com a pregoner. Però l’independentisme que no accepta la dissidència, que creu que les opinions democràtiques t’inhabiliten per fer de pregoner, es mostra com un moviment dèbil, antipàtic i tancat. Crec que és un error estratègic. I sé que molts independentistes també ho creuen.

Sense renunciar a les idees i als objectius de cadascú, hauríem d’airejar-nos una mica, agafar distància, deixar de fer bàndols constantment

Però més enllà de l’independentisme, reaccions com les que ha provocat aquest pregoner són símptoma d’un excés de tensió i fins i tot d’una democràcia de mala qualitat. Tots els qui opinem, escrivim i tuitegem tenim la nostra dosi de responsabilitat. I els nostres polítics, oblidant massa sovint el sentit institucional, una mica més. Sense renunciar a les idees i als objectius de cadascú, hauríem d’airejar-nos una mica, agafar distància, deixar de fer bàndols constantment. No fer-ho passar tot pel mateix sedàs, diversificar els centres d’interès. No em refereixo només als independentistes. Som molts els que ens passem massa hores donant voltes al mateix tema. Els patriotes que per la pàtria moren i els qui mataríem les pàtries. Tots massa obsessionats, tots massa unidimensionals, tot massa previsible. Un avorriment absurd i empobridor.

Crec que Pérez Andújar és una bona tria. Però això no té cap interès. Segur que n’hi havia de millors i de pitjors. Ara bé, el to inquisitorial amb què molts -massa- han reaccionat és un símptoma preocupant. Sobretot perquè tampoc té gaire importància qui fa el pregó d’una festa major.

 

Publicat a l’Ara, dijous, 22 de setembre de 2016

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER