Galícia i Euskadi, realitats diferenciades

galeus

Gustau Muñoz

Aquest diumenge, eleccions a Galícia i Euskadi. Dues comunitats autònomes de l’Estat espanyol, dues regions d’Espanya, dues nacionalitats històriques, dues nacions? El que vulgueu, la retòrica és lliure. En tot cas, dues realitats diferenciades, objectivament diferenciades, per història i llengua, per cultura i tradicions, per configuració física i trets socioeconòmics; i subjectivament per la consciència dels seus habitants expressada de manera reiterada i ferma d’ençà de moltes dècades. Diferenciades del conjunt d’Espanya, del disseny uniformista de l’Espanya castellana de Felip V i la resta, dels liberals del XIX i del XX,  dels primorriveristes i dels franquistes.

És ben curiosa, tanmateix, la diferència radical que hi ha entre totes dues. Reconegudes com a nacionalitats històriques pel fet que s’hi va sotmetre a referèndum un Estatut d’Autonomia als anys trenta (ja preparat al País Valencià, però no va donar temps a celebrar-lo perquè esclatà la guerra civil), la seua trajectòria no pot ser més divergent.

Industrial l’una, agrària l’altra. Inclosa al bàndol franquista durant la guerra civil l’una, i al de la República l’altra. Desproveïda de grans capitals i de banca l’una, i seu d’un important capital financer (els Bancs de Bilbao i de Biscaia, notablement) l’altra. Amb una trajectòria ondulant i boirosa l’una quant al tema nacional, i de pedra picada l’altra.

No es pot dir que el País Basc fos aliè al franquisme, de tota manera. Per la via del carlisme i del capitalisme industrial i financer, aportà personal al règim i un nucli de poder addicte. També ideòlegs, cal no oblidar la significació de l’Escola Romana del Bidasoa, de Maeztu, Pradera, Sánchez Mazas, Lequerica, un cert Baroja, etc. De cap manera hi hagué un abisme, el catolicisme pregon del país i els interessos construïen ponts, però l’oposició al franquisme hi fou tremenda, contundent i continuada.

Galícia, en canvi, es mantingué més a la vora fins que les concentracions de treballadors al voltant de la nova indústria naval i de l’automòbil a Vigo i Ferrol feren créixer les mobilitzacions obreres, que confluïren amb la reivindicació cultural i nacional del galleguisme.

Però Galícia ha tingut una gran influència política a Espanya i ha proveït secularment de quadres l’administració de l’Estat. És el cas del mateix Franco, però també de Calvo Sotelo, de Fraga, de Pío Cabanillas, d’Ana Pastor, de Rajoy. I potser demà de Núñez Feijóo. A Galícia ha manat i mana el PP. Al País Basc el PNB, amb coalicions diverses si molt convé. A Galícia hi ha un entramat clientelar i caciquil premodern que fa feredat, una col·lusió entre “els de la boina” i “els de la toga” que es reparteixen els papers en benefici comú, mentre aturen la modernització definitiva del país. Qui controla aquest entramat i promet fer servir el poder que té a l’Estat per a repartir (en infraestructures, llocs de treball, contractes, recomanacions, subvencions) té ja molt guanyat. Una situació pròpia de país deprimit i subvencionat. Al País Basc hi ha vida civil, el poder està repartit, hi ha una societat moderna i pluralisme informatiu. Ha de superar molts traumes i una lluita de memòries complexa, però compta amb una indústria tecnològicament avançada i una població ben formada.

Galícia, colònia interior? Això afirmava Xosé Manuel Beiras en una entrevista que li ha fet recentment Víctor Maceda a El Temps. Aquest concepte de moda als anys 60 del segle XX (que feia servir també, per exemple, Robert Lafont per referir-se a Occitània) és bastant dubtós. Els saldos fiscals són eloqüents. La inversió territorialitzada (i singularment en un AVE aberrant) també. I el poder polític de què han disposat alguns gallecs representatius al llarg del temps, igualment. Colònia interior? Vinga, va.

El País Basc és a hores d’ara un quasi estat que gaudeix d’una envejable independència fiscal. Té assignatures pendents, ha de tancar un cicle, ha de reviscolar com a societat, ha de desplegar-se culturalment. Però disposa d’instruments considerables. Marca les distàncies amb Catalunya. Els bascos tenen les idees molt clares i saben sempre què volen.

Ací als països de parla catalana caldria prendre bona nota d’unes coses i altres. I deixar de banda admiracions i fantasies de babaus. També caldrà observar el resultat de les eleccions de diumenge. Que de tota manera no canviaran gaires coses. Sembla que el joc es juga en un altre lloc. Si més no, a hores d’ara.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER