Passades les eleccions basca i gallega, amb els resultats previstos: I ara què?

eleccions-galicia-i-euskadi

Joan del Alcàzar

No van ser pocs els que van pronosticar que, després dels resultats del 25J i la proximitat de les eleccions regionals a Galícia i Euskadi, no hi hauria manera de formar govern a Espanya mentre no es conegueren els resultats d’aquestes. Van començar ben prompte les especulacions respecte als compromisos i els pactes què, sent impossibles en vespres d’acudir a les urnes, serien –es deia- factibles en conèixer com havien votat bascos i gallecs.

Els mesos han anat passant i l’escenari polític hispà ha romàs entre anquilosat i monòton d’una banda, i convuls i confrontat per una altra.

Rajoy, fidel al seu estil de fer treballar als altres mentre ell es dedicava a repetir el seu mantra i a intentar desgastar els contraris, esperava que els resultats de la seua regió natal li permeteren traure pit i tornar a insistir que els electors li renovaren el seu suport. Poc li importava, semblava, allò que ocorreguera a Euskadi, atès que allí el PP és irrellevant. Veritat és que no s’acaba d’entendre per què un bon resultat a Galícia –una terra en la qual el caciquisme propi dels populars encara té una bona capacitat de control polític- podria resultar benèfic per al president en funcions en el global peninsular, però aquesta és una teoria que els ideòlegs de Moncloa han patentat i difòs amb el suport mediàtic dels de sempre i algun més, com per exemple El País, aquell diari que va ser emblema del bon treball periodístic i que ara viu les seues hores més tristes.

Ciutadans, el partit que dirigeix Albert Rivera, ha seguit jugant, molt a la catalana, amb permís, a la puta i la Ramoneta. Va pactar el suport a Pedro Sánchez després de les eleccions de desembre de 2015 i ho va fer amb Rajoy després de les de juny passat. Sempre amb un afany no dissimulat de reforçar el centredreta hispà, al mateix temps que ataquen qualsevol iniciativa o proposta política o partidària que ells denigren com a nacionalista o, pitjor, com a separatista, Rivera i companyia són cada vegada més marxians: no haurien de ser membres d’un club que els acceptara com a socis i si no agraden els seus principis, en tenen uns altres. Han sigut setmanes en les quals Rivera i els seus lloctinents han dit A i negació d’A sense solució de continuïtat. Particularment fosc, incomprensible, ha sigut el seu discurs sobre Rajoy: davant l’allau de causes judicials per corrupció que impliquen al PP, i que van a fer-los comparèixer davant els tribunals durant els pròxims mesos, des de Ciutadans s’ha desqualificat radicalment el President en funcions, com una persona inhabilitada per a seguir en La Moncloa, i paral·lelament s’ha exigit a Pedro Sánchez que recolze –per activa o per passiva- la seua investidura. El partit de Rivera s’ha convertit en el paradigma d’allò tan vell de tenim un problema per a cada solució.

El PSOE i Podem han viscut instal·lats en la crisi orgànica quasi total; sense el quasi pel que fa als socialistes, i amb el quasi en el dels podemites.

A Pedro Sánchez no li fan falta enemics externs. La coneguda anècdota de sir Winston Churchill respecte a on s’asseien en la Càmera els adversaris i on els enemics, queda com un acudit infantil. Els homes i la vella guàrdia han atacat el seu secretari general com si fóra el pitjor dels seus enemics. No hi ha hagut misericòrdia amb ell: l’han acusat de tot l’imaginable, sense que per això s’haja fet esment alguna a diferències polítiques de fons. Excepte, és clar, la coneguda, repetida, grapejada unitat d’Espanya i el veto als que volen destruir-la. S’esperava que dels resultats que obtinguera el Partit a Galícia i Euskadi dictara sentència respecte a la fortalesa del lideratge de Sánchez. Si prosseguia la pèrdua d’espai electoral socialista i es veia superat pels de les marees a Galícia i per la candidatura d’Elkarrekin Podem a Euskadi, el futur polític de Sánchez seria negre color telèfon. Vist allò vist, comptats els vots, negre-negre ens sembla. Però… la responsabilitat és exclusiva de Sánchez?

Sembla que Podem encara no ha digerit el milió de vots que va perdre al juny respecte a desembre de l’any anterior. Han aconseguit igualar al PSOE en què es parle més dels seus problemes i enfrontaments interns que de les seues propostes polítiques. I que conste que aquest empat era difícil perquè allò dels socialistes és realment extraordinari quant a la seua dificultat per a parlar d’una altra cosa que no siga el canibalisme que els afligeix des de fa ni se sap. Doncs bé, Pablo Iglesias i Íñigo Errejón s’han embullat en una batalla interna cainita, en la qual es juga l’hegemonia interna del partit. Les aparicions de Monedero, aquell que està sense ser, una mena de bomber piròman, han multiplicat el cost per al partit de tanta disputa i tanta desqualificació interna. Per a esbalaïment i irritació dels seus socis i amics bascos i gallecs, els podemites han tornat a igualar els socialistes: han aconseguit transmetre que els importava una bleda si perjudicaven les seues pròpies candidatures. Han practicat allò de l’acudit: per què anem a raonar, si ho podem resoldre a hòsties. Tanta nova política, tants polítics novells, han cristal·litzat en més de la política de sempre i en més del ja conegut quant al personal.

Celebrades unes eleccions que auguraven la renovació de la majoria absoluta del PP en terres gallegues i una victòria clara però insuficient per a un govern monocolor del PNB a Euskadi, els resultats han sigut els previstos. Fins i tot la participació electoral ha sigut baixa: entorn del 64 per cent a Galícia i el 62 per cent al País Basc, la qual cosa ha desmentit al lehendakari Urkullu, que demanava als seus conciutadans que Euskadi continuara sent singular. Doncs no, quant a la participació electoral, no. Una dada que caldria valorar més del que es fa, ja que indica un estat de desafecció democràtica en una part significativa de l’electorat d’ambdues comunitats.

Ha guanyat de forma incontestable, aclaparadora, el PP a Galícia i ha guanyat millor del que estava previst el PNB a Euskadi; els primers governaran en solitari, i els segons necessitaran suports, cosa que és tradicional entre els bascos i que –des de sempre- els nacionalistes d’Urkullu controlen perfectament. La costalada socialista és considerable en les dues regions: en ambdues han sigut superats per En Marea i per Elkarrekin Podem. Potser és més dura la situació en la basca que en la gallega, perquè en aquella han sigut històricament un partit central i avui es veuen relegats a la quarta posició, després d’Elkarrekin Podem i pràcticament igualats amb el PP. En qualsevol cas, tant de baró i tanta baronessa com hi ha en el PSOE hagueren de parar-se a pensar el per què en ambdues regions el seu partit ha sigut superat per la injuriada tribu dels podemites.

Vist allò vist, es pot dir què, pel que fa al País Basc, l’anomenat bloc constitucionalista [PSE-EE i PP] és pràcticament testimonial, i ha tornat a ser clarísimamente superat pel grup dels partidaris del dret a decidir [PNB, Bildu i Elkarrekin Podem]. Alguna cosa hauria de significar aquest fet per als que fonamenten la seua posició en un discurs monocorde entorn del binomi Constitució/Unitat d’Espanya. Particularment sagnant hauria de ser la reflexió per a Ciutadans, que s’ha quedat sense representació, amb prou faenes un dos per cent dels vots. El mateix els ha ocorregut a Galícia, on també es queden fora del parlament. Què dirà ara Albert Rivera?

A Galícia Núñez Feijoo ha ampliat la majoria que ja tenia, és a dir que el PP ha sigut el gran triomfador. Molt bé, i què? Quin significat té aquesta victòria per a la situació de l’embós en el conjunt d’Espanya? Que el PP ha tornat a guanyar en una regió que és l’única que serà governada per un partit amb majoria absoluta, i què? En què beneficia això Rajoy i el PP estatal? Doncs s’obstinen en el que s’obstinen els opinadors i publicistes afins al Partit Popular, significa poc o res. Podran fer burleta dels socialistes gallecs, però hauran de fer-ho amb la moderació a la que hauria d’obligar-los la seua condició quasi residual a Euskadi, on resisteixen sense desaparèixer gràcies a la circumscripció d’Áraba, que està sobrerepresentada en el parlament regional.

Servirà l’expressat ara pels ciutadans per a allò que es deia fa uns mesos que l’embós polític espanyol es resoldria després de les eleccions del 25 de setembre? Molt temem que no. Sembla que les terceres eleccions estan cantades, i que després d’elles, a tenor de les enquestes i -també- d’allò vist en aquests comicis, hauran de venir unes quartes i, potser, unes cinquenes. La incapacitat per a l’enteniment, l’absència d’una cultura política democràtica digna de tal nom entre els líders actuals i els seus partits, la falta de compromís amb la majoria dels ciutadans, l’obsessió pels interessos propis amenaçats pels dels altres i, a més i sobretot, la falta d’un mínim respecte pels electors, fan difícil augurar una resolució a l’embós polític que vivim. Almenys fan difícil tenir esperança en què aquesta congestió es resolga en benefici dels interessos d’aquella majoria.

En qualsevol cas, ara ja han passat les eleccions basques i gallegues. Ara, ¿què faran els partits majoritaris, què els proposaran als ciutadans que esperen després d’elles?

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER