Jordi Nopca
El 8 de novembre Donald Trump podria ser el nou president dels Estats Units. El magnat mou quantitats de diners immenses, no només a través dels seus negocis, sinó també a partir de la controvèrsia que aixeca la seva figura. Només aquest estiu han aparegut al mercat americà una desena de novetats relacionades amb el candidat republicà, com recorreguts a la seva trajectòria – Trump Nation, de Timothy L. O’Brien, i The truth about Trump, de Michael d’Antonio-, reculls de les seves frases – Trump talk, de George Beahm-, antologies de vinyetes – Yuge!, de Garry B. Trudeau- i fins i tot un llibre per acolorir.
Aquí el llibre que s’ha avançat a la petita allau de novetats al voltant de Trump prevista per a aquest setembre és El show de Trump, del periodista de la revista The New Yorker Mark Singer. Publicat per Debate, recull dos retrats, un del 1996 i un altre fet el 2015. “Des de la nostra primera trobada a la Trump Tower vaig entendre que, al marge del que Trump em pogués semblar fins a aquell moment, abans de res i sobretot és un artista de la performance -escriu Singer-. Les aparences no deixen de ser, fins a cert punt, un artifici. El meu objectiu era distingir la persona del personatge”. El periodista no ho va tenir fàcil. Què s’amaga rere l’home que diu que només està interessat en el “luxe, el superluxe i el supersuperluxe” i que considera que la “companyia ideal” és un “bon cul”?
El 1996 Singer es va trobar amb un multimilionari en crisi, que havia hagut de vendre diversos dels edificis que ostentaven el seu cognom. Fill d’un empresari del sector immobiliari, Donald Trump va fer fortuna expandint el negoci del seu pare: actualment el seu imperi inclou edificis de luxe, hotels, casinos i camps de golf en diversos països, però també aerolínies, productes de la llar, articles de bellesa, revistes, menjar i una productora de televisió des de la qual oficia el reality show de negocis The apprentice. El candidat republicà valora la seva fortuna en 10.000 milions de dòlars. La revista Forbes, en canvi, hi posa un preu més discret: 4.500 milions.
A El show de Trump Singer assegura que, en el fons, el magnat vol ser Madonna. En comptes de cantar Material girl, Trump es dedica a deixar anar fatxenderies: “No crec que la gent sigui conscient de com és de gran la meva empresa -diu-. Per algun motiu tenen notícia de la meva celebritat. Però sóc el constructor més important de Nova York. I el més important en el negoci dels casinos. No està gens malament ser el més important en tots dos camps”. El periodista el defineix com un “addicte a la hipèrbole, que tergiversa les coses per diversió i en benefici propi”, un “adolescent perpetu de disset anys que viu en un món de suma zero, on només hi ha guanyadors i «perdedors totals», amics lleials i «autèntics canalles»”. A més de no mossegar-se la llengua a l’hora de fer comentaris masclistes, racistes i obscens, Trump també és presentat com un controlador obsessiu: “Li agradaria que fos una esposa més tradicional -deia la seva segona dona, Marla Maples, a finals dels 90-. Li agrada que li tingui el sopar a punt a les set. I si arriba a casa a quarts de set, haig de tenir-lo llavors”.
“Seria profundament injust dir que Trump menteix sempre -escriu Singer al segon retrat-. Mai m’atreviria a suggerir que menteix quan dorm. D’altra banda, se sap que només dorm quatre hores al dia”. Quan va publicar el primer retrat el 2005, Singer va veure com les vendes del seu llibre es van disparar després que el magnat escrigués una carta al New York Times en què el deixava verd. Va decidir enviar-li un xec de 37,82 dòlars per mostrar-li la seva “immensa gratitud”. I Trump li va contestar dient-li que era un “perdedor total”. Però va cobrar el xec de 37,82 dòlars.
“No ens demanem si Trump és imbècil o no. En aquest apartat hi ha un ampli consens. Així i tot, per a molts dels seus seguidors la imbecil·litat de Trump és la clau del seu èxit”. Aaron James donarà aquesta visió de l’empresari a Trump: ensayo sobre la imbecilidad, que Malpaso publicarà al setembre, el mateix mes que n’arribarà una altra visió crítica, Trump, el león del circo (El paseo), de Francisco Reyero. Qui vulgui endinsar-se en un dels bestsellers sobre Trump també ho podrà fer: Planeta li publica Nunca tires la toalla.
Publicat a l’Ara, dilluns, 29 d’agost de 2016
