Curs nou, vida la de sempre

Inici_Curs

Joan del Alcàzar

Acaba l’estiu per als que tenen un treball raonable amb les seues consegüents vacances, i de manera convencional diem que comença el nou curs. L’escolar sí, aquest sí que s’obrirà en cosa de dies, però el curs polític serà pura continuació i pràcticament idèntic al que ara es tanca.

A Espanya, interinitat, embós, insolvència, manca de lideratges, crisi institucional, deshonestedats diverses, càstig als electors que no saben votar, falta de sentit d’Estat, oportunismes impresentables, urgències incomprensibles, aïllament internacional, indefinició econòmica, paràlisi en les urgències socials… en fi, un desastre sense pal·liatius, gràcies a tots els dirigents partidaris, amb menció especial per al senyor Rajoy.

En el món que no és Espanya, que encara que per a alguns semble no existir existeix, molt poques llums i moltes ombres. Citem entre les primeres l’esperançadora signatura de la pau a Colòmbia, després de quasi sis dècades de guerra interna. Apuntem quant a les segones des de la gestió de l’abandó britànic de la UE als perills d’imitadors que puguen sorgir a Holanda, Àustria, França o els països nòrdics, l’inacabable drama sirià, els desafiaments de la qüestió migratòria en les fronteres de la UE, les eleccions de novembre a Estats Units amb un terrorífic candidat en competència, la inestabilitat brasilera post olímpica, la inquietant política exterior russa, el terrorisme internacional de matriu islàmica o els desastres naturals que falleixen l’ànima.

En aquest racó del planeta des del qual escric s’ha aconseguit un acord entre el PP i Ciutadans que facilitarà el vot favorable tot i que insuficient dels de Rivera al candidat Rajoy. Hi haurà temps per a avaluar allò signat, passats els vapors grandiloqüents dels negociadors, però a primera vista sembla que els del Partit Popular han aconseguit neutralitzar les exigències de penalització als corruptes, així que en la mesura que aquest era l’escull principal dels sis punts de Rivera pot dir-se que el PP ha eixit prou bé de l’envit. Ciutadans té uns principis, s’ha llegit aquests dies en les xarxes socials, però si al Partit Popular no li agraden, en té uns altres. D’aquesta grandària han sigut les renúncies de Rivera i companyia, que tendeixen a anunciar les seues intencions amb gran teatralitat per a després rectificar-se a ells mateixos amb idèntic entusiasme. Gran sentit d’Estat, inflamat de patriotisme i generositat, en diuen a això.

Pablo Iglesias torna de les seues vacances i reapareix en la ràdio. Sense ombra alguna d’autocrítica per res, ni del que s’ha fet ni del que s’ha dit, ni del que no s’ha fet o del que no s’ha dit, com a bon politòleg aplica la seua lent analítica a la realitat i dictamina que tots ho fan malament. Explica, i no li falta raó, que en el PSOE conviuen tres opcions de diferent grandària quant a què fer davant la investidura de Rajoy. Els socialistes, per la seua banda, segueixen girant sobre el seu melic. El sorprenent silenci de Susana Díaz és interpretat per uns i per altres, però tothom coincideix que la batalla interna dels socialistes està simplement en temps mort. Esperen que Rajoy s’estavelle en les dues primeres sessions i després… ja es veurà.

La situació catalana està que crema, en vespres com ens trobem de la Diada, l’11 de setembre, de la moció de confiança de Puigdemont, de l’aprovació dels pressupostos, i dels constrenyiments de la CUP per declarar la independència en tal data i a tal hora. Costa treball de creure que organitzacions polítiques formades per un percentatge important de gent assenyada es comporte com es pot observar a simple vista. Però aquesta no és una característica catalana tan autòctona com el pa amb tomaca, sinó que és simètrica de la que s’observa a Castella i a tot Espanya.

Només a Espanya? No, el món és un lloc hostil. Sempre ho ha sigut. No obstant això, als humans sempre ens sembla més insuportable allò que ocorre en els nostres dies, i costa treball acceptar tanta negligència, tanta falta de preparació, tanta exaltació de la ignorància, tanta subordinació dels interessos generals als particulars per part de petits grups d’individus que no reconeixen fronteres, ni banderes, sinó exclusivament els seus beneficis tangibles.

Ara comença el curs -ja hem dit que és una forma de parlar- i ens enfrontem, com a ciutadans anònims, a una conjuntura d’alta complexitat. Que alguns dels que pretenen ser timoners dels seus països davant una borrasca com la prevista, siguen coneguts per la seua indigència política i la seua insolvència moral senzillament indueix al pànic.

No obstant això, ben mirat, la cosa ja era així abans de les vacances, en el curs passat. Així que confiem que els desastres que vindran seran del tipus dels ja patits, i aplicarem el refrany del mal conegut. El dramàtic serà que a força de perseverar en les calamitats, finalment, quasi sense adonar-nos, arribem a la fallida total.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER