Josep Maria de Sagarra i la seva prosa

Sagarra-i-Pla

 

 

Josep Pla

SOVINT, EN ELS LLOCS MÉS IMPENSATS, trobo persones que saben poesies de Josep Maria de Sagarra. Si el meu interlocutor està d’humor, me les recita. Diria una mentida si afirmava que aquestes persones són sempre conegudes per la seva cultura, per oferir un esperit cultivat i disert.  No. Moltes vegades, aquestes persones són més aviat d’una mediocritat i d’una indiferència, per a aquestes coses, visibles. El fet em demostra que Josep Maria de Sagarra ha estat el poeta de la nostra generació que ha fet un impacte més vast i profund en la gent.

Sagarra escrivia la prosa, com el teatre i la poesia, amb una facilitat esborronadora. Jo li vaig veure fer un acte d’un drama, en un local de l’Ateneu de Barcelona, en l’espai de dues o tres hores de nit.  Les novel·les —la seva prosa—, les escrivia amb aquest mateix criteri. La poesia, també. Que jo sàpiga, l’obra sobre la qual projectà una correcció més meditativa fou la traducció de la «Comèdia» del Dant. La correcció s’hi coneix. El «Poema de Montserrat», si la memòria m’és fidel, fou intensament rellegit per J.B. Solervicens. Sagarra fou un home molt indolent i considerava que el treballar no s’havia fet per a un home de la seva classe. Tenia en aquest punt idees perfectament aristocràtico-ortodoxes. De vegades, però, tenia l’obligació de treballar o en sentia la necessitat personal, i llavors donava un rendiment de cavall, de bon cavall, s’entén, que, a nosaltres, els seus amics, ens aclaparava, no pas per l’esforç que hi posava, sinó al contrari, per la manca absoluta d’esforç que manifestava, «castigant —com ell solia dir— la quartilla». Tenia el geni de la llengua, i la tinta de la punta de la seva ploma se li donava a raig fet.   En el curs de la meva vida, no he vist un cas semblant. Era literalment un prodigi. Sobre el geni de la llengua, els seus errors eren mínims, i els seus mitjans d’expressió, literalment inoïts. Amb aquests mitjans li arribava, però, sovint, massa sovint, que no tenia res a dir…

Mort el poeta, m’ha semblat observar una tendència molt general a posar visiblement l’accent de la seva obra en la seva poesia —i en les seves traduccions, com és natural. Les traduccions —sobretot la de la «Comèdia»— són excel·lents. En la seva poesia —tant en la de circumstàncies com en la impresa— és possible de trobar-hi moments excel·lents. Però posar l’accent d’aquesta obra considerable purament en la poesia no és precisament un acte de justícia. La prosa de Josep Maria de Sagarra és molt bona, és excel·lent. No s’hauria pas de negligir. Sóc partidari, no solament de reeditar «Vida privada» i «All i salobre», sinó diverses altres coses més. Posat en aquest punt, em permetré de recordar que el més fluid d’aquestes obres són els articles. De tota manera, aquests treballs, fets a la bona de Déu i sempre de pressa i corrents, no són pas tots iguals. Però n’hi ha que estan molt bé. I estarà perfectament que aquests siguin recollits i publicats amb el bloc de la seva obra en prosa —que algun dia serà editada, si les coses han d’anar correctament.

He dit fa un moment que aquesta obra s’hauria d’estudiar. I és pensant en aquest possible estudi que he escrit aquestes ratlles. La seva finalitat no és més que aquesta: facilitar aquests estudis. Sagarra, jo i d’altres persones hem constituït, pel que fa a l’escriptura de la prosa, un grup compacte, és a dir, una generació. Aquesta generació ha tingut, d’una manera deliberada i conscient, una finalitat, i com que l’obra d’una generació és sempre, en vista de la generació anterior, una reacció contrària, nosaltres tinguérem també la nostra reacció. Nosaltres —en tant que escriptors en prosa— creguérem que el naturalisme pessimista i asfixiant, ple, romànticament i depressivament, de vaguetat i de detallisme, era un camí sense sortida i postulàrem la necessitat d’un realisme més lleuger, més fresc, més mogut, molt més sintètic, que arribés a un contacte amb la vida molt més directe. I aquesta fou la substància elemental de la nostra generació, i aquesta substància influí sobre la nostra literatura, situada entre les dues guerres, un dels representants mes importants de la qual fou Josep Maria de Sagarra. Aquesta generació reaccionà, doncs, contra Víctor Català i Prudenci Bertrana, el naturalisme dels quals tingué un deixeble que considero prodigiós en el sentit que portà la tendència dels prosistes citats i d’altres de la mateixa orientació a les seves últimes perfeccions: vull dir el senyor Girbal Jaume. Girbal Jaume és avui un escriptor oblidat. Ho és, al meu entendre, injustament. És una fita de la nostra literatura. Al meu entendre, és una fita discutible. És igual. S’hauria d’haver reeditat alguna de les seves novel·les rurals —alguna d’aquelles novel·les en què el detallisme naturalista, pessimista i asfixiant és portat fins a les darreres conseqüències. Dintre aquesta obsessió, Girbal Jaume fou un mestre. La seva prosa és com la de Víctor Català però convertida en cromo —un cromo que ho conté tot, en què no falta res, en què la manera és portada amb la punta de l’espasa amb una minuciositat perfecta. És per aquesta raó que Girbal Jaume és important. Ell portà a cap exactament el que nosaltres mai no volguérem fer. Víctor Català, Prudenci Bertrana i el seu epígon, Girbal Jaume foren literàriament els nostres enemics, i l’obra que en la prosa la nostra generació ha portat a cap té un sentit absolutament contrari a la d’ells. En definitiva, nosaltres ens trobàrem, davant la generació anterior, en la mateixa posició de Hemingway i Steinbeck, en la literatura americana —i ara parlo de posicions, no pas de resultats— davant el vell Theodor Dreiser.

Aquest ha estat, al meu entendre, el sentit literari de la nostra generació —generació de la qual el senyor Josep Maria de Sagarra, com a escriptor en prosa, ha estat un dels més il·lustres representants. I amb la nostra generació ha passat el mateix fenomen que amb l’anterior. Així com la generació anterior tingué un epígon que representà el seu punt més alt possible —el senyor Girbal Jaume—, la nostra generació ha realitzat també les seves idees literàries en algunes proses de Salvador Espriu, que, des del punt de vista de l’edat, n’ha estat un epígon. Tot això és certíssim, i encara ho és més aquest altre fet: la nostra generació, que començà reaccionant contra el pessimisme enrarit i fabulós dels naturalistes, acabà essent més pessimista que la generació anterior. Però, en aquest punt, hi influïren, notòriament, les aclaparadores calamitats històriques i de tot ordre en què ens tocà de viure —per sobre de res més.

Totes aquestes coses s’havien de dir, perquè, atès que tenim —o hem tingut— la desgràcia de tenir una crítica que no ha subratllat res essencial ni autèntic del joc d’aquestes generacions, no hi ha més remei que exposar la qüestió des d’un punt de vista de protagonistes, tot i saber, això no obstant, que aquests punts de vista són sempre massa interessats i apassionats per a constituir la veritat objectiva. Per altra part, els protagonistes són sempre massa esquemàtics, contundents i frontals perquè no convingui matisar les seves afirmacions amb la visió més àmplia —quan existeix— de la crítica.

Si no per altra cosa, doncs, s’ha de salvar l’obra en prosa de Josep Maria de Sagarra, per ésser una de les més representatives, i al meu entendre més reeixides, d’una generació que, objectivament parlant, ha tingut una certa presència i una existència indiscutible —cosa que no implica, de cap manera, una qualsevol postulació referent al futur, com espero que el lector voldrà, fàcilment, admetre. Sagarra és, per tant, un protagonista de la generació del realisme sintètic —i que se’m perdoni aquesta paraula, que escric només per fer-ne via.

Nosaltres fórem contra el ruralisme en totes les seves manifestacions i contra el que s’anomena el costumisme; contra el pintoresc xaró; creguérem que els tipus excepcionals, marginals, i, en definitiva, anormals o boigs, no tenen cap interès. Defensàrem la cultura, la sociabilitat, la llibertat en tots els ordres i la ciència. Ens trobàrem davant un món, davant una societat determinada —la del nostre temps— i tractàrem de descriure-la, sense gaires il·lusions, d’una manera més o menys agra. Sagarra —l’escriptor de la generació més projectat en la societat— ho féu d’una manera especialment agra. Potser, de vegades, carregà massa la nota —no fou (s’ha dit) gaire humà. És un fet inqüestionable. Però també ho és que prengué sempre partit, que no fou mai un reticent fred i glacial, com tants intel·lectuals. Potser la vertadera inhumanitat prové d’aquesta indiferència en relació amb el propi grup social. Sagarra fou un crític despietat, però inseparable.

 

Fragment de Retrats de passaport (1960)

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER