Esglai o mort, ha exigit Rajoy

Iceta

Joan del Alcàzar

Potser ho haja dit algú més, però a l’únic polític al que he escoltat dir-ho amb claredat ha sigut Miquel Iceta. Analistes, periodistes i tertulians que opinen amb independència també ho han dit per activa i per passiva, però ha sigut el català l’únic professional polític que sembla tenir idees pròpies en els espais que no són del Partit Popular. En els que sí ho són, no n’hi ha, d’idees, ningú dissenteix de res, ningú parla ni tan sols; no trobem més que el pensament aparentment rústec del propi Mariano Rajoy: el dogma de desesperar els adversaris a força de no fer res, o de fer-ho a càmera lenta. Més enllà d’aquesta línia correcta, en el PP val la vella màxima d’Alfonso Guerra: el que es moga, no ix a la foto.

Miquel Iceta ha dit, per a esbalaïment de la tribu política global, una cosa que qualsevol ciutadà mínimament informat sap: que el dilema de facilitar la investidura de Rajoy o tenir eleccions el dia de nadal és fals. No és l’única alternativa possible a la negativa a votar o a abstenir-se per part dels socialistes.

És evident que el president en funcions se supera cada dia. Menteix sense enrogiment davant la premsa, negant les seues pròpies paraules de forma desvergonyida, amb el que pretén manipular l’opinió pública; ralenteix la formació de govern, al mateix temps que afirma que és urgent fer-ho; li importa un rave la paràlisi institucional provocada per la llarguíssima interinitat del seu Executiu, i culpa d’això tothom, singularment Pedro Sánchez; voreja la Constitució que diu venerar especulant sobre ella a favor dels seus interessos; menysprea el Rei que diu honrar i el col·loca en una posició tan delicada com ofensiva; i, finalment, humilia el Parlament en la persona de la seua presidenta, a la qual converteix en un simple uixer de la Càmera.

Però, no content amb tot això, amb l’objectiu d’acovardir els socialistes ha maniobrat per a que, en cas que hi haja terceres eleccions, aquestes siguen ni més ni menys que el dia de Nadal. Torpedinaria així el missatge nadalenc de la Corona, ofendria els creients catòlics [no s’ha sentit ni una queixa a l’Església! Ai, si això ho haguera plantejat l’esquerra!], destrossaria el tradicional dinar familiar de prop de 200.000 persones [les necessàries perquè la maquinària electoral funcione], convertiria Espanya en la riota de l’opinió pública occidental, etc., etc., etc. Però no li importa gens ni mica: no vol deixar el poder en cap cas, i tot ho fia al fet que Pedro Sánchez no resistisca el vertigen demolidor d’aparèixer com la premsa addicta al Govern ho està presentant ja: el mesquí culpable de destrossar-li els nadals a tota Espanya. És per això que Rajoy commina Sánchez que trie entre esglai o mort, sense alternativa possible.

I no obstant això, n’hi ha més d’una. No està escrit que eixa disjuntiva fatal siga allò entre el que caldria triar en el cas que Rajoy no siga investit en les dues primeres votacions. Si açò ocorre, poden passar altres coses, però per a això l’estratègia del PSOE i la de Podem haurien de canviar necessàriament. També Ciutadans hauria de moure’s, però fins i tot el propi PP podria començar a rebre pressions de sectors, entitats i institucions fartes de la interinitat del govern d’Espanya i fastiguejades de la tendència de Rajoy a podrir qualsevol situació complexa.

El problema fonamental de l’esquerra és que s’ha quedat sense relat, a més de sense estratègia. Podem i el PSOE s’han negat a ells mateixos la possibilitat d’explicar-li a la gent que no solament no són un problema, sinó que tenen solucions per a la situació de bloqueig que viu el país. Pedro Sánchez ha verbalitzat aquesta idea, però més com un slogan que com l’enunciat d’una línia política efectiva. És evident que no ha reforçat el lema de màrqueting polític amb accions que ho reforcen.

De l’enfrontament entre tots dos partits en la disputa per l’hegemonia de l’esquerra als problemes interns, particularment virulents entre els socialistes, és d’allò que la ciutadania rep puntuals i diàries notícies. Detallades i, en ocasions, engrandides, quan no encoratjades, pels mitjans de comunicació d’obediència a Moncloa i a Gènova. I no saben eixir d’aquest remolí infernal que els està consumint, mentre que semblen donar la raó al PP quant a que només saben dir no sense tenir cap proposta constructiva.

Sánchez ha arribat a afirmar que votarà no fins i tot als pressupostos, siguen els que siguen, una cosa que ningú li havia preguntat i que, a més, és una passada de frenada que no produeix cap dividend i sí múltiples crítiques, fins i tot des de posicions amigues. Iglesias reapareix per a dir que ha acordat amb Sánchez que quan Rajoy perda peu tots dos tindran una alternativa. Ho anuncia en solitari, el socialista ho desmenteix, i hem viscut un remake d’aquell anunci que ell [Iglesias] seria el vicepresident d’un govern presidit per Sánchez, i això sense que el líder del PSOE s’haguera assabentat.

No hauria de resultar tan difícil per a l’esquerra defensar davant l’opinió pública que Rajoy és un bergant polític al que no se li pot donar el timó de nou, i que és el responsable màxim d’un partit que haurà de defensar-se en els tribunals de l’acusació de ser una organització criminal. Això per no parlar de la seua gestió de la crisi econòmica, abordada fonamentalment per la via fàcil de reduir la despesa social sense els mínims de pietat i misericòrdia que caldria esperar de tan catòlics responsables polítics, molts d’ells de comunió diària. No hauria de resultar tan difícil explicar, com ha fet Iceta, que no és necessari triar entre esglai o mort. Que n’hi ha altres possibilitats.

No obstant això, per a obrir-les haurien de posar-se a fer política amb majúscules, i no aquell ploricó de xiquet desconcertat, o aquelles coreografies tan radicals com a irrellevants, de tiris i troians.

No sembla que estiguen a l’altura. Resulta tan decebedor que un personatge tan insubstancial però tan embolicador com Rajoy els faça ballar al seu antull, que és quasi impossible albergar esperança alguna que siguen capaços de revertir la situació. No obstant, alguns, cabuts, continuarem confiant que reaccionen.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER