Joan del Alcàzar
L’Església Catòlica, Apostòlica i Romana és una institució mil·lenària que, com sabem, pot resultar tan intel·ligent com perversa. En bona mesura és el paradigma d’aquella màxima que diu que més sap el dimoni per vell per dimoni. No parlarem avui de les pràctiques perverses, sinó de la saviesa [fins i tot malèfica] de la cort vaticana. Ve al cas del que es coneix com a conclave del col·legi cardenalici per a l’elecció del Papa de Roma.
La idea és la resultant de les anades i tornades, les trobades i les invectives, les maniobres orquestrals ―no solament en l’obscuritat―, les declaracions i les rèpliques, que estem patint durant el procés polític per a veure de nomenar un president per al govern a Madrid.
El conclave cardenalici es realitza, com és sabut, en la Capella Sixtina, lloc en el qual durant segles els prínceps de l’Església es recloïen i aïllaven del món fins a trobar al successor de Pedro. Això va ser així des del segle XIII fins que el Papa polonés va suavitzar lleugerament el tancament, en acceptar que els cardenals s’allotgen en dependències vaticanes, però mantenint la més estricta prohibició de comunicar-se amb el món exterior. Doncs bé, això mateix o alguna cosa semblant haurien de fer ací els responsables polítics partidaris al costat dels seus respectius equips d’assessors: tancar-se fins a trobar una solució al problema i no castigar als electors diàriament amb les seues acusacions creuades, les seues petiteses, les seues misèries, les seues mesquineses i les seues faltes de destresa per a entendre’s amb els seus adversaris. El pitjor, no obstant açò, no és el feixuc baix nivell dels uns i els altres ni la seua nul.la solvencia.
Es pitjor el cansament, la fartera de l’electorat que li està fent un molt flac favor a la política, entesa aquesta com l’activitat de les persones que governen o aspiren a regir els assumptes públics. En última instància, l’evidència empírica demostra que hi ha dues classes de posicionaments respecte d’eixa activitat: la que diu que tots els polítics són iguals, i la que és capaç de distingir entre els uns i els altres. La primera afirmació és de matriu entre conservadora i reaccionària, mentre que la segona opció, més optimista, és pròpia de persones de mentalitat més oberta, més avançada i, per tant, més progressistes o liberals.
Lamentablement, els comportaments als quals ens tenen acostumats els actuals responsables partidaris espanyols, corregits i augmentats aquests dies, no solament abonen la idea de que tots s’assemblen molt entre si, sinó que devaluen la democràcia com el millor sistema conegut per a abordar i resoldre els conflictes inherents a societats complexes com les actuals. Així que haurien de revertir els seus protocols d’actuació i haurien d’esforçar-se a transmetre als ciutadans la idea que, en qualsevol cas, els interessos generals estan per sobre dels particulars.
Sembla que la confiança en els polítics ha descendit tant en els últims anys que ni tan sols se’ls arriba a exigir que aborden amb decisió i resolguen els problemes més greus que ens afecten. No em referisc ara a Espanya i a la falta de treball o a la corrupció, sinó que pense en la resposta que els diversos governs europeus estan donant al drama dels refugiats que fugen d’escenaris de l’horror en el pròxim i el mitjà Orient. Els nostres problemes particulars més apressants es desdibuixen davant les imatges d’aquells homes, dones i xiquets sense aliments, sense aigua, sense recer davant el fred i la pluja, mentre la Unió Europea viu embardissada en un debat sobre què fer per a no fer res.
Ni tan sols la resposta ciutadana està sent la esperable en la mesura que no és massiva i no ha aconseguit ―encara, si més no― inquietar els alts dignataris. Deia Margaret Thatcher que la societat no existeix, que només hi ha individus i famílies. Sembla que estem obstinats a donar-li la raó. ¿Quina classe de malaltia moral ens està afectant com a societat, que no som capaços de reaccionar de manera efectiva contra la política dels organismes de la UE envers els refugiats? No podem tancar els ulls davant una realitat dantesca de xiquets ofegats en les platges, de pares que enarboren biberons buits, de mares que demanen pa i roba seca per als seus fills, d’embarcacions repletes d’éssers humans que fugen de les bombes i de la barbàrie empeltada de religió. No podem tancar els ulls, però fa l’efecte que ho fem.
És per això que els polítics de la UE estan arribant no ja a la indignitat, sinó fins i tot a saltar-se olímpicament el marc jurídic europeu engegant les deportacions massives i indiscriminades a Turquia, un país que de cap manera pot considerar-se territori segur per als fugitius; un país regit per un govern repressor que actua com un mercenari que obté benefici del dolor dels migrants i de la covarda comoditat dels dirigents i de part dels ciutadans de la Unió. Ska Keller, la líder dels Verds Europeus, es dirigia en el Parlament als mandataris dels 28 països i els preguntava: Com podeu dormir a les nits?
Sí, com és que poden? De quina pasta estan fets?
Tant escàndol com alcen en la vella Europa les bravates ultradretanes, xenòfobes i supremacistes de Donald Trump, i la veritat és que la política que estem desplegant davant els refugiats sirians, afganesos o iraquians que arriben a les costes gregues podria signar-la el mateix aspirant republicà a la presidència dels Estats Units.
És una prova més del fracàs d’uns polítics que, potser, són els que ens mereixem. Sembla que en l’Europa actual només som individus, que no som societat, com deia la desaprensiva primera ministra britànica. I si això és així, no haguérem de sorprendre’ns perquè els polítics que triem ni siguen capaços de dialogar per a constituir un govern que revertisca els terribles danys de l’austericidi dels últims anys a Espanya, ni a Europa siguen capaços de salvaguardar els drets humans bàsics de les víctimes d’una guerra que dura ja més de cinc anys.
Si poguérem ficar-los en un conclave, aïllats absolutament del món exterior, del que no pogueren eixir mentre no tingueren una solució factible i adequada, potser serien més diligents i eficaces. Pel que fa als dirigents de la UE, també podria ser efectiu ―com a alternativa al conclave― posar-los dins una barca, plena de gom a gom, i deixar-los a unes quantes milles de terra ferma.
Publicat en el bloc escriureenlaire
