Pel renaixement industrial valencià

pvindustrial

Josep-Antoni Ybarra

La desfeta industrial al País Valencià ha estat força significada durant la crisi. La destrucció del teixit empresarial des del 2007 fins al 2014 ha enfonsat vora 40.000 empreses, el 10 % del conjunt empresarial, moltes de les quals eren petites indústries; el nombre de persones que han perdut el seu lloc de treball en la indústria gira al voltant de les 150.000, perdent-se així un terç de la força de treball industrial al llarg de la crisi; i la pèrduad’aportació de la indústria al PIB  està prop d’un 1% anual acumulatiu, al passar de representar la indústria un 25% del PIB als anys 2005, a significar un 17% a començament del 2015. La crisi ha fet que el País Valencià haja passat de ser una de les referències significades de dinamisme industrial en moltes activitats tradicionals a convertir-se en una realitat enfonsada sense gaires perspectives; en poc menys d’una dècada, i llevat d’algunes excepcions, s’ha passat de ser exemple d’empenta industrial a haver de repensar-se, a plantejar-se què cal fer per ser quelcom més que un objecte d’arqueologia industrial enmig d’un paisatge turístic en decadència.

I després d’aquesta desfeta industrial, es possible dibuixar alguna política industrial que tire endavant una renaixença de la industria valenciana? La senda no pot ser altra que implementar opcions derivades de la posada en marxa de nous serveis tant a les activitats tradicionals com a aquelles noves que hagen pogut resistir a la crisi, així com difondre les alternatives possibles per millorar tècnicament i tecnològica els processos productius. Es tracta de posar dins dels productes i de les formes de producció els nous coneixements, la ciència i la innovació.

Tot açò no es altra cosa que el situar-se davant de la darrera revolució industrial, la que està venint. L’agafarà el País Valencià? Aquesta quarta revolució la dels serveis a les empreses, a les persones, la que assumeix totes les millores possibles quant a productes i a processos, la que podem incorporar a tot tipus de bens per tal de diferenciar-los i donar-los un nou valor afegit. Els valencians seran capaços d’agafar el tren d’eixa nova revolució industrial? Cal pensar que de mà d’obra preparada, ara, n’hi ha a bastament, amb la gran quantitat de joves preparats en nous coneixements i en noves tecnologies; pensem que món i mercats on anar a vendre, existeixen. Llavors és cosa de dissenyar la possible estratègia a seguir.

L’objectiu fonamental està en fer aplegar aquests serveis industrials a tot arreu, alhora que millorar els processos productius i els productes finals, fent que s’abastiren d’ells el major nombre  possible d’unitats productives. L’element central del que seria la revolució industrial necessària per a modernitzar l’economia valenciana tot i mirant al segle XXI, no és altre que l’abastiment general de serveis avançats a les empreses i l’oferiment de coneixements de nous processos i productes per a ser utilitzats al llarg de les cadenes productives. D’aquí que s’hauria parlar d’horitzontalitat de les possibles mesures a prendre; horitzontalitat en tant que serien aquelles mesures que arribaren de forma generalitzada a quantes més activitats, indrets i subjectes pogueren abastir.

Centrant-nos en aquesta horitzontalitat necessària de les mesures, devem entendre que hi ha dos opcions. Per una banda es tracta de la possibilitat de que activitats industrials de caràcter horitzontals oferisquen productes intermedis per a completar i millorar altres activitats finalistes. O bé, l’altra alternativa consisteix en generar espais i llocs de trobada, on s’ofereixen serveis avançats a les empreses i als individus. Evidentment cap d’aquestes dos alternatives son excloents, i fins i tot caldria indicar que son complementaries.

Fixant-nos en la primera d’elles, les activitats susceptibles de fer d’inductores de canvis i de modernització d’activitats tradicionals, al cas valencià tindríem tres d’elles: la química, les activitats metal-mecàniques, i l’agro-industria. Totes tres han estat pràcticament fora de la crisi en els darrers anys. Serien activitats estratègiques de futur a tenir en compte per a la renaixença industrial valenciana pel fet de que el seu abast es, com dèiem abans, de caràcter horitzontal.

Així tenim, en primer lloc les activitats relacionades amb la indústria química amb la gran varietat de productes i subproductes en què s’arriba a descompondre. Ens referim als plàstics, els tints, els fertilitzants, els cautxús, etc. i les seves múltiples aplicacions tant des del punt de vista finalista com des del punt de vista d’activitat de suport per al desenvolupament d’altres activitats. L’aplicabilitat i el desenvolupament d’aquestes activitats és considerable en el marc del desenvolupament de productes.

En segon lloc cal esmentar les activitats relacionades amb la indústria metal-mecànica. Existeixen en el País Valencià una considerable varietat i experiència d’activitats relacionades amb el metall i la mecànica. Són activitats que fins al moment s’han desenvolupat majoritàriament com a complement de moltes altres sense que en cap moment es pensés en activitats amb facultat de desenvolupament autònom per si mateixa. No obstant això, són activitats amb potencial de recorregut autònom tenint la possibilitat de combinar-se amb la mecànica, l’electrònica i la informàtica, que en el cas que ens ocupa poden arribar a una alta capacitat de desenvolupament i que avui es troben molt coartades. Activitats que es desenvoluparien fonamentalment, encara que no només, en el marc del desenvolupament de processos. Totes elles faríem d’innovadores per a gran part d’altres activitats industrials.

I ja per fi, i com a tercer grup cal destacar les activitats relacionades amb el sector agro-industrial, així com pel que fa a fer front a les necessitats corporals dels individus. Això és, un sector que previ a la crisi, i ja en la pròpia crisi, ha tingut un comportament de manteniment d’activitat i fins i tot de creixement. Activitats que unes vegades estan relacionades directament amb l’agricultura com poden ser l’elaboració d’olis o begudes, d’altres en canvi són un veritable camp de desenvolupament amb un alt valor afegit com el que aporten les indústries de l’alimentació i la restauració, vinculant-se a aspectes relacionats amb la salut corporal. Caldria aquí complementar aquestes actuacions amb la potenciació del comerç de proximitat d’un tipus de productes agraris d’alta qualitat. És sorprenent com una comunitat com la valenciana que tradicionalment ha estat propera al sector agrari, aquest haja estat desestimat com a element estratègic d’oportunitat industrial. El pas del sector agropecuari al sector bio-alimentari està per fer al País Valencià, i significaria situar-se’n en l’orbita de les industries del futur.

I es així que tot l’anterior ens permet assenyalar que a banda de que aquestes activitats han pogut superar la crisi amb certa seguretat, alhora poden ser el suport per a desenvolupar una estratègia d’innovació i canvi a través d’elles per dos aspectes: pel que fa de referència al desenvolupament de nous processos, i per les oportunitats de desenvolupament de nous productes que ens aporten. I es ara quan podem parlar dels llocs i els espais d’oferta d’aquests serveis avançats que necessitaríem per millorar la modernització de l’economia valenciana. Podrien inferir programes de política industrial que treballen amb aquestes activitats de suport i es derramen a la resta d’activitats?

El posar en marxa programes que estableixin possibles actuacions de forma ampla i general, té molt a veure amb aspectes actuals relacionats amb les universitats valencianes i els instituts tecnològics establits. Bàsicament es tracta de treballar en tres nivells: Processos – Productes – Imatges. Per a això consistiria en posar en valor i connectar totes les capacitats de R + D + i que es poden tenir a nivell regional, i tractant d’omplir els dèficits possibles que hi hagen alhora de no sobrepassar els excessos que pugen existir. A títol orientatiu advertim com l’OTRI de cadascuna de les universitats tracta de posar-se en contacte amb el major nombre d’empreses possibles a fi de poder connectar els seus equips d’investigació amb aquella realitat productiva. Doncs bé, apareixen així esforços duplicats i fins i tot competint entre si entre universitats, mentre poden estar deixant espais de recerca i d’oferta per cobrir per fer front a les necessitats d’investigació que les empreses poden requerir. El mateix ens trobem amb els parcs científics i tecnològics adscrits a cada universitat. La necessitat de coordinació d’aquestes capacitats és palesa tant pel que fa a OTRIs com als parcs científics-tecnològics.

No obstant això, per definir aquesta comesa, cal advertir que el disseny de les funcions i de l’abast dels instituts tecnològics s’han de donar al seu voltant. La connexió entre OTRIS, parcs científics i instituts tecnològics ha de ser efectiva, regular i planejada, no resumir-se en una col·laboració circumstancial, esporàdica i voluntarista. En aquest sentit han d’aparèixer bàsicament dos tipus d’instituts: aquells que la funció estaria més bolcada al que són aspectes de producte (disseny, desenvolupament, comercialització), davant d’aquells altres que tindrien una funció més horitzontal (anàlisi de materials, processos, homologació); en moltes ocasions, la frontera amb què es troben els instituts tecnològics és de caràcter tecnològic i de coneixement; arriba a advertir que no és funció d’aquests aprofundir i avançar sobre aquestes fronteres científiques. Què fer llavors? La connexió d’aquests instituts tecnològics amb les OTRIS faria que la ciència entrés en el sistema productiu. D’aquí la necessitat d’assolir aquestes relacions regulars i estables entre els instituts tecnològics i les universitats, a més de respondre amb certa coherència al que són les empreses de base tecnològica nascudes al voltant de la recerca universitària. Es tracta llavors de fomentar i desenvolupar una major col·laboració entre les universitats i els centres tecnològics, on es puga dissenyar una investigació més orientada per part de la universitat, i un desenvolupament d’aquesta investigació per part dels instituts i centres tecnològics, en aquest cas estarien orientats a difondre i a fer arribar aquella investigació al món de l’empresa.[1] D’alguna manera i de forma resumida el sistema regional de ciència i tecnologia quedaria format per: Universitats (OTRI i instituts d’investigació) à Grup d’Instituts Tecnològics més bolcat en aspectes de procés à Grup d’Instituts tecnològics més centrats en Producte à Escoles i Centres de Disseny. Tot això per acabar amb un centre que haja d’ocupar-se dels aspectes relacionats amb la imatge, les marques i la prospecció de mercats, tant dels productes com de la pròpia Comunitat. No hi ha dubte que l’especificació de les funcions actuals de cada un dels instituts i centres tecnològics caldria redefinir-la en aquest nou context, però precisament d’això es tracta, donar-li una nova funció en aquest nou context.

En el marc de les noves realitats industrials en que apareixen tant subjectes com processos innovadors, cal entendre que es necessiten canvis en les formes i en les normes de cóm emprendre la política industrial. En aquest sentit entenem que serien quatre els nivells en que es requeriria certa adequació.

El primer fa referència a l’àmbit d’actuació. Tradicionalment es plantejava la política industrial des de l’àmbit de l’especificitat de sector. Es proposaven mesures de caràcter vertical orientades a un sector determinat. La permissibilitat i el trasbals que existeix avui entre un sector i altre, entre uns subjectes i altres, aconsella impulsar mesures que incideixin sobre l’horitzontalitat. En aquest sentit no seran els sectors específics els que fasen funcionar l’economia, sinó seran els territoris on s’assenten aquells sectors els que al final fasen que pugen continuar sobrevivint, alternant les oportunitats que en un mateix territori pugen aparèixer.

La segona esfera d’actuació es referirà al subjecte. En aquest sentit no és tant una actuació particularitzada com una orientació al conjunt. L’individu és substituït per la col·lectivitat; l’empresa particular es reemplaça pel coneixement col·lectiu. D’aquesta manera, proposant al col·lectiu, l’abast de la mesura no només és més ampla i gran pel que fa a individus, sinó pel que fa a les alternatives possibles que poden sorgir.

El tercer aspecte a destacar es centraria en l’objecte d’intervenció. La política industrial s’entenia en termes financers; ¿quant podia significar a nivell pressupostari una actuació determinada?, ¿què representava en termes d’ocupació o de transformació, un augment o una disminució de la partida pressupostària que fos? No obstant això, més important que això, apareix avui l’oportunitat que determinades dotacions o actuacions, es fasen en un espai determinat perquè siguen utilitzades per tot aquell que pogués beneficiar. Són llavors els serveis reals i no els actius financers els que poden millorar la situació del col·lectiu.

I ja finalment, quedaria l’esfera de la governança, la forma com s’arriba a implementar l’actuació concreta que es pretenga dur-se a terme. Aquí són els subjectes directament implicats els que assumirien el procés d’elecció i disseny de les polítiques a seguir, a partir de mecanismes de consens i empoderament de les seves pròpies propostes. No són ja assumibles les velles propostes jerarquitzades en que les seves implicacions es limiten a l’estretor d’uns interessos concrets. Avui la política industrial necessita ser un bé necessari i col·lectiu, i per tant, participatiu.

 

[1] Potser aquí que el concurs municipal semblaria imprescindible a fi de fer possible aquest vessament de coneixements tecnològics en el teixit empresarial local.

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER