Josep Sorribes
Quan una persona tan poc propensa a l’exageració com En Teodor Llorente parla dels bunyolers com “gente leída y discutidora”, s’encén una senyal d’alarma al temps que un follet entremaliat xiuxiueja a l’oïda de l’agosarat escriptor- jo mateix- allò de: a espai que tinc presa. Perquè si hi ha un fet difícilment rebatible és que Bunyol es mereix un esforç addicional que estiga a l’altura de l’excepcionalitat d’aquesta ciutat petita només en població. Una ciutat en la que un no sap ben bé per on començar perquè si important i alliçonadora és la seua historia no ho és menys la constància d’un tret que s’evidencia a cada pas: ésser de Bunyol comporta una merescuda autopercepció positiva. Bunyol, una població llegida i discutidora que ha trobat una raonable recompensa en uns polítics que han estat com a norma general a l’altura de les circumstàncies amb figures d’una talla política tan coneguda i generalment acceptada com l’històric Ximo Masmano Palmer (4 legislatures d’alcalde des de 1979 en diferents períodes!), Andrés Perelló i Fernado Giraldós Roser. Uns polítics que han constituït des de 2015 un govern quatripartit d’esquerres (a Bunyol, des de 1979 sempre ha guanyat l’esquerra) que, per les converses mantingudes i els papers disponibles, estan desenvolupant una tasca notable, pràctica i eficient. Cal dir que en honor a la tradició esquerrana i de lluita, a Bunyol se la coneix també tradicionalment com “la petita Rússia”, aprofitant una expressió que circulava ja abans de la guerra del 36 i que no era altra que “la petita Suïssa”, en raó als atractius turístics del relleu muntanyenc i boscós del terme. Per tant, estimats lectors, prengueu bona nota de Bunyol. Una rara avis que paga la pena conèixer i apreciar.
El marc territorial
No serà fàcil sistematitzar de forma comprensible les moltes vessants d’interès que ofereix Bunyol. Podria començar per parlar de la seua intensa i moguda història però m´estime més començar per alguns extrems vinculats al marc territorial en el qual s’insereix aquest petita i dinàmica ciutat. d’entrada, em sembla obligat prendre postura sobre un tema llargament discutit com és la qüestió comarcal. Oficialment, encara que siga sols a efectes estadístics (perquè a escala de país no hem estat capaços d’articular governs locals supramunicipals eficients), existeix la comarca “Foia de Xiva-Bunyol” una denominació discutida i discutible. No dubte que hi hagen -jo mateix he defensat prou vegades la figura de les “governacions”– nivells de gestió que aconsellen àmbits territorials que superen inclús l’àmbit de la comarca “oficial”. Però, qualsevol que siga el nivell supramunicipal que es propose, ha de partir, en la meua opinió, d’una anàlisi acurada de la dinàmica territorial. i, en aquest sentit, és prou evident que la Foia de Bunyol, integrada per Bunyol com a centre i Macastre, Iàtova, Alboraig i Setaigües, com a municipis que graviten de forma inequívoca sobre Bunyol, té prou trets específics (geogràfics, històrics, culturals i econòmics) com per a ser considerada una unitat territorial relativament compacta que convé mantenir i reforçar, sense prejudici de posar en marxa una nova articulació territorial cada vegada més urgent.
I, per què no la Foia de Xiva-Bunyol?. Doncs, senzillament perquè Xest, Xiva, Godelleta i Torís juguen en altra lliga, enllaçant amb la Vall dels Alcalans i, per tant, amb el corredor de Monserrat, Montroi, Real de Montroi, Alfarb i LLombai camí ja de la Ribera. Parlem -i vaig fer-hi un viatge ad hoc amb la companyia d’Alma Porta per tal de contrastar-ho- d’un espai de suau relleu i d’una clara especialització vitivinícola encara que a Xest s’han ubicat algunes activitats “importades” com la Universitat Laboral, el Circuït Ricard Tormo o el mateix polígon industrial. Però és un ecosistema totalment diferent al de la Foia de Bunyol estricta, molt més accidentada geogràficament i on la presència de la indústria des del segle XIX ha marcat, sobretot a Bunyol, societat, economia i cultura. El tema es mereixeria tal vegada una discussió més amplia però això ens obligaria a perdre el fil conductor i ens espera un camí llarg ple d’interessants detalls. Per tant, em limitaré a suggerir que la Foia de Bunyol -lluny de qualsevol temptació cantonalista- té una identitat pròpia.
Com també passa en molts altres indrets, la geografia ha estat determinant. Tota la Foia està travessada per serralades que la recorren de nord-est a sud-est generant nombroses rambles que de vegades originen barrancs profunds deixant entremig alguns turons o tossals allargassats. Les serres més importants són les de Malacara a l’oest amb el Pic de la Nevera (1.118 m.) com a cim més important i la Cabrera al nord oest. El riu Bunyol travessa el terme del mateix nom i altres de la Foia per a anar a morir al Magre que, al seu torn, alimenta, a l’igual que el Cabriol, el curs principal del Xúquer. La importància del riu Bunyol va més enllà del reg d’alguns conreus. Sense aquest curs d’aigua no hauria estat possible l’activitat paperera i la posterior industrialització. És difícil resistir-se a comparar, malgrat la gran diferència de població, Bunyol amb Alcoi. Moltes coses en comú: l’abrupta geografia, la indústria paperera, el caràcter capdavanter del moviment obrer…
Crònica d’una breu estada
Jo ja havia estat a Bunyol l’any 2000 i conservava algunes impressions a la memòria. Però el mètode i el respecte obligaven com de costum a tornar a prendre el pols a la ciutat i a actualitzar els coneixements. Amb aquesta intenció el 17 de juliol de 2015, acompanyat aquesta vegada per Àlex, el meu ex-alumne, ens posarem de camí. Abans d’adonar-nos-en ja érem a Xiva (hi tornaria a principi de setembre amb Alba) i un senyal ens indicava que sols restaven 10 Km. per arribar al nostre destí. La veritat és que amb bones carreteres 40 Km., que és la distància que separa Bunyol de València, es fan en un tres i no res. A la dreta de l’autovia divisàrem el primer dels 4 gegants que composen l’actual CEMEX, de capital mexicà, després de la venda que va fer la família Serratosa –un clàssic de la burgesia de València- de la històrica Valenciana de Cementos. Hores més tard, ens digueren que la població treballadora havia baixat substancialment (d’unes 300 persones a la meitat, si fa no fa) tot i que aquesta reducció calia interpretar-la en bona mesura per l’avenç tecnològic, i malgrat que la crisi immobiliària havia tingut, evidentment, un efecte restrictiu.
Un mica després de veure la primera gris i polsegosa instal·lació fabril agafarem una desviació a l’esquerra que ens duia directament a Bunyol. Mentre baixaven per una carretera local amb prou pendent observàrem que a l’esquerra s’estenia un dels polígons industrials de la ciutat. Des de la carretera es veia al fons el nucli urbà amb l’indiscutible perfil del Castell dominant un paisatge urbà que, abans d’arribar, ja s’intuïa ple de desnivells. Havia quedat cap a les 12 amb l’alcalde Rafael Pérez Gil d’Esquerra Unida (tot i que el PSOE manarà els dos darrers anys per acord polític) però a les 10 ja estàvem en la plaça de l’Ajuntament, que realment és una petita ampliació d’un carrer estret, com la majoria del centre històric. Però la ubicació de l’església i d’un edifici modest a la vora, on onejaven les banderes, no deixava lloc al dubte. A més, jo me’n recordava del meu primer viatge. Per estrany que semblara estaven a “la plaça”.
Tinguérem sort d’aparcar a prop i ens dirigírem directament a “El Nostre Bar”, tot just enfront de l’Ajuntament. L’ample local, del qual també guardava record, ens va permetre no sols esmorzar a gust (aquesta és una norma no escrita dels meus viatges i per descomptat “això ho pague jo”) sinó, a més, obtindre alguna informació prèvia amb valor afegit. He de reconèixer que o bé tinc un olfacte raonable, o la sort m’acompanya quan practique allò de la porta freda. Primer vaig tractar de fer una petita entrevista a l’amo del bar que delegà en la seua dona la qual, al seu torn, em remeté a un xic jove que tenia cura de 3 xiquets d’entre 5 i 8 anys. Tinguérem sort, jo diria que molta sort. L’interfecte era una persona realment simpàtica i col·laboradora. Es deia Ernest Perelló, era nebot del que fou alcalde Andrés Perelló (del PSPV-PSOE, corrent Esquerra Socialista), tenia 36 anys, era mestre de música, tocava el trombó de vares i anava a donar classe -fora d’horari escolar tot i que era divendres- als tres xiquets que l’acompanyaven.
El vaig posar ràpidament en antecedents sobre el perquè del nostre viatge i accedí a que li férem una interviu ràpida, encomanant al major dels tres que parara compte dels altres dos. A escopetada de lladre, com se sol dir, el vaig sotmetre a un interrogatori frenètic del qual en sortiren algunes coses de les quals jo ja tenia referència i altres que eren novetats. A banda de contrastar la gran afició musical, la rivalitat (sana) entre Els Litros i Els Feos i el magnífic espectacle del Mano a Mano (ja en parlarem, ja), Ernest ens va transmetre una opinió positiva de Bunyol. Respirava autoestima pels quatre costats. Pel que fa a l’activitat productiva, a banda del ciment -que ell pensava que anava de davallada- ens subratllà la importància de la caldereria, de les empreses de muntatges elèctrics i de Tetralux, a banda de les noves instal·lacions que ha construït a Bunyol Martínez Loriente, interproveïdor de Mercadona amb fàbrica principal a Xiva. En resum, que Bunyol continuava sent una ciutat amb prou de dinamisme industrial, com havia estat sempre.
Sobre el fet no gaire habitual que a Bunyol sempre ha manat l’esquerra, Ernest es despenjà amb un “aquí se vota a la persona” referint-se al prestigi personal dels successius alcaldes i al seu comportament No és un fet a menystenir tot i que tradicionalment la força del moviment obrer i el PCE durant la dictadura franquista en seria també una causa explicativa. En un altre ordre de coses, Ernest ens confirmà la importància de l’atzar en l’assumpte de la tomatina (també en parlarem) i es declarà obertament satisfet amb la tasca feta pels successius governs en matèria d’equipaments: el poliesportiu, la piscina coberta, l’Institut, l’Escola Popular, el nou Auditori (on caben més de 3.000 persones), etc. A banda de confirmar el paper de “centre” que exerceix Bunyol sobre els altres 4 pobles de la Foia, Ernest ens parlà de la creixent importància de l’espeleologia i, com no, de la importància, del Castell. Com que tenia a càrrec els tres xiquets, cada vegada més neguitosos, haguérem de deixar la conversa. M’hauria agradat continuar però ja havia tingut prou sort de trobar-me amb l’Ernest. Un plaer.
Com que ja eren prop de les 12, ens dirigírem a l’Ajuntament i haguérem d’esperar més de mitja hora perquè l’alcalde estava ocupat atenent regidors i ciutadans. Vist el panorama, Àlex se n’anà a l’Oficina d’Informació a recollir material mentre jo esperava assegut al corredor a què em tocarà el torn. Al final vaig entrar al despatx i em rebé un xic molt jove tan ple d’urgències que al cap de 5 minuts “delegà” en un regidor que havia anat a despatxar amb ell perquè m’atengués. La veritat és que, per segona vegada en el matí, vaig tindre sort perquè el meu interlocutor donà molt de joc. Tenia davant meu al més veterà del jove equip de govern, Alejandro Agustina Carcel, que estava a l’Ajuntament en representació de “Votamos Bunyol” (la marca local de Podemos) i que segons narra l’acurat Butlletí d’Informació Municipal del mes d’octubre de 2015 (“Arranca una nueva e ilusionante legislatura en Buñol”) té les competències de Participació Ciutadana, Comunicació, Desenvolupament Econòmic, Modernització i Sanitat. No és poca cosa. Em donà la impressió que de facto era la ma dreta de l’alcalde.
La veritat és que Alejandro Agustina (d’uns 50 anys, empresari immobiliari i turístic abans que no polític) sabia parlar i sabia de què parlava. Em féu un speech coherent i molt poc habitual i pràcticament parlà ell només, la qual cosa fou una benedicció. Abans de comentar la conversa, no està de més conèixer el seu tarannà utilitzant la seua autopresentació en el Butlletí adés esmentat, per a la qual cosa reproduiré alguns paràgrafs del seu discurs:
“Me planteo qué decir a mis vecinos sin caer en todos los tópicos, correctamente políticos, que siempre me han parecido que aportan tanta superficialidad a la imagen de las Instituciones públicas y a nosotros, sus representantes elegidos en las urnas: no creo que haya mayor orgullo para un buñolero… en la política no estamos los mejores sino los que llegamos después de una carrera de obstáculos que no recomiendo a nadie. Si bien es cierto que uno ya era conocedor en su vida professional de innumerables tropelías y seguramente, como todos los humanos, nadie estamos libres de fracasos y errores. Supongo que lo bueno esta latente y por venir…Un pueblo que no cuente con los suyos no puede progresar. Estructurar y canalizarla participación de las personas es una absoluta prioridad… Todas (mis competencias ) tienen que ver con responder de una forma seria y contundente a un cambio profundo en el concepto y la significación de la política local… Que hermoso será si en esta legislatura somos capaces de no tirar cada partido para su casa, ni cada concejal para su medalla y pensamos juntos y planificamos y nos organizamos bien… si damos ejemplo a todos nuestros paisanos y pensamos solo en Buñol y trabajamos desde la profundidad del sentido común y el conocimiento…”
La seua intervenció en l’entrevista fou, lògicament, més concreta però no menys interessant. Hi havia sentit comú i ofici. Començant per una recepta tan òbvia com poc practicada: “no hay que poner todos los huevos en la misma cesta”. Una defensa fàcil de comprendre d’un principi tan interessant com la conveniència de la diversificació productiva. Alejandro parlava amb molta convicció. La seua experiència professional es notava quan parlava d’oportunitats en diferents camps: l’extensió de la marca “la Tomatina” als productes made in Bunyol; el reforçament de l’empresa pública de promoció econòmica BUINSA; la instal·lació d’una zona logística als terrenys de la planta no utilitzada de la cementera (crec que en parlà de la quarta); les possibilitats del turisme rural i la promoció d’albergs, etc..
Algunes dades
De tornada a València, la impressió que “allò funcionava“ es va veure reforçada per una consulta a la base de dades estadística que elaboràrem al principi aquest treball i de la qual he fet ús en altres ciutats. Per a la meua sorpresa, Bunyol havia mantingut en el període 2002 – 2012 (malgrat l’impacte de la crisi a partir del 2008 ) tant el pressupost per capita -amb dades del pressupost liquidat i deflactat- com la taxa d’inversió (també amb dades deflactades). Aquest és un comportament significativament, i afortunada, anòmal perquè és la primera vegada -i ja estem al final del treball- que em trobe un ajuntament en què les dues xifres esmentades no han experimentant sensibles davallades, sobretot pel que fa a les inversions públiques, les grans víctimes de la crisi.
També en açò Bunyol sembla ser rara avis. En concret, si el 2002 el pressupost deflactat per capita era de 638 euros, el 2012 registrava una xifra de 625 euros, és a dir, s’ha assolit un comportament estable que en èpoques tan dures té el seu mèrit. Pel que fa a les inversions és cert que entre 2003 i 2009 tenen un comportament ascendent (de 296.000 euros a 1.573.161 euros el 2009) i que després baixen. Tanmateix el 2012 (429.469 euros) la xifra és superior a la del 2011 i suposa un interessant canvi de tendència. Una hisenda local per tant que compleix la seua funció de proveir de serveis i equipaments al municipi i que presenta un volum de deute viu moderat i descendent entre 2008 i 2012 (de 334 euros per capita a 286 euros).
Altres xifres disponibles estan marcades per la moderació. Començant per la població que està fregant els 10.000 habitants el 2012 però que el 1991 ja tenia 9.410.Un municipi d’interior- al nord del Xúquer, és clar,- que ha resistit l’ allau del despoblament sempre mereix l’interés. Passa a Sogorb i passa, per raons ben diferents, a Bunyol. Amb la població estable i sense processos rellevants de segona residència (no és el cas de Xiva, per exemple) és normal que el creixement de l’habitatge siga moderat: 4.555 habitatges el 1991 i 5.148 habitatges el 2011. Així mateix, malgrat que la tendència general és el creixement molt ràpid del sòl artificialitzat, a Bunyol el nombre d’hectàrees per a habitatges, indústries, equipaments o carreteres només ha passat de 344 Ha. el 1996 a 514 Ha. el 2011.
I digueren de Bunyol…
Encara que, afortunadament, Bunyol no viu de la seua història (a Sogorb, per exemple, la temptació és més gran), és evident que més enllà de l’ evidència que el passat explica sempre el present, a Bunyol la seua història l’ha marcat de forma singular i ha forjat el seu ADN. Caldrà, doncs, que ens detinguem en els fets més cabdals del passat, posant l’accent, com sempre, més en l’època contemporània perquè és aquesta la que explica millor els trets actuals.
Abans però, com és norma, no serà sobrer, ni de bon tros, comprovar què digueren de Bunyol els nostres habituals “cronistes” Cavanilles i Madoz. I farem també una ullada al que en digué Joan Fuster.
Pel que fa al primer, la seua descripció té aquest to agro-poètic que el caracteritza:
“Una hora al poniente de Turís están Alboráix y Macastre que con Yatova, Sieteaguas y Buñól componen el condado de este nombre… A medida que se camina al oeste o norueste el suelo es más quebrado, sucediéndose montes cada vez más altos. Hállanse los mayores y más fragosos en el término de Sieteaguas, los cuales unidos a los de Chiva forman las Cabrillas, sitio peligroso por los malhechores que abriga. Todos los montes de la comarca son calizos: hay colines de yeso, cañadas y barrancos fértiles, principalment en las cercanías de las Fuentes, que son en gran número; y sus aguas excelentes y copiosas que se aprovechan para el riego. Por todas partes se respira un ayre puro, frío en las altures y templado en las hoyas… Hay sitios deliciosos y muy pintorescos en el Condado, distinguiéndose entre ellos las cercanías de Buñól, villa situada casi en el centro de los cinco lugares del Condado… La población de Buñól consta hoy de 450 casas, un tercio de elles aumentadas de cuarenta años á esta parte: sus calles son incómodas por estar en las cuestes rápidas del monte que se ve a la izquierda del río. Es tan honda la situacón de Buñól que ninguno de sus edificios se descubre desde la venta de su nombre, que està a muy corta distancia del camino real. No léjos de la venta se inicia la hondonada que se prolonga de norte a sur hasta Macastre y Alboráix: como se va baxando por ella á la población se ven brotar cristalinas fuentes, muchas 300 pies más altas que el río quando pasa junto a los molinos de papel: parte de aquellas aguas entra en canales de riego, y parte se precipita en vistosas cascadas al barranco principal… La fuente principal de Buñól se llama San Luis, cuyas cristalinas aguas brotan entre peña en un sitio profundo, y son tan copiosas, que ellas solas forman un riachuelo. Recréase el ánimo en aquel recinto por la frescura que producen las aguas, y por lo frondoso de los vegetales… Salen de aquella anchurosa hoya las aguas por un espacioso canal para regar los campos y augmentar las del río, sirviendo después para tres molinos, dos de papel blanco y uno de estraza. Riegan los de Buñól más de 2@ hanegadas de tierra, en las quales y en el secano que cultivan cogen 600 cahices de trigo, 600 de maíz, 3@libras de seda, 5@ arrobas de aceyt, 10@ de algarrobas, 600 de pasas y 7.800 cántaros de vino. Tienen también algunos telares donde fabrican 100 pizas de paño basto de 22 varas cada una que se venden á 24 y hasta 30 reales.”
Cinquanta anys més tard Pasqual Madoz, fa una descripció del riu Bunyol que li fa la competència a Cavanilles, la qual unida a la seua descripció de les fonts, composa una quadre literari de certa bellesa. Heus ací el que diu Madoz del riu i de les fonts:
“Tiene su origen un cuarto de hora al N. de Sieteaguas, en unes montañas que ocupan esta parte de su term., el cual despuès de deslizarse por debajo de un puente de mamposteria da movimiento a dos molinos harineros que se encuentran a la der. de su cauce, regando al mismo tiempo una porción de terr. de sus márg. Cruza la carretera de las Cabrillas en donde se ve un bonito y solido Puente; vertiliza los campos fronterizos a la Venta Quemada…y torciendo un poco su curso hacia E., de la diurección N á S. que llevaba, entra en el termino de Buñol, que le da nombre, pasando por las inmediaciones de la Venta de la Mina…cerca de cuyo punto recibe las aguas que en tiempos de lluvias bajan por la rambla del Baladrar. Sigue su curso hasta esconderse entre el guijo de la partida de Romo, no volviendo a aparecer sinó durante el invierno o en el tiempo de grandes temporales, hasta el puente llamado de Carcalin…Estre Puente, obra de la naturaleza esgtá formado por la petrificación que ha ido formando en el trascurso de los siglos, el agua de una Fuente que nace casi sobre el mismo Puente, la cual ha formado bajo de las estalactites o petrificaciones muy pintorescas, dignas de ser visitades po un viajero. Pasando el mencionado puente principian a aparecer a der. é izq. del cauce innumerables Fuentes que dan de nuevo vida al r., cuyas aguas, recogidas por medio de azudes de maleza y piedras, van a dar movimiento a 7 molinos de papel, 6 harineros y 2 batanes; riegan la huerta llamada del Turche, en la que se encuentra un vistoso salto de aguas llamado del Charco de Díaz, cuya roca sirve de cimiento a un Puente de ladrillo que se construyó en 1844 para dar paso a os pueblos limítrofes en los casos de grandes avenidas; y torciendo luego hacia el S. Confluye con el r. Juanes, antes de llegar a Alborache. Cerca del referido salto se ven dos paredones de construcción morisca, los que debieron servir para sostener a un canal de madera, por medio del cual se partían las aguas del r. Buñol a fertilitzar los campos inmediatos a la casa de campo llamada del Oliveral, sit. al S. del Juanes.”
De nou, en la descripció que fa de Bunyol torna a eixir amb força el caràcter determinant del relleu, del paisatge i de l’aigua:
“Muchos montes se encuentran también en toda la extensión del ter., mereciendo especial mención los llamados de Jorge, Portillo y Serretillo, los cuales defienden a la población de los vientos fríos; y por las faldas de la cord. denominada en el país Solana de la Cabrera, pasa la mencionada carretera general de las Cabrillas que se està construyendo en la actualidad. Todos ellos crean mucha leña baja y pinos, aunque éstos escasean ya bastante con motivo de haberse aprovechado sus maderas para la construcción de edificios y para hacer carbón. Por el O. y S. pasa el r. Buñol el cual, después de haver perdido su curso anteriormente, vuelve a recobrarlo por las innumerables Fuentes que en número de unes 300, brotan por la der. é izq. de su cauce y algunes de ellas 300 pies más altas que el mismo rio cuando pasa junto a los molinos de papel….formando vistosas cascadas y petrificaciones admirables que han sido en todos tiempos uno de los adornos más pintorescos de los jardines de Valencia.Una prueba de ello la tenemos en las varias Cuevas que se hallan a la derecha del r. en sitios escarpados, y entre ellas la llamada de las Maravillas, compuestas enteramente de estalactites de diferentes formes…Algo más apartado de las Cuevas, siguiendo la corriente del r. se ve a la der. una loma gresosa roja cuyas raices estan sembadas de cristales de cuarzo, conocidos como,los Jacintos de Compostela. Los hay encarnados, amarillentos y blancos, conservándose casi siempre en ellos dos extremidades puntiagudas en pirámides de seis ángulos.Las principales fuentes del term. Son las de San Luis de la que se ha hablado ya y la de Borrunes… cuyas aguas son muy apreciadas por las gentes que van a pasar una temporada a la v. Hace 2 años se trató de establecer una casa de baños.. però la persona que que dió lugar a que el Ayunt impulsase el proyecto desistió y ningún otro se ha presentado a ejecutarlo. También merece especial atención las llamadas del Molino, de la Umbría, de la Parra, de los Cipreses, de la Estrella, de la HIguera, de Espinosa, de Ripoll y las del r. Juanes y Perol que son sin disputa las más finas de todas. Esta última nace en el mismo borde del cauce del Juanes y por el centro de una roca que tiene forma de un puchero sin asas, siendo esta la razón de que se le apellide el Perol, nombre con que en el país se conoce el referido puchero”
La part més prosaica de la descripció de Madoz té prou menys interès:
“Tiene sobre 600 casas de fab, regular, que se distribuïen en varias calles, incómodas por su declive; la del Ayunt. En donde se encuentran la cárcel, el almacén para el depósito del trigo y el local para la escuela de ninos…”
Fa de nou referència als molins fariners, a les 7 fàbriques de paper i als 2 batans així com a la producció de teixit de “paño burdo” i a les principals produccions de secà i regadiu, sense arribar al detall de Cavanilles.
A més de Cavanilles i Madoz, he volgut donar la paraula a un viatger especial molt més contemporani, Joan Fuster, que en parlar de Bunyol diu:
“La Foia de Bunyol s’estén, de Nord a Sud, entre dos pobles de nom significatiu: Set-aigües i dos-aigües. La zona és, en efecte, rica en fonts i en rierols: més de cent només en el barranc de Ripoll, diuen. I amb l’aigua reapareix la verdor. La Foia de Bunyol, això no obstant, continua sent país de muntanya, i per tant amb extensions de secà i incultivables; però ja abunden les hortes petites i les arbredes remoroses.
Per entrar a Bunyol, que és el poble més gran de la comarca –set mil habitants- hauríem d’apartar-nos lleugerament de la carretera general. El lloc és de bona visita: ha estat anomenat fins i tot “la Suïssa valenciana”, crec que amb notori optimisme. De tota manera, el joc de cingles i canals, la dolça acollença dels pins, i el clima agradable en estius, atrauen a Bunyol part de les disponibilitats estiuenques de València. Els forasters en vacances tenen la clàssica oportunitat de distracció en el passeig i la beguda de les fonts. Una fàbrica de ciment –més de 130.000 tones per any- i unes quantes de paper donen a Bunyol un ferm complement econòmic. La Foia sencera parla castellà.
Joan Fuster. Obres completes/3. Viatge pel País valencià. Edicions 62. 1984
